El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Assegut a la terrassa de casa quant cau el sol, m’agrada mirar cap a ponent.

L’horitzó es tenyeix d’un roig intens en decadència que va mutant del morat fosc al blau més pregón de les nits màgiques de calidesa.

Davant per davant, i de tant en tant, succeeix una conjunció pròpia de llunàtics. La Lluna vergonyosa ensenya una breu porció de pell, tot amagant-se en l’ombra de la terra propera i un parell de pams sota seu, com penjada per un fil invisible, una llum fa pampalluges com dient-me "Ep! Ós! Que no em veus? Sóc aquí, entre la lluna i el sol. Què no em veus?"

La veu de Mercuri es perd entre el só dels gossos bordant, les granotes raucant i, de tant en tant, un cotxe trencant el silenci imperfecte de la ruralia i espantant a un rat-penat que neteja l’entorn de mosquits i insectes.

La lluna, la lluna, la lluna és… Sóc llunàtic! Per què negar-ho. Però qui no ho és quan el nostre aliment creix per l’influx d’aquest petit astre? Qui no ho és quan la dama d’argent és capaç de dominar marees i estats d’ànim? Sóc llunàtic, si. Ho sóc. Ho sóc com qualsevol dels membres de la Germandat dels Espatllats, de les bèsties solitàries per vocació que conformen aquest grup universal de criatures meravelloses i somnàmbules.

Els ermitants de Sant Feliuet, la dama del passat que giravolta en la nit barcelonina, un cantautor galàctic penjat de la seva veu sublim, algun noctàmbul del Born barceloní o del barri vell de Vic, el cercador de somnis elevats, l’estudiós empedreït de temps i gent, l’ermità o el monjo d’allà dalt.

A vegades topem pels carrers, ens trobem a ciutat o ens creuem tot bagarejant pels camps. En aquests encontres, ens espurneja l’ànima en reconeixer-nos darrera d’uns ulls juganers. Però sóm com sóm, com la lluna. Tota sola fent acrobàcia cel enllà.

Reina de la nit, Gran Mentidera, Tú que ens marques amb una C el teu decreixement i amb una D el teu creixement. Per què ens dius una mentida com aquesta? Per què permutes la teva cara? No seria més lògic que ens indiquessis amb una C el teu creixement i amb una D el teu decreixement? Mira que n’ets de juganera, mentint constantment a la terra des de les alçades nocturnals!

Qui sap, potser algun dia s’ho repensi i transmuti les consonants. Les transmuti com aquells Espatllats, que, cansats de somniar i badar, de badar i somniar, s’arreglen. Deixen de veure el futur, abandonen l’amor a la natura, deixen els somnis, es fan grans i acaben atrapats entre canalla, hipoteques, cotxes, deutes i obligacions. Però que, algun dia de pau, tornen a pensar en els anys alegres de la Germandat dels Espatllats i recorden llur joiós passat tot contemplant com l’horitzó es tenyeix d’un roig intens en decadència que va mutant del morat fosc al blau més pregón de les nits màgiques de calidesa.

M’agrada mirar cap a ponent, assegut a la terrassa quant el sol cau i prendre un bon glop de jazz.