El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Ara que tornem a ser a la capital del Tagant, faig un alto en el relat, per a presentar-vos un parell d’amics de camí que vam deixar dins la buvette de Le Phare du Desert, tot mirant la televisió, estirats.

En Mohamed va ser un dels primers rostres que vam veure en aterrar a l’alberg. Prim i fibrat de cos, vesteix a la manera occidental, i té unes faccions que, els més imaginatius ulls, el fan un xic egipci.

De verb breu en francès, és hàbil per entendre’t i fer-se entendre. De fet, no s’està de preguntar-nos coses tant curiosos com el sou d’un cambrer a Espanya, interessar-se pel frontal de la Susana o apropar-se per veure les fotos gravades a la haima i demanar-nos-en una amb ell com a record de la nostra estada.

Tot i tenir menys de setze anys, en Mohamed vindria a ser qui regenta l’alberg. Ell és qui ens facilita l’aigua per bullir els macarrons, i els estris per a posar-los als fogons de la cuina de gas. Ell és qui ens dóna el plat i les culleres per menjar i és qui, essent com és l’amo de la cuina, ens escalfa l’aigua per a fer el cafè soluble, que esdevé el nostre té, en aquest espai que ens acull en les hores de sol i serena.

En Hassan només el recordo de nit. Apareix cap al tard i sap quatre paraules d’espanyol i unes quantes més d’anglès. En Hassan vesteix xilaba i no pas bubú–que és el vestit local-. En Hassan és de Zouérat, la ciutat de les mines de ferro que fa de frontera amb el Sàhara Occidental. En Hassan és clar com un àrab. Possiblement sigui la persona de pell més clara que coneguem en aquest viatge. En Hassan, que té 16 anys, és una d’aquelles persones que fan seves la màxima aquella que diu que “de la profunditat dels seus coneixements, dependrà la longitud de la seva vida”. És intel·ligent i despert com una fura, capaç d’absorbir coneixements a una velocitat increïble. Encara ara recordo la petició amable i sincera per a què la Susana li ensenyes castellà. Recordo amb tendresa, les hores que, frontal al cap i llibreta a les mans, la Susana li ensenyava castellà.

En Mohamed i en Hassan són dos dels cinc sagals que es mouen per Le Phare. Els altres tres, a penes saben francès. Són negres, i són els que, al capvespre, reguen les plantes o ens porten la safata de l’aigua bullent i les tasses pel cafè.

Fora del Far, hi ha una botigueta. Una de les poques que trobem que no regenten àrabs o moros. El seu amo és tot un comerciant, amable, diligent, alegre. És un altre d’aquests personatges que resten a Tidjikdja i en el nostre records. Hi resten com en Biya, en Hassan, en Mohamed, els nens que ens acompanyen a l’allotjament una nit de lluna plena, o la senyora de la botiga de queviures que hi ha en front de Les Caravanes.

Si vols seguir el relat, clica aquí.