El meu primer carnestoltes paterno-filial
Deixa un comentariDimarts amb un barret.
Dimecres amb un pentinat diferent.
Dijous en pijama.
Divendres…
Són les quatre de la tarda i surto corrent de la feina, volant entro al metro, dinant faig les estacions, saltant arribo a l’autobús i, d’una esgarrapada, entro a casa, em disfresso de masover i, en companyia de la senyora, espero l’ascensor.
L’espero amb l’anhel de veure la menuda joliua i alegre amb la seva disfressa que, l’ensumo, serà de porquet. La mascota de la Lluna és una porqueta i la roba de color rosat porcí que ens van demanar, il·lumina el vestuari imaginat.
Toc de castells.
Qui truca en aquestes hores?
L’agafo i és la Laura, la mestra de la baldufona:
– Sé que esteu a punt de venir. Agafeu el dalci per si de cas. No us anava a trucar perquè ara li ha baixat, però s’ha posat molt toveta i a 39 de febre fa una estoneta.
El primer carnestoltes paterno-filial es desinfla com un globus que no s’ha lligat bé. Amb l’apiretal a la butxaca, anem a l’escola bressol, a la llar d’infants, a la granja que ens havia obert la curiositat, però ara amb el neguit i el dubte per una nova febrada.
Allà, la Lluna és una cort de porquets bufons i polits com una missaire patena. Només un plora i no és la baldufona que, estoicament, aguanta amb la mirada a terra, just davant d’un preciós mural on els porquets dansen entre flors.
Ni coca ni xacolata. En veure’ns somica i sembla que s’adorm quan li donem la medecina. Quatre fotos, cinc paraules, sis desitjos i al carrer.
Ja a casa sembla que està més bé. I jo, amb la fe d’un pare, crec veure com una de les poques dents que li falten esquinça la vermella geniva amb son blanca força brutal.