El Cau de l'Ós Bru de Taradell

La carretera, en cap de setmana llarg, va com una seda en direcció a Barcelona.

A quarts de deu, sóc voltant pels records de nits de festa i ulleres de sol. Sóm al Triangle Golfo i, els supervivents de tota la vida, comparteixen carrers amb nous locals, oficines de gauche divine informatitzada i hotels farcits de cristall.

En una cantonada prou concorreguda, les restes del Garatge Club suren per damunt la post-modernitat, cavalcant noves naus com la Sala Rocksound.

La Sala, a ulls de gat vell, recorda al Puerto Hurraco de Taulat amb un xic més de llum. Escenari menut, aromes cogney i rebel. Entre el públic alguna cara de la vella guàrdia skatalera i les restes d’un naufragi que sobreviu en escollides illes de la Barcelona rebel i suburbial.

Quan hom va a un concert d’un conegut, sempre espera trobar-se a quatre individus maldant per treure quatre notes amb sentit d’uns instruments que, si més no, intenten destil·lar alguna cosa més que soroll pur. L’escena, si hom l’ha viscuda, sempre és la mateixa: Mentres toquen, hom pensa: “No acaben encara”. I quan s’acaba, un no s’està de felicitar l’amic per no enfonsar-lo en el llot de la llardosa realitat.

Sorprenentment, però, aquest no ha estat el cas dels Lost Men Service. Una proposta musical que despunta entre la cadellada del punk suburbial i urbanita que es fa a Barcelona.

Un grup que, misteris de la vida, disposa d’una d’aquelles joies difícils de trobar: un bateria d’ofici –d’aquells que no han sortit de “el que vale vale y el que no pá bateria“-. Un bateria que marca ritme amb mestria i alegria. Una alegria que és compartida per la resta d’una gent carregada d’energia positiva. Energia que no els permet restar a l’escenari i els fa baixar i pujar i, fins i tot, remoure al públic, malgrat lapèssima sonoritat d’un espai on la veu maldava per sobreviure entre el sobrevolum dels instruments.

Malgrat la sonoritat, però, el grup destil·la bona feina. Bona feina d’aquella que, només es pot fer, si, qui la fa, experimenta i juga, jufa i es diverteix a l’escenari. I aquesta és, justament, la sensació que hom s’emporta d’un concert dels cinc bergants que s’han aplegat sota el Servei per a Homes Perduts.

Els Lost, doncs, destil·len potent música de garatge. Es nota que no són novells amb els instruments que toquen, tot i que, en els moments d’entaforar-se en els viaranys del virtuosisme, encara es mostren un xic encarcarats i es reclouen en el seguiment de les cordes que pincen… Aixó sí, se’n surten!

Lost Men Service vol disc. No, no. CD, no. Vol disc! Un vinil comme il faux. El que els fa membres de pura raça musiquera, en uns temps on la indústria musical ha perdut el nord i sembla haver-se oblidat dels grups novells i dels públics que volen descobrir-los.