Les muntanyes de la lluna (2) transports del Caire

Com podem estalviar-nos unes monedes del taxi que ens retorni a l’hotel? Doncs fent com a Barcelona: agafant el metro. Baixem a la ciutat oculta que hi ha sota la plaça Tahrir. Quines corredisses que hi devien haver per aquests verals ara fa tot just uns mesos! Però… cap on hem d’anar?

Mirem un mapa i no en traiem l’entrellat. Anem a l’oficina d’informació i l’home no parla anglès. De cop, i sense saber d’on han sortit, ens veiem rodejats per un grupet de gent que, agafant-nos el mapa de les mans, ens comencen a donar indicacions. Un home amb ulleres creu que el nostre mapa, en italià, és en anglesi, però no sap on és la strata.

– Tu coneixes el carrer Strata del Caire? – li pregunta a una distingida dama.

La dama li pren el relleu i, entre tots dos, s’inicia un intercanvi d’impressions que acaba tallant un tercer egipci. Aquest, ens anima a comprar un bitllet, ens fa baixar a les andanes i, molt amablament, ens acompanya fins a l’accés a la que, ens diu, és la nostra direcció.

Els combois del Caire són com els de Barcelona; La gent que torna de la feina els ompla de gom a gom i tothom viatge com anxoves enllaunades. En una parada, entra una pidolaire. En un altre, un home que ens fa malespina. Passades les cinc parades anunciades, deixem el metro, i sortim en un carrer de barriada.

Caminem sota un sol de justícia. Sembla que encara no hem entès que aquí, com a Nouakchott, la ciutat és construïda en ple desert del Sahara. Al final de carrer, un mercat, una avinguda i la verdor d’un impenetrable parc urbà. Seguim caminant un xic fins les envistes d’una mesquita i, acabades les provisions d’aigua, entrem en una nova aventura: agafem un taxi per a tornar a la nostra llar nord-africana!

El taxista no coneix l’alfabet occidental i això li fa impossible de llegir la targeta que ens han donat a la recepció de l’hotel. Malgrat tot, ell s’aventura i nosaltres també. A cada revolt, un crit contra el cotxe amb el que han estat apunt de topar; a cada taxi, la pregunta sobre on és Heliopòlis. Tenim temps, però la paciència es va esgotant a mesura que el taxista dóna voltes i més voltes pels carrers i avingudes de la ciutat dels 26 milions d’habitants.

De cop, rodeja una mesquita i ens deixa a les portes de l’Helipolis Hospital. No, noi, no és pas aquí on anem. Anem a un hotel. Fa cara de no entendre res i acaba preguntant a un home que passava:

– Eps. Aqui hi ha un telèfon. Perquè no hi truques i els hi preguntes? – sembla que li digui el bon jan en la seva llengua, tot deixant-nos a tots tres per tontos… i amb raó.

El taxista truca a l’hotel, parlen una estoneta i arranca de nou el vehicle per seguir el seu pelegrinatge entre mesquites, catedrals i edificis del Caire. Per nosaltres, però, ja no hi ha més paciència:

– Aturat! Deixa’ns aquí – li diu la Susana després de voltar massa estona a la recerca del Baron Hotel.

Som en una avinguda que ens és totalment desconeguda. Som a prop? Som lluny? Desconeixem la nostra ubicació. Mirem el mapa i prenem una direcció, jo diria que a l’atzar.

– No creus que el vigilant aquest ens podrà indicar alguna cosa? – li dic a una Susana que no creu que aquell jan amb pistola a la faixa, pugui indicar-nos el camí.

Dóna l’avís a un company, li preguntem i… no en té ni idea. Abatuts, però no vençuts, iniciem les nostres passes, just en el moment que un company del vigilant ens crida l’alto i ens demana on anem.

– Al Baron Hotel – li diem sense massa esperances.

– Veieu aquella torre d’allà. És la torre del Baron Castle. Just darrera trobareu l’hotel.

Els ulls ens fan pampallugues. Com pot ser que la tinguem a la vista? És un xic lluny, però no tant com per deixar les nostres passes i aventurar-nos en un altre taxi. Amb la torre com a referència, desfem el camí fet i anem rodejant negocis i cases, cases i edificis, edificis i botigues, botigues i… En arribar a la recepció de l’hotel, ens besem alleugerits: La nostra primera aventura africana s’ha acabat amb final feliç.

Al vespre, marxem cap a les muntanyes de la lluna de Ptolomeu! Cap a la fèrtil i desconeguda – encara – Perla imperial d’en Winston Churchill!

capítol següent >>