Ja soc aquí (1ª part) … i amb un grapat de queixes
Deixa un comentariBé, la primera part de les meves vacances s’ha escolat veloçment, tot saltironejant de roca en roca i de vila en vila. Torno a ser a casa, content i decebut alhora. Per què Catalunya s’aboca al sol i platja i abandona els camins que -en molts països- estant plens de turistes americans, alemanys i francesos?
Resseguir un Sender de Gran Recorregut (GR) a Catalunya és tota una aventura d’orientació i tot un aprenentatge d’agressions al medi i de deixadesa dels boscos del país. El meu camí va finar a la tranquil·la vila de Santa Pau. Ja en vaig tenir prou!
El tram senyalitzat d’aquest GR acaba a Tavertet, bonica població encimbellada sobre els cingles del mateix nom i on pareix que tornis a temps de bruixes i bandolers. A Tavertet, la pintura es va fonent i acaba per desaparèixer entre el nou asfalt de les pistes i camins que uneixen aquesta població amb Rupit. A Can Rajols, seguir el camí “oficial” és ja una quimera i de cop i volta apareixes a Can Parer i a la carretera que uneix Olot amb Vic. Però aixó no és tot, ni de bon tros.
Al sortir de Rupit i, després de remuntar la carretera, uns vells indicadors posats possiblement l’any 1.978 et menen a un atzucac de camins. A l’esquerra, un camí et porta al llit d’una riera que se suposa que caldria remuntar pel centre per acostar-se a Pruit; i un altre camí, a mà dreta, et mena a un tancat de vaques i a uns senderols de bosc sense senyalitzar. Allà, amb una mica de sort i amb la guia del campanar de Sant Andreu de Pruit, arribes prop de La Rovira on unes marques no esborrades d’una variant antiga del Sender et van conduïnt primer per pista i després per pista asfaltada vers la Serra de Pruït, Pujolriu i, finalment, Sant Pere de Falgàs on, amb força alleujament d’ànim, retrobes el camí correcte. Lògicament, com succeeix a la majoria dels expedicionaris que s’endinsen per aquests camins entre Rupit i Les Preses, toca tempesta, és clar.
Un cop recuperada la senyalització del GR, peró amb el format propi dels pals indicadors de color verd fets per Turisme de la Generalitat, el camí es fa força abellidor fins arribar a les Comellas, una bonica granja on, novament, les marques desapareixen completament i cal posar el nas a punt per flairar els ferums de gasoli dels camions dels polígons industrials de Les Preses. Som a la vall plena d’animals de quatre rodes com diria el “Travelling Uncle Matt” (“Tio Matt” en la versió de TVE) -l’Avi Explorador dels Fraggels-.
La sortida de Les Presses tampoc és un espai gaire agradable, i els senyals estan fets per anar en bicicleta de muntanya. Un dubte: Vaig pel camí de terra que surt a mà dreta o segueixo pels carrers fins al final del poble? Indicacions? No, no n’hi ha cap.
Després d’un Polígon infecte i un tros de carretera força pesada, recupero el GR que, pel camí de terra, remuntava la falda d’un volcà. A partir d’aquí el Sender no té pèrdua i, a més a més, reserva la sorpresa final de la vila setcentista de Santa Pau, catau de pintors, bruixes i bandolers i espai màgic on vaig dubtar entre concloure el meu viatge o comprar un parell de pots de pintura blanca i vermella per senyalitzar el sender com Déu mana. Al final vaig decidir-me per la primera opció i per seguir el camí en cotxe fent algunes escapadetes a peu i comprovant com les marques es dilueixen en un dels GRs més antics de Catalunya.