L’aventura dels europapers (i I)
Deixa un comentariM’he llevat a les quatre de la matinada, he sortit a un quart de cinc i he arribat a Girona a les cinc. Quaranta-cinc minuts de cotxe per agafar aquest avió de baix cost que em portarà a Charleroi. Allà, un autobús m’ha d’acostar a la Gare du Midi i d’allà, amb metro, a Schumann i a la Comissió. Suposo que lliuraré els papers cap a les 12 del migdia, dinaré per allà a prop i trucaré a la feina per informar-los de l’èxit de la missió.
El dia és esplèndit aquí dalt. El sol es reflexa sobre els núvols que romanen impertorbables sota nostre. Ara som a mig camí de Charleroi. Hi arribarem cap a dos quarts de nou. A les nou hauria d’agafar l’autobús que em deixarà a la Gare du Midi a les deu. I, d’allà, allargo una hora més per arribar a Schumann amb metro. D’onze a dotze lliuro el paquet a l’Oficina corresponent, dino pels voltants i, per poc que pugui, m’apropo a l’Atomium per la tarda. Demà, als actes de l’Enlargement i visitar el Parlament Europeu i a les nou de la nit a Charleroi s’ha dit per tornar cap a casa.
Quantes vegades havia somniat de fer aquest viatge? En els meus somnis, però, era euro funcionari. Ara hi vaig en qualitat de missatger comtal a la Cort del Rei d’Europa. Acceptaran el projecte? Consideraran la nostra modesta aportació transfronterera com un projecte adient pels interessos del Regne? Quan prenc consciència que aquest document que porto a la bossa de mà, el porto en nom de les ciutats de Barcelona, Bilbo, Roma, Buenos Aires, Santiago de Chile, Montevideo, El Bosque i La Plata em sento com el servent d’una munió de gent, d’una colla de representats que han fet confiança en l’empresa pública on treballo i, a través d’ella, a mi mateix. Camí de Brussel·les atalaio la llum que vaig encendre al triar el servei a les persones, el treball des de l’Administració Local, com a professió i fe de vida. Em venen a la memòria els entrebancs passats i sé que en vindran de nous. El camí del servei públic és tant llarg com, a vegades, incomprès. Però és el camí que vaig escollir al triar la meva formació universitària. Va ser la via que vaig seguir al deixar d’anar a algunes festes per preparar exàmens, i ara no s’hi val a badar, només val caminar. Ostres! Entrem en zona de turbulències.
—–
Mira que n’arribo a ser de pagesot, tú. No son turbulències. És que estem baixant ja a la recerca de la pista d’aterratge.