El Cau de l'Ós Bru de Taradell

No és costum, ni m’havia plantejat mai, d’escriure diàriament en aquest cau obert a la xarxa. Però, a vegades, la vida permet un encadenament de successos prou dignes com per ser presentats en públic. I el d’avui és un d’aquells casos que val la pena deixar escrits en aquest espai, si més no per ser poc habituals i prou edificants. Es tracta de quelcom que m’ha passat avui tot pujant de Barcelona amb el tren de quarts de sis de la tarda. Ho vols conéixer?

Avui els vagons anaven plens a vessar de gent quan el comboi ha arribat a l’estació de Sant Andreu Arenal i no he pogut prendre lloc fins més enllà de Montcada-Ripollet.

En el seient on m’han fet lloc, tenia davant per davant a un subsaharià -és tal com en diuen ara als negres, oi?- llegint una biblia (les tapes blaves i les vores daurades dels fulls són típics de les biblies en anglès que utilitzen arreu del món) i al seu costat hi viatjava un home alt i cepat que parlava per telèfon amb una llengua que m’ha semblat eslava.

Com és de costum, he tret la llibreta per anotar quatre coses, queixar-me de quatre coses més i repassar el triangle de la felicitat. Com? Què no el coneixes? Doncs diuen que és aquell format pel coneixement (o la seva recerca), el compromís (amb els veïns, amb l’entorn humà, allò que avui s’anomena vida cívica i que sempre s’ha conegut com política) i el plaer (que dóna el lleure, la natura, el sexe, …). Bé.

Doncs, estava jo amb aquestes reflexions després d’un llarg dia de feina quan ha passat el revisor, aquell personatge que, amb un correcte castellà (dificilment en català, suposo que no dèu ser obligatori el seu ús a Catalunya), et demana el bitllet i li dóna una repassada. Ai làs, però, ha resultat que el senyor revisor no entenia ni un borrall d’anglès i un servidor ha hagut d’explicar-li que el veí d’enfront, el de la biblia, venia de l’aeroport i allà no havia trobat el lloc on validar la targeta de tren que duia. El revisor, molt turbat i envermellit de rostre, no ha tingut cap problema en cobrar-li el bitllet senzill. Però , ves per on, això ha donat peu a l’agraïment del veï de camisa negra, americana de mal gust i pell bruna. El tercer veí de trajecte, l’home cepat, ha resultat ser un búlgar amb passaport grec que treballa en una fàbrica d’embutits de Vic.

Aquest bon home, ha decidit entrar en la conversa i preguntar-li l’origen al company de la biblia. Aquest ha resultat ser un fervent cristià animista italià. I la conversa ha acabat derivant sobre l’existència de Déu i la necessitat de l’home en creure en ell i la vida després de la mort per tal de viure i desenvolupar-se en llibertat en aquesta vida mundana.

Curiosa coincidència la del tren:

– Un grec d’adopció que les ha passat de tots colors i que ha renascut d’un periode de carrer que l’ha ensenyat a viure sense res i ha valdre’s per si mateix. Una ànima solitària que ha après a creure en ell mateix com a única persona capaç de superar-se en l’adversitat de la vida.

– Un cristià animista italià que defensa Déu con a Ànima Suprema i Creadora i en els homes, àngels, difunts i diables com a ànimes a la recerca del Paradís, del Regne de Déu.

Quin estira-i-arronsa més ben argumentat i bell entre dues maneres de superar les penúries! Quina conversa més rica, raonada, intel·ligent, excelsa! Quina diferència amb aquells que tanquen la porta als nassos de qui no pensa com ells! Quina lliçó de democràcia per part de dues persones de bé, d’origens diversos, que les han passat de tots colors i ara són a casa nostra, treballant com el que més!

La veritat és que, quan he hagut de baixar a l’Estació de Balenyà, m’ha sabut greu deixar-los a mitja conversa. Ells anaven a Vic, a treballar, com ho voldrien fer tants i tants d’altres que no tenen la sort que tenen ells i s’enclasten una i altra vegada a les muralles que bastim després de vendre’ls les excel·lències d’Occident i l’economia de mercat que ens diu que produïm, consumïm i callem, produïm, consumïm i callem, produim… en un cercle infernal on oblidem que el món és gran i que hi ha gent que es mor de fam mentres d’altres viatgen a l’espai.

A voltes m’ha semblat està immers en qualsevol conte de l’enyorat Pere Calders. Més encara quan tot això m’ha passat a la sortida d’una jornada on es parlava de diners, de beneficis, de plusvàlues, d’inversions, de …. Que riques que són les plusvàlues d’aquells que han après a no necessitar pràcticament de res! Com el company grec, com el company italià!.

I, per reblar el clau, en engegar la ràdio del cotxe, ja a la carretera de Taradell, m’han contat l’origen del nostre comiat més apreciat. Sabieu que l’origen etimològic del "Passi-ho bé" és Pacis et benne (Pau i bé)?

Quina expressió més bella, no? Això de desitjar la pau i el bé quan t’acomiades! Aquesta expressió tant nostrada, tant com l’elevada conversa d’un grec d’origen búlgar, un cristià animista afro-europeu i un badoc poca-solta de Taradell com jo.

Passi-ho bé, benvolgut lector. Passi-ho bé, benvolguda lectora. I moltes gràcies a la ignorància idiomàtica d’un revisor castellà que m’ha permès gaudir de la inesperada companyia d’aquest viatge. Només em queda escatir qui ha propiciat aquest encontre: Haurà estat la juganera ànima d’en Francesc Pujols? Potser ha estat cosa del màgic Calders? O haurà estat l’excels Dalí? No ho sé, però en qualsevol cas, passi-ho bé