La Marxa dels Menestrals
Deixa un comentari"Com puces! Són com puces!" brama tota espantada una dona en un dels pobles que creuen els Menestrals camí de Vilafranca. I és que la colla de La Gandula, terrabastall en l’ambient i danses pels camins, ja ha sortit cap al lloc on han d’actuar aquest proper cap de setmana.
La colla menestral aplega ja un bon gruix de perdularis, rodamóns,
artesans, barjaules i equilibristes. Fins hi tot, una congregació de
monjos mendicants que, tot cantant gregorians, obren la marxa de la
comitiva negra.
El carro de trabuc d’en Cintet de la Polla tant sols tragina la
canalla que, ara pugen ara baixen i ara tusten els bous o llancen
pedres a les veïnes. El Fradristern de Can Moreu inventa romanços i més
romanços sobre el tragí de la colla dels pobres de dreta llei. Tot i
que, ni en Mikhail, està atent als
cants dels Fradristern, de tant que juga i fa tabola.
En Fanelli, tot pompós, entona un bell poema. Sap que a Vilafranca
no hi aniran a fer el préssec i, com si d’una actuació de circ es
tractés, va carretejant companys i companyes de colla a les espatlles
tot pensant ja en els espadats que faran a la Plaça de la Vila
penedesenca.
L’Avi Txondu, gorra de pana en mà, es grata el cap i es mira tota la
collada que ha anat reunint per La Gandula sense adonar-se’n. Les seves
tres filles – la Natura, la Sofia i la Llibertat – s’intercanvien la
corda, baldera corda, lligada al coll d’un menut ós manyac i juganer.
Damunt el carro, que la quitxalla fa anar com un gronxador, en Nilet
i en Mikhail corrent com esperitats i estiren les trenes de l’Ona que
es defensa a cosses, mentre n’Ischus i en Ponoi, els dos cadells de
Muntanya del Pirineu, borden i intenten encalçar el carro d’en Cintet
endebades.
Parlant d’en Mikhail… Una de les més eixerides mosses de la colla
ha aconseguit estirar-li un amica la llengua i, ara, ja saben alguna
cosota més de la seva curta, però intensa, vida. Per fer-ne cinc
cèntims a corre cuita, m’han arribat veus que es tracta del fill d’una
parella d’habitants de la Sibèria, anomenats Mikhail i Nadia. Morts
aquests, quan en Mikhail tenia tant sols un any, va ser portat a
Catalunya per una antropòloga, que en va tenir cura durant uns mesos.
No gaires, m’han dit, perquè se la van emportar per voler importar els
austers costums dels pobles siberians a Catalunya. Amb la Lluïsa
tancada en un centre psiquiàtric, en Mikhail va anar a parar en un
centre d’aquests d’atenció de menors. Però no s’hi acostumava gaire ha
estar reclòs. De fet, quan el van trobar, feia uns dies que havia fugit
del centre amb la intenció de tornar, tot xino-xano, cap a la seva
Sibèria nadiu.
En qualsevol cas, camí de Vilafranca, la colla de peluts sembla ben bé un circ foll i ambulant.
.