El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Aquesta setmana ha estat la setmana de la il·lusió dins de l’independentisme ordenat: Ja tenim acord, ja tenim llista i ja tenim candidat.

Definim l’independentisme ordenat com aquell que, enlloc de manifestacions, fa mosaics i performance que són l’enveja de molts coreògrafs i també de bona part del món civilitzat. És l’independentisme de l’Assemblea i Òmnium, entitats molt ben estructurades i perfectament tramades, amb una capacitat tan notable de mobilització social que ha empès Convergència, el partit de l’autonomisme per excel·lència, cap a posicions clarament sobiranistes, fins aarribar a aquest matrimoni amb Esquerra que, posem-hi un xic de picant, ens transporta als temps en què Heribert Barrera va fer president Jordi Pujol i Soley, amb tot el què això va suposar per uns i altres.

Dit això, la meva teoria és que acabarem tenint tres llistes independentistes de cara a unes eleccions que encara no estan convocades:

1.- La de la gent d’ordre i horitzó proper, o el pare.
2.- La de la gent que crida a canviar-ho tot, o el fill. I,
3.- La dels que afirmen, manllevadament, que si que es pot, o l’esperit sant.

I sé que, dins de la gent d’ordre, n’hi ha uns quants que ja tenen les mans al cap per incloure la tercera de les llistes dins la pomada del si, però el document que s’ha filtrat sobre els possibles acords entre Podem, ICV i EUiA, ens indiquen que la seva confluència accepta que no es pot arribar a una federació o confederació sense que hi hagi parts a federar o confederar, és a dir, que per arribar al seu port, primer cal arribar al port de la independència de les parts federables, és a dir que Dios es uno y trino en llenguatge grouxo-marxista a Una noche en la Ópera.

Bé és igual. En tot cas, i tal com en Junqueras o en Romeva són el llegiu que esquerranitza en Mas, la Forcades i l’Oliveras podrien ser el llegiu que independitzi la tercera de les candidatures en dansa, tot emprant un llenguatge personalista que odio d’allò més.

Serà interessant de comprovar si aquesta confluència de Procés Constituent acaba concretant-se en llistes, o el recolzament a les dues candidatures diguem-ne anticapitalistes es fa desde fóra i a crits de que se besen, que se besen abans, durant i després de la campanya.

Per cert, algú s’ha adonat que amb la llista ANC-Omnium-ERC-CiU, l’acte de la Meridiana és un acte partidista, és a dir, d’una part dels favorables a la independència. Eps! Torno a tirar sal a les ferides, ja em perdonareu. 😀

En qualsevol cas, el pes relatiu de les tres opcions, fan del 27S, en cas que es convoqui, unes eleccions autonòmiques, que ho són per imperatiu legal, però que, per la força del vot, poden ser merament plebiscitàries o marcadament constituents. I és que un cop exercit el dret a sufragi dels ciutadans, les tres llistes estan abocades a entendre’s, a convergir i a mostrar ben a les clares que les opcions constitucionalistes – les del PPC, UDC, C’s i el PSC – són marcadament minoritàries o inexistents a Catalunya.

Dit això, em fa salivera veure un debat entre l’Iceta (PSC), l’Espadaler (UDC), l’Arrimadas (C’s), l’Albiol (PPC), en Romeva (ERCiU), en Baños (CUP) i en Rabell (CSQEP) sobre drets socials i nacionals, corrupcions incloses.

Eps! I he agut de canviar noms a mesura que es van consolidant els caps de llista i van caient les millor opcions que hi tenia consignades.