El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Adormit encara, el tren m’apropa a Barcelona i m’allunya de la Plana.

Lleganyós, obro la tauleta i els dits, autònoms i lliures, prenen la iniciativa i piquen i repiquen la pantalla tàctil del modern fòtil infernal.

Ells són els que fan memòria del vespre. Ells són els que, orfes de gatell, escupen lletres i les enfilen a llaor d’en Lluís Toneu i en Jaume Masferrer.

I és que, enguany, en Tocasons tindrà dos noms: l’un, encara calent i viu en la memòria d’una vila; l’altre, icona sense rostre d’un temps difícils de la història d’aquests paratges.

Falten trenta dies per la festa, falten quatre setmanes per un nou esclat bandoler, falta un mes per tornar a sentir #OrgullSometent amb una colla de persones que es faran petites per un dia i jugaran a reproduir escenes d’un passat imaginari, però ben arrelat en les essències d’una comarca de muntanya.

Torna el sometent, tornen els bandolers, tornen la pólvora i les trabucades, el seny i la rauxa, l’agutzil i el jutge, en Toneu i en Tocasons. I, enguany, potser per primera vegada, la Guàrdia Civil exercint d’altiu trencalós amatent a la més mínima mostra de disbauxa extrema.

Servit el vint-i-unè Tocasons doncs, comencem el més esperat compte enrere:

Que visqui la festa!
Que visqui Taradell!
I que mori el mal govern!