El Cau de l'Ós Bru de Taradell

lluisdetaradell.net - des del 14 de juliol del 2004

L’aventura dels europapers (i I)

Deixa un comentari

M’he llevat a les quatre de la matinada, he sortit a un quart de cinc i he arribat a Girona a les cinc. Quaranta-cinc minuts de cotxe per agafar aquest avió de baix cost que em portarà a Charleroi. Allà, un autobús m’ha d’acostar a la Gare du Midi i d’allà, amb metro, a Schumann i a la Comissió. Suposo que lliuraré els papers cap a les 12 del migdia, dinaré per allà a prop i trucaré a la feina per informar-los de l’èxit de la missió.

El dia és esplèndit aquí dalt. El sol es reflexa sobre els núvols que romanen impertorbables sota nostre. Ara som a mig camí de Charleroi. Hi arribarem cap a dos quarts de nou. A les nou hauria d’agafar l’autobús que em deixarà a la Gare du Midi a les deu. I, d’allà, allargo una hora més per arribar a Schumann amb metro. D’onze a dotze lliuro el paquet a l’Oficina corresponent, dino pels voltants i, per poc que pugui, m’apropo a l’Atomium per la tarda. Demà, als actes de l’Enlargement i visitar el Parlament Europeu i a les nou de la nit a Charleroi s’ha dit per tornar cap a casa.

Quantes vegades havia somniat de fer aquest viatge? En els meus somnis, però, era euro funcionari. Ara hi vaig en qualitat de missatger comtal a la Cort del Rei d’Europa. Acceptaran el projecte? Consideraran la nostra modesta aportació transfronterera com un projecte adient pels interessos del Regne? Quan prenc consciència que aquest document que porto a la bossa de mà, el porto en nom de les ciutats de Barcelona, Bilbo, Roma, Buenos Aires, Santiago de Chile, Montevideo, El Bosque i La Plata em sento com el servent d’una munió de gent, d’una colla de representats que han fet confiança en l’empresa pública on treballo i, a través d’ella, a mi mateix. Camí de Brussel·les atalaio la llum que vaig encendre al triar el servei a les persones, el treball des de l’Administració Local, com a professió i fe de vida. Em venen a la memòria els entrebancs passats i sé que en vindran de nous. El camí del servei públic és tant llarg com, a vegades, incomprès. Però és el camí que vaig escollir al triar la meva formació universitària. Va ser la via que vaig seguir al deixar d’anar a algunes festes per preparar exàmens, i ara no s’hi val a badar, només val caminar. Ostres! Entrem en zona de turbulències.

—–

Mira que n’arribo a ser de pagesot, tú. No son turbulències. És que estem baixant ja a la recerca de la pista d’aterratge.

Aquesta entrada s'ha publicat en 08. On tour el 13 de novembre de 2004 per Lluís Mauri Sellés

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.