El Cau de l'Ós Bru de Taradell

lluisdetaradell.net - des del 14 de juliol del 2004

L’arlequin maquisard au Perpignan

Deixa un comentari

Un vent furient colpeja una persiana. L’aire dansa i s’enfila i retorna de nou a batre’s amb més força damunt les lamines de fusta que resguarden l’arlequí maquisard. Xiulet persistent i espaordidor per ànimes dèbils. L’arlequí s’amaga, el maquisard treu pit. Un armari, una taula, una cadira, un llit… un llibre… molts llibres. A resguard de la tramuntana, l’arlequí maquisard llegeix. Llegeix i recorda. Recorda i parla. Parla en veu alta i potent. Potser canta?

Com una tramuntanada han passat els Arlequins per damunt les abelles albigeses. 45 a 7. 45 a 7 ha estat el resultat del primer partit de rugbi vist en directe per l’arlequí maquisard arribat de les altures del Tec. Espectacular!

El nou Aimé Giral tant sols conserva la porta del vell estadi de l’equip català. Les reformes actuals han de portar-lo a les 12.000 places. 12.000 arlequins animant els herois celestes del nord de Perpinyà. En un racó, les dues aficions més sorolloses canten barrejades i animen els seus equips en germanor. El groc i negre albigès es confon amb el sang i or català. Les comparacions són evidents: Com seria això en un camp de futbol del sud?

La força del joc atrapa el llec en la matèria i més encara quan, al finalitzar el match, els jugadors d’ambdós equips fan pinya al centre del camp. Natura en estat pur! Força i valor! Amor i respecte! Fraternal llibertat republicana!

El Cant de l’USAP està guanyant la batalla de l’Aimé Giral. Després de cada assaig, la festa del càntic de nova factura prèn al públic que el coreja. L’arlequí maquisard deixa les muntanyes i dansa al ritme del victoriós càntic nord-català. “L’Estaca” resta reclosa a l’entrada dels equips. Ben pocs la canten. L’arlequí maquisard no s’atreveix, però, com els seus compatriotes del nord, brama un “Sempre endavant!” i imita el tren de l’U-SAP! U-SAP! que empeny les melées cap a terreny albigès.

Al nord de Perpinyà, l’usapista Aimé Giral i el dragonià Gilbert Brutus són els temples identitaris del barri dels gitanos catalans. Sang i or! Més amunt, l’aeroport. Més avall, l’avinguda que mena al Castellet i a la porta de Nostra Senyora.

Perpinyà reviu la processó de la Sang. La processó de vigatanes i vestes vermelles, la processó dels catalans, la processó del vermell sentimental. Vermell sentimental que domina els llibres de vell d’un passeig que es vol francès i es dol català. Els ulls d’un jovincell Llach miren el vianant des de la caràtula d’un single de quatre cançons ja oblidades en el record. Records d’un passat aliè i llunyà, records d’una generació de sud-catalans que cercàven brins de llibertat… Com el bon aroma d’una vella bota de roure retorna a glopades el record d’antany. Aires de Perpinyà.

L’arlequí maquisard s’endinsa pels carrerons del casc antic. Una llibreria. Una llibreria com qualsevol altre, com qualsevol de les llibreries del sud. L’aparador però parla de llibertat i d’idees, de les idees que es mostren al capdamunt de tot d’aquest indret de cultura amb majúscules. I és que, en aquest santuari literari, una exposició reforça la presentació d’un llibre que, al sud, ha de recórrer el negre camí de l’oblit. Lluny, ben lluny dels canals de circulació oberts al comú dels mortals. Ai! Quin aire més nítid que es respira en confrontar idees en llibertat! Llibertat sense pors! Llibertat sense ferides! Sense ferides persistents, però que ja haurien d’estar tancades. Ferides que encara supuren i s’alimenten del pus de la ignorància!

Com una tramuntanada que tot ho neteja! Aquesta Catalunya encara és com una tramuntanada que tot ho neteja i escampa les boires de la por. De la por a la diferència, de la por en la ignorància! De la por a la coneixença! A França circulen les idees. A Espanya, la por.

A Espanya, la por, perquè a la pell de brau encara no hem après que no s’ha de pretendre civilitzar, sinó formar persones lliures i caràcters sobirans, caràcters sobirans capaços d’entendre i entendre’s sense defugir els seus principis, la seva manera de ser. Aquí, l’horror encara ens fa beure la por a glopades, mentre en d’altres indrets, com al país del bling bling, ens tornen a mostrar on és la llibertat, la llibertat de les muntanyes, la llibertat dels cims, la llibertat de les idees, la llibertat dels sobirans, la llibertat d’un arlequí maquisard que descansa en un llit d’una rònega pensió de Perpinyà… On és el menjar?

Aquesta entrada s'ha publicat en 02b. Cor ovalat el 23 de març de 2008 per Lluís Mauri Sellés

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.