El Cau de l'Ós Bru de Taradell

lluisdetaradell.net - des del 14 de juliol del 2004

En terra de moros: Dos blanquets perduts en el desert

Deixa un comentari

Si un es mira la foto amb ulls occidentals, hi veurà un pres de grup terrorista islàmic dins d’un cau infecte. Si hom se la mira amb ulls mauritans, hi veurà la sala d’espera d’un servei de taxis, hi veurà el tracte exquisit al client que, dins d’aquest espai, s’allunya de la calorada del migdía en una ciutat moderna del sud del Sàhara.

M’acompanyes? M’acompanyes en un viatge de 10 hores en taxi compartit pel desert del Sàhara?

 

En l’apunt anterior ens havíem quedat a le portes del Garatge dels taxis compartits al Tagant. Quan hi arribem, ens reben amb els braços oberts i ens aparten de la calor per introduir-nos en l’esmentada “sala d’espera”. Allà hi passarem vora una hora, mentres arriben els vehicles, en carreguen tots els embalums, hi posen neumàtics nous, els revisen pel viatge, etc. No val a badar, ens espera un viatge de 10 hores per una carretera de nova factura que, endinsant-se en el desert, fa que els cotxes pateixin el desgast de la ruta, però també de la fina sorra del Sàhara i el Sahel.

Mentres esperem, el moro que domina el cotarro ens ofereix menjar i un contacte a Tidjikdja per anar a Rachid. Nosaltres, li diem que ens agradaria anar a Tichit, però ens ho desaconsella. No hi ha taxis a Tichit, és trais luan (=molt lluny) i hi ha molta sable (=sorra) a la carretera i fa molta calor. Li diem que volem passar una nit al desert. I no ho entén. Després veurem que, a la mateixa Nouakchott, ja som al desert. En qualsevol cas, ell truca al seu contacte a Tidjikdja i ens diu que serà esperant-nos al garatge de destí per portar-nos allà on li demanem.

Mentres esperem, ens mirem les parets farcides de números de telèfon –la guia telèfonica dels clients del servei-, riem un xic i esperem que ens cridin per pujar al taxi. Novament surt el futbol com a tema de conversa. El futbol a Mauritània deu ser com parlar del temps a Barcelona. Una excusa per encetar una conversa entre desconeguts i anar teixint llaços d’amistat.

Sortim a fora, encara fa molta calor, i comprem un parell d’aigües just al costat del Garatge. Sembla estrany com apareixen botigues quan hom és tranquil i relaxat. A fora estant ens mirem els dos Renault 21 de xapa rovellada i carregats d’embalums fins la bandera.

Paguem les 10.000 ougyias dels dos passatges (28 euros) i, en un espai del segon dels cotxes, encabim la motxilla que tenim. Quan ens n’adonem, ja som circulant pels carrers de Nouakchott, camí de la N3, coneguda com a Route de l’Espoir (=Ruta de l’Esperança), la carretera que ens traurà, per fí!, de la ciutat.

No triguem a adonar-nos que Nouakchott mateix és dins del desert. A les vores de la ciutat, la sorra encara hi és més present que als llocs on hem desenvolupat els primers dies mauritans i, tant sols sortir de ciutat, els dromedaris, les cabres, alguna vaca i un tou de burros són part d’un paisatge farcit de sorra i dunes. Un paisatge d’aquells que només apareixen als llibres de batxillerat.

Ui! Però no us he parlat encara dels components del taxi, oi?

A part de la companya i un servidor, hi tenim el taxista –un professional de la conducció en un país on saber conduir és una habilitat que salva vides-. També hi tenim un militar, que ens abandonarà a vint minuts de camí, a les portes d’un quarter de l’exèrcit maurità. Hi ha un tuareg de turbant negre, que es passarà tot el viatge amb un fogonet entre les cames i fent tés i més tés per a tots els passatgers. I, finalment, un noi, silenciós i taciturn que ens abandonarà, ja de matinada, a Sangarata, allà on el nostre camí deixa la Ruta de l’Esperança.

Justament a Sangarata, viurem una reunió de taxistes mauritans que, entre broma i broma, ens demanaran si volem conduir el taxi fins a destí, car el nostre xofer és ben cansat.

Pel camí, recollirem un parell de passatgers més. I en deixarem alguns a peu de pista, com les blanques aparicions que, de dos en dos, no tenen lloc al taxi. Nosaltres, per la manera de vestir i el posat de les parelles en plena nit, ens fem la idea que es tracta d’alguna mena de monjos musulmans, però no ho tenim gens clar.

Un dels passatgers que recollim en un dels pobles del camí, fa aturar el taxi en un indret que ens sembla increïble. Entre les dunes, no es veu cap vivenda. Riem una estona, pensant que deu tenir el dromedari lligat en algun dels arbustos que sobreviuen en aquest ressec indret. En avançar un xic el taxi però, veure’m que no és així i que, entre les dunes, hi ha quatre cases. Potser un poble, potser un mas rònec en el país de les haimes i els nous poblats de nòmades sedenteritzats.

Cada poble, té la seva mesquita. Als meus ulls, se m’apareixen aquests edificis com remenudes esglesioles romàniques i aquesta similitud em fa agermanar les gents del meu país amb les d’aquest tros de món, just allà on n’hi ha que les separen. Al capvespre, la quitxalla dels pobles juga a futbol i els grans fan petar la xerrada a peu de carretera. El taxi segueix viatge, sortejant dromedaris, burros i vaques que no s’estan de creuar l’asfalt cada cop que en tenen necessitat. També toreja cotxes i clots de l’asfalt. Forats que ens fan circular per damunt la sorra del desert durant trams força notables.

Ja a la sortida de Nouakchott mateix ens trobem el primer dels sis controls policials que, com si d’una gimkana es tractés, aturen el cotxe i, o bé ens demanen els passaports (si es tracta de la Haute Gendarmerie), o bé demanen els papers del cotxe (si són agents de la Police). La nostra primera reacció és de rebuig, l’experiència espanyola ens ha fet desconfiar de la policia i així és com veiem els controls de passaport, fins adonar-nos que, en aquest cas, la bòfia juga al nostre favor, car simplement estan seguint la traça dels dos únics esblanqueïts forasters perduts en el desert.

Els controls fan aturar el taxi, un taxi que també s’aturarà per a comprar quatre aliments a una epicérie(=colmado) d’Aleg, cruïlla de camins i punt central del recorregut que seguim. Ens apropem a Moudjeria i les muntanyes del Tagant. És negre nit i, l’impressionant ressalt rocós, esdevé, en la penombra, una meravella de dimensions descomunals.

Son vora les dues de la matinada, quan el taxista atura el cotxe en un lloc desèrtic, en baixa, estira les cames, es dóna quatre cops al cap, s’ajup en terra com si anés a resar i tornar a entrar al cotxe per seguir camí. Al cap d’uns minuts, arribem al darrer control de la ruta. Allà, un guàrdia, força amable per les hores que són, em demana a quin alberg de Tidjikdja ens allotjarem. Intercanvi de paraules i noms, sense entendre’ns gaire i, finalment, li dic que ens quedarem al primer alberg que trobem.

Allà és on ens trobem ara, amb les portes de l’alberg tancades, el taxista tocant el clàxon i naltros pensant que aquesta matinada el far del desert no és obert i haurem de dormir sota alguna de les palmeres de l’oasi més gran del Sàhara.

Si vols seguir el relat, clica aquí.

Aquesta entrada s'ha publicat en 09d. En terra de moros el 10 d'abril de 2010 per Lluís Mauri Sellés

Respon a Anònim Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.