El Cau de l'Ós Bru de Taradell

La setmana de post-feria, que va començar amb una poesia i va continuar amb un estudi antropològic, fruit de l’observació participant en un esdeveniment monumental, acaba amb una roadmovie d’11 hores per uns paratges criminals.

Aquesta roadmovie, però, no té alcohol, ni drogues, ni tan sols velocitat, És una pel·lícula força ensucrada i tranquil·la, això sí amb un final força i més cansat.

La comencem, doncs, a Triana, la Gràcia de Sevilla. Són quarts de deu del matí i jo ja he esmorzat les darreres torrades i, entre els tres, hem carregat el cotxe fins al llindar de la seva capacitat. De fet, si no fóssim al 2011, passaríem per una jove parella d’emigrants dels anys 60 que, amb el seu 600 nou de trinca, Han baixat de Barcelona per a visitar als seus familiars.

Els paisatges d’Andalusia, entre Sevilla i Despeñaperros, em recorden la mar. Una mar verda d’onatge aturonat. Espigolats d’ací d’allà, els braus d’una marca de conyacs esdevinguts símbol d’un Estat. Algun hort solar i, de tant en tant, molins de vent que s’estenen també per La Manxa, tot substituint els antics gegants. En passar per Córdoba, l’Arcàngel ens obliga a frenar: L’equip califal rep la visita del Betis, equip de primera, que hi juga una matinal, i l’ampla carretera es troba col·lapsada per l’afició dels rurals.

Passat el primer entrebanc, seguim avançant pel marinat i verd paisatge de l’Andalusia central. I, un xic abans d’arribar a Jaén, ens sorprèn el gegant ruc que, com si d’un brau es tractés, domina la A3. Impulsat pel bagatge cultural i veig una picada d’ullet dels camperols andalusos als seus parents catalans. Segur que la cosa no va per aquí, però a mi m’agrada pensar-ho.

Despeñaperros em crida a baixar del cotxe i començar a caminar. Però l’atenció es reclou en la zigzaguejant carretera que, farcida de camions, és d’un perill descomunal i fora mida. Sort que ja estan treballant amb un nou vial, molt més recte i aixecat.

Castella – La Manxa és un desert sense horitzó. Pla i molt menys verd que la veïna Andalusia, la seva sequedat també es trasllada al panorama comunicatiu: quatre emissores mal contades que no paren d’emetre propaganda electoral. Per cert, fins i tot a la SER, el PP és qui s’anuncia. En passar per Herrera de la Manxa, un calfred i una cançó.

I sembla que el pas per la presó, anima la cosa. Car, per la ràdio, entrevisten a un argentí que està revolucionant les cervantines terres amb una experiència de valors i llibertats: La del Quijote Rugby Club i el seu immens lema:

“Si el rugby es solo un deporte, el corazón es solo un órgano”

I les sensacions de l’entrevista em retornen l’optimisme enmig de tanta sequedat. La sequedat de l’assolellada que ens fa parar al Vértice de La Mancha. Menjar de la sogra i un cafetonet en un espai amb camions i gent a les taules. Dels lavabos és millor no parlar-ne. Tornem a La Manxa inculta. Però suposo que, en aquests llocs, s’hi va a menjar.

Si a La Manxa m’hi sento foraster, a la també incomunicada València m’hi trobo un xic més bé. Tot i que els peus comencen a sentir el pes dels quilòmetres rodats. A partir d’aquí es perden les hores, els paisatges són absorbits per les muntanyes i la mar, i, les ganes d’arribar a casa, només es veuen alterades en arribar a La Porta de Barcelona. Els peus, aquí, diuen prou i la meva dolça companya pren el relleu per carrerejar per la ciutat que, aquesta nit, ens acollirà.