El Cau de l'Ós Bru de Taradell

lluisdetaradell.net - des del 14 de juliol del 2004

L’aventura dels europapers (i II)

Deixa un comentari

T’en recordes d’on em vaig quedar la darrera vegada? És que tinc una petita falla de memòria. A veure, a veure si ho trobo. A sí, estàvem a punt d’aterrar a Charleroi. Deixa’m veure les properes notes de la llibreta…

….Aixó mateix.

Ja sóc a l’autobús que, per 10 euros€, em portarà a la Gare du Midi. Suposo que sortirà cap a les nou, però ja m’ha passat la primera. I és que no es pot venir de províncies.

Resulta que he pagat l’autobús i m’han donat un tiquet, però el tiquet, enlloc d’allotjar-se a la butxaca de la jaqueta, ha decidit caure al terra. Quan me n’he adonat, la porta de l’autobús era tancada amb mi a dintre i el bitllet al carrer. El conductor havia desaparegut i els meus ulls miraven el bitllet tot fent força per què el vent no se l’emportés. Volarà o no volarà, volarà o no volarà, volarà o no volarà,…

Quan he tornat amb el tiquet a les mans, el conductor es feia un panxó de riure. Primer amic de vida del viatge, ja veus quines coses, no?

Crec que era en Pla, però no ho tinc gaire clar, qui deia que hi ha dues menes d’amics que hom pot fer durant la seva existència. D’una banda, els amics de vida -aquells que coneixes en un moment de la teva vida per alguna circumstància banal o alguna coincidència i amb els que mantens una bona relació durant un temps molt concret- i, de l’altra, els amics de l’ànima, aquells amb els que vas coincidint durant tota la vida i amb els quals mantens una relació tan forta que encara que els deixis de veure durant molt de temps, quan els tornes a trobar, reprens la relació com si hagués estat continuada i fluïda durant tot aquest temps. Per què ho deia això? A sí, pel bigotis del conductor de l’autobús Charleroi-Brussel·les! Seguim, doncs.

Ja té nassos la cosa, l’autocar és un Alsina-Graells de l’any de la Maria Castanya. Tecnologia catalana a la capital d’Europa. I és que sóm capaços de vendre estufes al Sahara. Ja ho deia el gran Francesc Pujols arribara el dia en que els catalans, anant pel món, ho tindrem tot pagat. Per cert, m’acabo d’adonar que no porto la càmara de fotos. Serà una mostra d’esnobisme?

El cel aquí és gris, però no sembla ennuvolat. Tot ell és com un gran núvol compacte i tinc la sensació d’estar baixant per la A-7 cap a Barcelona. Ara seríem… Sí. Aixó. A l’alçada de Granollers. És un quart de deu. Per cert, per què soc camí de Brussel·les un 30 d’abril del 2.004?

Ah! Si. Els papers!!!! Ostres! Sí, aquí dins són. Dins la bossa. Uffff!

Aquesta entrada s'ha publicat en 08. On tour el 13 de novembre de 2004 per Lluís Mauri Sellés

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.