El Cau de l'Ós Bru de Taradell

lluisdetaradell.net - des del 14 de juliol del 2004

I en l’origen fou el cafè

Deixa un comentari

Un dia de romiatge urbanita, em vaig parar a fer un cafè, tot admirant aquest passeig que, en dèiem del Triunfo, i ara és Rambla del Poblenou. Tot seguit i sense presses, prenc carrers estrets i m’apropo fins al Mercat de la Unió, cor comercial d’aquell Poblenou que, un xic moix, em va deixar marxar. Seguidament i amb parsimònia, l’aroma de Can Saladrigas sedueix el meu literari paladar i m’entaforo en les entranyes d’una biblioteca que, servada per dracs i gegants, encara fa olor de nou.

Furonejant entre els llibres, faig un tast satíric de la mà del períclit Horaci. Amb ell m’enric de les meves penes, car ja eren també romanes.

Encara amb la rialla a la boca, em sedueix l’encant vuitcentista d’una d’aquelles peces que, pouant en les fondalades de la història, treu l’aigua clara de la divulgació a balquena.

La Ciutat dels Cafès
és un d’aquells llibres que es fan llegir i que sorprenen, car parlen
d’una Barcelona que es construeix al voltant de les taules dels seus
primers cafès.

Voltar per Barcelona, un cop llegida La Ciutat, et permet veure les barraques de Plaça Catalunya, el fangueig
del Passeig de Gràcia, els jardins i espectacles de la via que unia la
ciutat amb el vilatge de Gràcia. Els carruatges, el comerç en els cafès
del port, la força d’en Xifré i l’encert de les 7 portes.

I
és que, de la seva lectura, se’n treuen un munt d’aprenentatges. Uns
aprenentatges tant seductors com el que em motiva a escriure aquestes
ratlles. A escriure-les amb l’estòmac fatigat i pendent de
restauracions alimentàries.

I és que, els cafès –carai quina llarga història!- són en l’origen
de l’espectacle alimentari que ens tempta dia rere dia, a qualsevol
dels dels carrers de pobles, ciutats i vilatges nostrats.

Fou, segons llegim en aquest llibre,
l’any 1765 a París, quan va començar la festa. I la culpa de tot plegat
fou d’un emprenedor dels fogons, conegut com a Boulanger. Boulanger, amb la mirada fixa a cridar clients, va adornar el seu establiment de menjars amb un cartell que deia:

“Venite ad me vos qui stomacho laboratis et ego restaurabo vos”

O per dir-ho clar i català:

“Veniu a mi, vosaltres que fatigueu l’estomàc, que jo us restauraré”

D’aquest restaurabo en va venir el restaurant i, vés a saber si, de la fatiga (laboratis) en va venir això del treball (laboro).

Aquesta entrada s'ha publicat en 10b. Calaix de sastre el 7 d'octubre de 2009 per Lluís Mauri Sellés

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.