El Cau de l'Ós Bru de Taradell

lluisdetaradell.net - des del 14 de juliol del 2004

El vint-i-cinquè tres de vuit…

Deixa un comentari

…portava folre! I un pis més, és clar. I un grapat d’emocions, com no. I molts canvis, qui ho havia de dir.

Ho hem tornat a fer, però aquest cop els nervis s’han convertit en ràbia, la ràbia en mala llet, la mala llet en resistència i la resistència en èxit, un éxit espatarrant, alliberador, màgic, però sobre tot necessari. I és que enguany, la història del tres de nou ha estat un rosari de decepcions, caigudes, lessions i… és que mira que aquest any ha costat, eh? I no per manca d’efectius o per una crisi de creixement de la colla. Enguany ha arribat saba nova a la colla, gent amb ganes, amb empenta, però mancada de l’experiència necessària en grans castells.

Per alguns ha estat la primera construcció de nou i aixó s’ha notat massa en d’altres intents d’aquesta temporada. Massa crits, massa queixes, massa nervis. Però ara, ja son dels nostres també. Ja saben que un castellot d’aquests és alló que deien els Kitsch en un dels seus temes: “Càstig, càstig és el que necessites, càstig, càstig, ordre i disciplina”. I és que els castells de 9 són aixó i res més que aixó. Bé, sí, també son: Capacitat de regular les forces en tot moment, d’explorar els límits propis i personals, d’ajudar als companys del teu voltant amb una fermesa estoica i sempre possitiva i riallera, aguantant el peu de la crossa amb la galta quan notes que se’n va de l’espatlla, donar el primer crit de victòria quan la gralla anuncia l’aleta, mirar amunt des del centre del castell per veure l’acotxador allà d’alt i el brandar metòdic i acompasat de la gent del tronc. Anunciar amb llàgrimes els ulls que aquest any, també, i abrassar a tot bitxo vivent i, sobre tot, a aquells que no han deixat de tenir fé en la colla i en la consecució d’aquest castell. Qui se’n recorda de la meva idea de fer el 3 de 9 amb folre a mitjans de desembre, tot aprofitant el dinar del dia de la colla? I és que aquell dia hi ha gent de sobra per fer-lo i, quan el dimarts, veies els quatre gats que erem montant un folre de pilar, només n’hi havia dos que s’ho creien conscientment i de debó. I és que son ja uns quants castells de nou vistos des del rovell de l’ou, aguantant els genolls del segon, deixant les espatlles lliures per encabir-hi els peus de les crosses del folre, falcant el baix i marcant esquenes amb les agulles amigues. Moltes coses en poca estona. Però sens dubte, el d’aquest any, el 3 de 9 de Vilanova ha estat i de llarg el millor castell de nou de la nostra història -si més no de la meva història personal com a agulla de nou-, en una temporada, la del nostre 35è. Aniversari que ja ha entrat en l’èpica castellera amb lletres d’or: Quina colla és capaç de renèixer d’una caiguda tan fosca com la de la Mercè d’enguany? Qui és capaç de superar un clot tan pregón com el de l’obertura d’una soca en només dos mesos? Quina canalla és capaç de pujar de nou a un castell que fa dos mesos la va portar literalment a terra? Aquest tres de nou demostra una vegada més la sang de raça castellera de la colla de Barcelona. O no s’ha de ser casteller de raça per pujar de terç a un castell com aquest amb un peu embenat? “Peró és que aquí hi ha molta colla i per 35 anys més com a mínim!” -com diria un jaio davant d’aquesta gesta.

De nou, gratem la panxa de la lluna amb mans d’infant arrelats a la nostra terra que ens fa germans.

Uffff! Quina mandra, tú!


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.