El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Dijous al vespre sóc fent el got a la Taverna del Palau. És la meva primera visita al temple de la burguesía catalana noucentista. Les companyes de concert no s’ho poden creure. Les dues ja hi han anat i porten força menys temps que jo a Barcelona. Se n’extranyen, com pot ser que un pota negre com jo no hagi passat encara pel Palau?

Però bé, és així, en quaranta anys de vida no havia trepitjat els passadissos de l’edifici d’en Lluís Domènech i Montaner.

El Palau és una capseta bufona, un indret on tot és tocat i posat, on cada detall ajuda a enlairar l’ànima. M’agrada, em sorprèn que un espai d’aquestes dimensions tingui una grandesa corprenedora. I l’acústica?

Crec que en ben pocs llocs, l’acompanyament del públic al solitari cantant que, humilment, s’asseu a l’escenari, s’escolta tant bé, com un cor immens.

Jorge Drexlers’estima la guitarra amb la senzillesa dels Mestres. Sembla tant fácil tocar-la quan veus un virtuós amb l’eina a les mans! En Jorge basa el seu amor a l’ofici en tres eines de treball que domina a la perfecció: la guitarra, la veu i la connexió amb la gent que se l’escolta.

Intimisme en estat pur, lletres treballades i incursions al català i al portugués, les pròpies d’algú que se sent “íber” (ja sigui americà o peninsular).

Que curt que se’m va fer l’amor dolç del cantautor cosmopolita:

Darrera seu, l’amor desbocat, l’energia del descarat, un devessall de tecnología de suport i dues veus que s’estimen i se saben trobar. Els Facto són això, un contrapunt a l’intimisme d’en Jorge. Una proposta fresca i jove que, ai la joventut!, es veuen obligats a manar, no pas a acaronar al públic com feia l’uruguaià.

Dos concerts en un marc incomparable, un vespre per recordar, una nit inoblidable en què amb el Palau em vaig trobar.