El Cau de l'Ós Bru de Taradell

La Feria és un estat on el continu espai – temps desapareix, es desintegra fins al límit de superar l’estat tangible i esdevenir ésser quàntic, superheroi dotat del màxim moviment possible. De fet, el Real de la Feria, l’espai on se celebra el ritual, és una ciutat tan efímera com un d’aquests castells que tant m’agrada d’aixecar.

I és que, en una setmana, s’aixequen i es viu en 1.000 casetes, en 1.000 llars que, si un hom és prou social, pot visitar sense problemes, perquè, de ben segur, algun dels seus estadants, les portes t’hi obrirà.

I és que, la Feria dels pobres, sempre comença per una de les 100 casetes lliures – les dels districtes, els sindicats, els partits i les associacions que, com els republicans de La Pecera, es mostren a cor obert i actuen de portes estel·lars d’aquest espai sideral.

En aquestes casetes públiques o, en alguna de les privades més grans, hom pot encetar una conversa, un contacte, una mirada… que el llenci al més enllà quàntic de les jornades sevillanes. I és que, a la Feria, la roda gira i gira i hom sempre sap on comença, però no pas on pot acabar. La roda de la paraula, el ball, la seducció, l’amistat – més o menys efímera – i els complements que aquest món porta aparellat, et fa conèixer gent que d’aquí d’allà et fa rodar. A la Feria, doncs, els individus no perden la identitat, ans al contrari són part d’un col·lectiu, però segueixen amb la seva individualitat i, d’aquesta combinació perfecta, en neix la roda que ja us he explicat.

Els vestits de gitana, els cavalls i els carruatges fan, dels carrers del Real, una ciutat antiga, una ciutat del sud que cal conèixer i valorar amb la rauxa d’una centenària festa de bestiar i rostre humà.

A més a més, la música esdevé, juntament amb el menjar i la beguda, l’únic referent d’una realitat que en podríem dir especial. Una realitat acolorida pel pinzell més dalinià – les formes s’esfumen i la gent presenta la seva fesomia tal i com la vol presentar -. Una realitat escrita per la mà més surrealista de l’autor més hiperrealista que l’enginy humà pugui trobar.

I és que, en aquesta ciutat, efímera i genial, la persona, el grup, l’ambient esdevenen verb. El verb sentit de les sevillanes, sevillanes de lletres simples, però no pas senzilles, car són plenes de sentimentalitat. Una sentimentalitat que domina en el ritme racial, primigeni, ancestral de palmeos, cajón i palillos. Eines que bateguen al ritme del mateix cor i que, vestit de bones lletres, fa estremir el nouvingut i al vell local.

Estremit en comunió amb un poble que, encomanant-te el seu sud, et fa perdre el nord, el tornes a recuperar, però un xic canviat. El nord, passada la Feria, ja no és només dins del cap. El nord – passat pel ritual sedàs – esdevé seny i rauxa, a l’igual que la Feria de Sevilla és rauxa i seny a parts iguals. La rauxa d’unes experiències que, a mi, m’han fet vibrar. El seny de la comunió entre gent que s’oblida de nivells i classes socials, car a la Feria de Sevilla, tothom que hi entra, acaba agermanat.