El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Després d’un dissabte de camí i conversa entre blocaires, començo a engrunar l’apunt que, amb el títol de l’alquímia de les excursions, mostrava reflexions en veu alta sobre el present i el futur de l’excursionisme i els esports de muntanya.

Per a fer-ho, prenc de referència la resposta d’un dels companys de sabatina [1] caminada. Engrunar, però, s’ha de fer de manera lenta i raonada i és així com inicio el procés amb un primer bocí que prenc de la següent branca del raonament de l’Enric Faura:

“6-. Slow travel? Potser si, però només unes elits reduïdes. Com a producte de consum anirà agafant estructures potencialment comercialitzables. S’incrementarà el vessant esportiu pur i competitiu.”

I ho faig d’aquesta manera en atenció a la reflexió que en fa el xiruquero més actiu de la xarxa.

---

[1] SABATINA f. 2. Controvèrsia que els dissabtes tenien les Facultats d’estudis superiors sobre diferents temes

---

Per entrar en matèria i fixar el marc i el concepte objecte d’anàlisi, hi ha dues possibilitats:

– La primera, la lenta i reposada, és seguir el rastre de Carl Honoré per les meques del moviment slow, de nom anglès, origen italià i bressol de sobretaula, no en va tota aquesta moda va apareixer en contraposició al fast food, al menjar ràpid.

– La segona, la ràpida i moderna, és donar una volta pel documentat article d’Isidre Estevez a la Malla.net sobre les diverses marques que han sorgit dins d’aquest moviment.

Amb aquestes dues cites m’estalvio la feina de cuinar els coneixements sobre aquesta moda creada per gent que, després de fer de la feina la seva vida, ara fa de la vida la seva feina. No sé si m’explico, però m’agrada la cacofonia dels mots.

Més enllà de la moda, però, cal prendre-s’ho en calma i veure que aquest nou atractiu parit pels executius llatins de la Toscana no és altra cosa que la posada de llarg d’una manera molt mediterrània de veure la vida: Qui no ha sentit la fiblada de l’enveja en veure l’avi Ciset de torn assegut al portal de casa i mirant els cotxes passar veloçment per la carretera que travessa el poble? Qui no ha tingut la temptació de fer com en Met de Ribes que, quan hom li preguntava com vas, ell responia “anar fent” impertèrrit dins les aigües del Freser que se l’enduien riu avall?

N’Enric diu “Slow travel? Potser si, però només unes elits reduïdes.” I jo li responc que aquest punt de vista està excessivament focalitzat en la moda i deixa de banda les necessitats. La lentitud no és cara, ans al contrari, però calen les estructures que facin possible les excursions plaents i en contacte amb la gent del país. On hi ha la normativa que permeti l’allotjament puntual en vivendes particulars? On són els models d’allotjament econòmic i de proximitat que es troben en terres occitanes o del país català, com diuen al nord del Pirineu?

Reduir l’excursionisme a “producte de consum” que “anirà agafant estructures potencialment comercialitzables.” I on “s’incrementarà el vessant esportiu pur i competitiu” resulta perillós i reduccionista. En la varietat hi ha el gust i no només d’adrenalina viu l’home. La competitivitat urbana demana d’espais de descans rural. I crec que, en la lentitud, en la passejada, en la mirada de l’entorn, en l’art de caminar, en la possibilitat de gaudir d’alguna cosa menys luxosa que un hotel o una casa de pagès amb piscina i DVD, hi ha tot un camí per recórrer.

Perquè jo em pregunto: Què és menys elitista? Què és més econòmic? Què pot ser més popular? Una relexada excursioneta pel Montseny o una multitudinària matinal en una pista d’esquí del Pirineu?

I pel que fa a les estructures comercialitzables, als allotjaments: Cal tanta parafernàlia, tantes comoditats per passejar per la muntanya? Crec que no és pretenciós posar l’exemple personal en aquest cas i és que, fa anys que m’agrada més anar d’excursió a Occitània o a la Catalunya Nord i gaudir dels serveis d’una bona gite d’etape, d’una acollidora cambre d’hostes o d’un bistrot du pays, que no pas intentar fer camí a Catalunya de pensió en hotel i d’hotel en bivac per manca de lloc on dormir entre excursionistes i vilatans del país. Allà, en aquelles contrades, els allotjaments mesclen preus ajustats amb la possibilitat de compartir taula i llar de foc amb d’altres excursionistes, intercanviar experiències, i no trobar-te assegut en una taula aïllada, rodejat de persones que estan treballant o que no tenen res a veure amb la teva lenta i ociosa activitat. Fins i tot, en els bistrots du pays de la Catalunya Nord i la Occitània tens la oportunitat de compartir espai i tertúlia amb veïns del lloc i a la relaxada manera de sempre.

El bocí d’slow travel inclòs en aquell apunt de l’altre dia, anava per aquí, per la necessitat de revaloritzar el territori i els seus atractius, de prendre consciència que és la mamella d’on veu l’activitat excursionista i que la velocitat i la tecnologia associada al component esportiu de l’activitat muntanyenca no permet gaudir d’aquest privilegiat entorn de joc. Amb la cursa, per dir-ho de manera poètica, es perd la sorpresa. I, el que encara és més perillós, es moldeja l’entorn i es canvia el terreny on es practica l’activitat amb el que això suposar pel futur de la pràctica excursionista o esportiva associada a l’indret.

A més a més, no tothom pot dedicar-se a competir. L’apunt sobre l’edat per fer l’Everest pren aquesta direcció: Què passa amb la gent que vol fer salut, però no ha fet esport? Cal deixar-la bandejada al sofà de casa? No pot tenir la oportunitat de viure l’aventura de la natura amb bons guiatges i bons serveis a preus assequibles? En temps de presses, el descans cada cop se cerca més en el repòs i el saludable passeig, en l’art de caminar, en l’excursionisme reposat i tranquil. Per què no fer-ho possible? Per què tancar-se en les pràctiques competitives i abandonar les pràctiques contemplatives?

Pensar només en l’increment del “vessant esportiu pur i la competició” és deixar al màxim de gent embovada davant del televisor per veure “aventures alienes”. Tota aquesta gent ha de quedar-se sense un lloc a la muntanya?