El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Passades les vuit del vespre, només trobem una oficina de canvi oberta. El canvi és a 360 ougiyas per euro, com el primer dia. Feliços i contents, tornem a entrar a l’Alberg Menata, la nostra casa a Nouakchott. Estem decidits, també a recuperar la motxilla que falta i, després de sopar, tornem a fer el camí de l’aeroport.

Res.

Els guardes ens deixen a la porta, l’home de la Royal Air Maroc no apareix, una estilitzada senegalesa també es veu obligada a quedar-se a les portes de l’aeroport, i un xiquet vestit de blau-i-grana s’asseu al nostre costat i no para de xerrar. Ens diu que ell és del Barça i que treballa baixant maletes dels avions. Amb aquest panorama, ho deixem estar de nou. I ens  costa, ara sí, seguir una d’aquelles màximes del desert més encertada: “Per a l’estúpid tot li neix de res, i per l’intel·ligent, tot es converteix en res”. Malgrat tot, decidim conjurar-nos per l’endemà, i entaforar-nos de nou al Menata per deixar els nostres cossos descansant a l’aire del ventilador.

La màgia comença en pujar al taxi blanc que ens apropa al Ksar, el barri on ens trobarem amb el “cat-cat” (=4×4) que ens portarà a una altra realitat. Després de Nouakchott, després del desert, després dels taxi brusse, coneixerem una d’aquelles meravelles que ens fan prendre dimensió humana: les platges del desert i la seva gent.

Després d’acabar de tancar el tracte, l’amo del Menata ens deixa en mans d’un dels millors guies del país. Si més no, aquesta és la impressió que en traurem de l’home del París-Dakar, el nostre xofer, cuiner i company en aquesta aventura.

Pujats al cat-cat, arribem de nou a l’aeroport de Nouakchott. Neguitós, baixo del cotxe i passo el control d’entrada a l’aeroport. La sala d’espera i la d’arribades se’m fan més llargues que mai. La porta de l’habitació del bagatge perdut és oberta. M’hi apropo amb passes vacilants i entro i…

… la motxilla descansa al terra del local. Ja la tenim! Encara recordo la riallada del guarda, quan em crida l’atenció per donar-me un passaport que ja oblidava! Encara recordo la carona de la Susana en veure’m arribar amb la bossa a les mans.

Amb tot l’equipatge dins del cotxe, carreregem per Nouakchott, ens aturem a comprar aigua i quatre aliments per passar l’estada al Banc d’Arguin i, quan ens n’adonem ja som de nou sobre l’asfalt que la sorra oculta, enmig del desert.

La carretera de Nouakchott a Nouadibou és recta i envoltada de desert. Cartells en àrab, indiquen els pobles que hi deu haver en algun lloc. Nosaltres, trenquem per un d’aquests indrets i circulem per damunt del desert. De cop, l’oceà… i el vent… i quatre cases disperses. És Tiouilit, el primer dels pobles dels pescadors del desert. És d’hora. La marea encara és alta i ens entretenim passejant-nos per la platja, mentre el nostre home, s’amaga a l’ombra del cotxe, una bona costum dels autòctons del desert i les seves platges.

Cap a quarts de tres de la tarda, l’aigua s’ha enretirat prou, perquè el cotxe solqui les platges del desert. A l’esquerra el mar; a la dreta, sorra, dunes picades per l’aigua del mar, però en peu. La sorra taronja del Sàhara i el blau de l’Atlàntic, estols d’ocells aixecant el vol. I allà, davant nostre la gran dune, mirador privilegiat on pugem i no ens creiem que pugui ser un d’aquests grans fòssils mòbils de sorra. 200 metres més avall, el mar i les platges. Aquí dalt un terra de sorra i petxines i algun arbust tremolant, ens fan pensar en la força dels vents o de la mar.

Seguint camí, cerquem peix per menjar. Al primer enclavament no hi ha peix, encara. Les barques han d’arribar. Al segon, un estol de joves i nens ens envolten i ens inflen de preguntes i ganes de xerrar, mentre el xofer és mercadejant. Tornarà amb quatre bones peces que l’hi hauran costat 1.200 ougiyas i ens serviran per sopar.

Fetes les compres i l’intercanvi verbal amb els pescadors del desert, arribem a Nouamhgar, capital dels imragen, els pescadors locals. Allà és on hi ha l’entrada sud al Banc D’Arguin i un puesto de policia i una botiga on comprarem carbonet i sal en vidre. Una sal que haurem de picar per a poder-la menjar.

Després, farem un tast del Cap Tifirit, les seves aus, els seus crancs i una remenuda haima que per 3000 ougiyas serà el nostre resguard del fred de la costa, d’un fred que ens sembla polar.

A la nit, un sot al terra, el fogonet del té per escalfar el carbó i, amb ell, encendre la foguereta on, amb grielles improvisades, farem els quatre peixos de mides força grosses i gust impressionant.

I, com no podia ser d’altra manera, quatre fotos i mil històries, fins i tot un enigma per resoldre, mentre la tetera va fumejant.

I que boniques que poden ser les matinades, allà on la sorra del desert ha fet aiguamolls dins l’oceà.

Si vols seguir el relat, clica aquí.