El Cau de l'Ós Bru de Taradell

És dissabte. 1 de maig. Dia del treballador. O dia de l’ampliació. Per mi ha estat una micona de cada. Si vols saber per què, ja ho saps, hauràs d’accedir a “vull llegir la resta de l’article” i és que no m’agrada el món de les presses, la perfecció veloç i la visualitat immediata.

Soc a l’Hemicicle de la seu de Brussel·les del Parlament Europeu. Sóc rodejat de belgues, francesos i alemanys. Ells són el cor d’Europa. Nosaltres, les vores. La traducció de l’acte és en francés, anglés, alemany i holandés.

És bonic veure gent d’edats tan diverses en aquest espai de diàleg entre representants dels pobles d’Europa. Per quan el català? I és que fa mal veure llengües, amb menys parlants que aquesta esparracada parla nostra, amb cabina de traducció als laterals d’aquesta sala. I Déu n’hi dó, el que entenc el francés hores d’ara! Com m’agradaria veure l’impresentable professor Estevez, el perico professor de francés del Clot, amic de les bronques i de suspendre’m en francés any rera any… com m’agradaria que em veies aquí, seguint un acte amb la llengua que ell no va ser capaç d’ensenyar-me!

La gent que parla des de l’estrada utilitza els termes ampliació i reunificació com a sinònims i em fa gràcia perquè no entenc com es pot REUNIFICAR un continent que mai ha estat UNIFICAT, no? És una mica com la Reconquesta dels espanyols. Com poden reconquerir un territori que no havia estat mai unificat del tot? O és que Don Pelayo era un descendent directe d’algun capitost romà i per tant esclavitzador de les ètnies que vivien a la Península? Fa por que parlin de Reunificació, perquè Europa mai ha estat unida i, si ho ha estat en algun moment, ha estat sota les botes d’exèrcits despòtics i monarquies colonialistes. Si parlen de reunificació, s’estaran referint a aixó? Glups! Millor parlar d’enlargement (ampliació), per si de cas.

La filla de Mr. Spaak és una dona molt maternal i explica una de les millors raons per a ser europeista (¡ull! he dit europeista, no necessàriament eurosubmís, eh!). Es tracta dels orígens de l’invent europeu durant la postguerra i a l’acceptació de la paraula, del diàleg, com a únic vehicle per a dirimir conflictes i superar diferències entre les parts que juguen el joc europeu, és a dir, els Estats-Nació que, en la defensa dels seus interessos propis, s’havien queixalat els uns als altres i els altres als uns, ¡S’han menjat tantes vides humanes aquests Estats-Nació!

I ara, per fí, reunits en un fòrum comú, la Unió Europea sembla que canvien el joc i es llancen l’enverinada paraula com a única sageta.

—

Avui he descobert que no som a Europa.

Espanya si que hi és, però nosaltres, no. El flamenco està a Europa, el finito està a Europa, la tortilla de patatas està a Europa, però nosaltres, no. L’estand d’Espanya a la fira de l’Enlargement oferia truita de patates, sangria, currides de toros i flamenco a dojo. No som a Europa i no hi som perquè Espanya no ho vol.

—

M’he atabalat amb tota la gentada que tombava pel Barri Europeu i m’he acostat fins aquesta tranquil·la placeta del centre de la ciutat per dinar. Sóc a la terrassa de l’exclusiu i elitista Rugbyman.

Gastar-me 50 euros en un dinar em fa mal, però m’han parit prou submís com per no aixecar-me en veure-ho. No sé perquè no m’he quedat amb els europeus a dinar quatre cosotes per 8 ó 9 euros. Estic cansat i tinc ganes de tornar cap a casa, cap a la Plana, cap a Taradell. Taradell, Taradell, tantes voltes somniat i per fi retornat a la terra dels meus avis. Hauria d’haver agafat el vol del matí.

Quan acabi de dinar baixaré cap a la Gare du Midi i, si trobo algun lloc on comprar bombons, els en compraré a les meves companyes de feina i pagaré amb targeta. Compraré caixes petites, suposo que no és queixaràn.

Estic cansat, m’he llevat molt d’hora i tinc son, ja. Espero que, com a mínim, ens acceptin el projecte i puguem avançar amb més serveis pels barcelonins i els nostres aliats europeus i llatinoamericans.

Han passat cinc minuts de la una. Espero que per 50 euros la teca estigui bona, com a mínim.

—

Això és un dinar i la resta son punyetes! Si torno a Brussel·les, haig de demanar una “demi” de Chateaux Chêne-Vieux i un Chateaubriand à la Rugbyman!! Me n’haig de recordar d’aquest lloc, és genial! Es disfruta menjant i em permet celebrar l’acompliment de la missió a Brussel·les. Ara un “espresso” i cap a casa falta gent!!!!!!!

—

Interessant la caixa de sucres que et porten. És com una caixa de puros, peró amb compartiments pel sucre blanc, pel moreno, per la sacarina i per unes galetetes de cereals. Per què a tot arreu et volen encolomar llet amb el café? En aquest cas és la típica tarrina de “crême” francesa. És curiosa la costum de l’ “aperitif”, també. Per naltros, un aperitiu són olivetes, berberetxos i patatones i, si hi pot haver embotit, millor que millor. Per ells és només la beguda, el refresc. A França, com a mínim, tenen aperitius propis. Aquí són cerveses, aigües i coses d’aquestes tan insípides.

Bé, ara hauré d’anar a comprar els (un moment que pago) bombons per les companyes de feina.

—

I de l’Europa del capital a l’Europa social. La Brussel·les dels contrastos.

A la place du Rappe, antifexistes, verds, anarquistes, comunistes, socialistes i, al fons… Coi! Peró si en aquella parada hi posa PSOE. No pot ser.

Sí, sí. Al cor de la Brussel·les social un stand del PSOE “con sus chorizitos, sus morcillas, su sidra, …”. És la gent del Centro Pablo Iglesias de Bruselas. “Currantillos” emigrats al nord i que estan proveint de teca bona als incrèduls belgues. Ells es fan la seva festa i en la seva festa m’apareix amb força una gran mancança. No hi ha cap paradeta del Casal Català a Brussel·les? No, és clar. Deuen tenir massa durus per estar en aquesta celebració del Dia del Treballador. La gent del Casal deuen ser republicans de la petita burgesia catalana i funcionaris del Barri Europeu. No és aquest el seu lloc. Més aviat serien a la Place du Cinquantenaire amb els amos d’Europa que a la Place du Rappe amb els idealistes del món.

Ara diuen per megafonia que porten 20 anys de Festa del Treball aquí. Començaran les actuacions i jo marxaré abans que surti en Manu Dibango, el cap de cartell d’aquesta festa de les idees al cor de l’Europa consumista.

De l’exclusivitat del Rugbyman i l’Europa dels calers a la multiculturalitat llibertària de la Place du Rappé. De la cervesa de sis euros del Barri Europeu a la cervesa d’euro i mig del Barri du Middi.

Crec que aquesta és encara la meva Europa, l’Europa que em va portar a estudiar Polítiques a l’Autònoma i que em porta al Doctorat de la UOC que estic fent ara, l’Europa que em fa treballar pels barcelonins i pensar que encara queda un brí d’esperança més enllà de les Oficines, els papers, les burocràcies, les imposicions, la política dels eixuts. Aquesta és l’Europa dels humits, l’Europa que m’agrada.

—

Bé, amic lector (que suposo que encara em llegeixes), el viatge s’acaba. L’Aventura dels europapers arriba a la seva fí. La capital del còmic dona el seu més calurós comiat a aquest trist personatge dibuixat que clou les quatre ratlles sobre Brussel·les assegut a la parada de l’autobús que em tornarà a Charleroi. A l’avió no escriuré pas. Estic destrossaaaaat.