El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Després d’unes més que reparadores vacances laborals esmerzades en gestionar la llar, reconèixer nous camins boscans, aixecar castells vermells i repassar part de la meva filmografia personal, tornem a ser dalt del tren, camí de ciutat, camí de la feina.

Són quarts de vuit del matí i el comboi de rodalies ja ha deixat enrera l’estació de Centelles. Feia temps que no prenia el tren els dilluns! Fins poc abans de vacances, els dilluns eren dies de cotxe i de nits urbanes. Ara, amb les noves hores de llum, els vespres de dilluns tornaran a ser rurals i taradellencs. Qui pot negar-se al concert d’ocells del capvespre i a les postes de sol des de la balconada de casa?

Dalt del tren que esquinza la Plana de Vic per penetrar en les entranyes empobrides d’un Congost espectacular i sortir perbocats a les poblades valls vallesanes dellà La Garriga, escric en el meu dòcil Cabirol. Més endavant, Barcelona. La ciutat. La feina. Enguany, amb la lliçó apresa, m’he avançat als aconteixements i ja he passat unes hores de descompresió a la meva obrera barriada. Hi vaig ser dissabte. Hi vaig ser per assajar castells, per retrobar vells amics i per retrobar les càlides nits barcelonines. Com es pot viure en aquest forn urbà? Com vaig poder-hi viure tant de temps?

Barcelona no em desagrada del tot. No sóc barceloní, tot i que les circumstàncies de la història em van fer veure les primeres llums d’aquest món en aquesta ciutat. Sóc osonenc per tradició i per vocació. Ho sóc malgrat la porcada que ha anat ocupant una plana tant pagesa com menestral. És possible una plana sostenible?

Sant Jordi ja ha passat. En l’invent de l’Avui, aquest de regalar llibres sorpresa als compradors del diari, m’ha tocat un llibre d’articles d’un monjo de Poblet. Ironies de la vida pel típic conco solitari que no ha sabut o no ha pogut trobar l’altra sabatilla i que camina a peu coix per la vida. O ja no cal la parella per viure en societat?

En d’altres temps me n’havia fet mala sang i interpratava la soledat amb el romanticisme ferit de Baudelaire, Lovercarft o Edgar Allan Poe. Sempre trist, vestit del negre més fosc, fent-me mala sang de la meva disort. Perseguia somnis impossibles des de la timidesa d’una neofita i mal portada adolescència. Cercava un amor platònic, d’aquells que arriben massa d’hora i se’n van tal i com han vingut. No n’hem tingut tots algun d’aquests amors d’infantesa?

Ara les coses són força diferents. He anat assumint que en aquesta vida moderna i ràpida la soledat pot ser una virtut, una oportunitat i que les sabatilles desaparellades podem anar botant a peu coix per camins diversos, amb una laxitud d’horaris impossible de tenir per algú que estigui aparellat i que s’hagi donat al manteniment de l’espècie. Podria treballar a Barcelona i viure a Taradell si tingués parella i canalla esperant a casa?

Suposo que els desaparellats som com aquelles branques que s’han quedat esquifides i que prenen energia i aliment a l’arbre de la vida. Som com branques bordes d’aquest increible arbre més que mil·lenari i farcit d’individualitats i formes tant diferents d’existència. Uffff! Aquest paràgraf és filosofia barata. Per què parlar d’arbres quan la nostra dèria és tallar-los per fer calaixeres? No serem més aviat com una casa de materials prefabricats a partir de petroli? Com un cotxe potser?

Res, tu! Preguntes buides que clouen a Les Franqueses del Vallès, allà on l’ambient és més dens, allà on comença la metròpoli farcida de consumidors I consumidores, allà on tinc la feina i on, que coi!, m’agrada baixar a cercar el pa.

Remuntant el Congost de nou amb una nova jornada feta, el jornaler de Barcelona Activa escolta Django Reinhardt i combina un llibre d’un radical ecologista amb el d’un monjo benedictí. Veus de tren. Déu n’hi dó de la feina que em tenien reservada! He apagat alguns focs menors, he enfilat l’agulla d’alguns serrells pendents de tancar, he començat a programar allò que encara cal començar. El dia se m’ha fet curt -com sempre que la feina no et deixa veure les hores-, curt i intens, intens i força interessant i tot. La feina segueix al seu lloc i novament he comprovat que el món es mou encara que jo no hi sigui. Santa ignocència la meva. Sant Martí de Centelles. Tres estacions fins a casa. Arribaré a temps d’escoltar l’alat concert del capvespre?

Ja sóc al balcó. Apunt per admirar la posta de sol. Apunt per escoltar el concert. Els músics afilen llurs becs, fan les darreres voleiades, es dirigeixen als seus caus. Amb la posta de sol, arriba el darrer concert del dia.