El Cau de l'Ós Bru de Taradell

El cap em bull
i el pit, oprimit,
anuncia pregones maleses

Què’s’l que vull
si el dit, enardit,
tecleja veritats obeses

— escrit en un tovalló
                tot sopant
   a sortida de fàbrica —
– 25 de març de 2009 –

L’impuls suara esmentat em demana un recés.

Un recés que, Alcover-Moll a la mà, suposa “una separació, un allunyament”, un prendre distància del món habitual i les seves circumstàncies.

Un recés que, també paraula d’Alcover, és anar a un “lloc on no arriba el vent o altra inclemència del temps i que, per tant, defensa d’aquestes inclemències”…

… ¿de quines inclemències? ¿de les inclemències del temps atmosfèric? ¿o les dels temps que ens toca viure?

Com diu José Luís Sampedro,

“abans del nostre diàleg, és imprescindible parar, deslliurar-nos d’afanys quotidians, del remolí que ens atordeix”

Per això, potser, faig recés o “lloc de retraïment, de separació de la gent”, com indica el benaurat diccionari.

Però es tracta d’un recés diferent, d’un recés per anar a escola. Escola en sentit etimològic, com a “temps lliure per a ocupar-se en alguna cosa”, tal i com la veïen a la Grècia clàssica. Paradís perdut que va saber beure de totes les fonts de saviesa per dotar de bona musculatura a les tres cultures que bressolen la Mediterrània.

El meu recés serà Poblet, la meva platonística escola. Després, Poblet, Vallbona de les Monges, Santes Creus i el seu entorn em dotaran d’aristotèl·lica saó per seguir fent via.

Serà un allunyament de la vida habitual … de l’ordinador … dels vents … de les inclemències del temps … D’un temps que, enguany, se’m fa més feixuc que en d’altres anyades.

Permet-me, doncs, fer un recés. Per tornar del vagareig i cantar-vos-en les memòries …