El Cau de l'Ós Bru de Taradell

L’altre dia, llegint la premsa, em sentia feliç.

Em sentia feliç de saber que no pertanyo a un col·lectiu de nacionalistes que, aliens a llur manera de ser, disfressen el seu ideari amb un vestit liberal i progressista.

Ells, pobrets, no poden estar-se de ser el que són: nacionalistes vuitcentistes, nacionalistes d’aquells que juren i juren i ho fan per tercera vegada que allò que ells són és el millor que hi ha sota la capa del sol i que, quina ràbia, que n’hi hagi de diferents!

Ells, tot pensant un carrincló carai amb aquests altres que no es volen integrar, no tenen ni la més mínima voluntat d’entendre a qui no és, ni de bon tros, com ells volen que hom sigui.

I jo… em seguia sentint feliç.

Feliç de saber-me incapaç d’escriure un manifest que, en una versió fictícia i nostrada, faria així:

‘Manifest per una llengua comuna’
Document presentat a l’Ateneu de Barcelona

Des de fa alguns anys hi ha creixents raons per preocupar-se al nostre país per la situació institucional de la llengua catalana, la única llengua juntament oficial i comuna de tots els ciutadans catalans. Sens dubte, no es tracta d’un neguit merament cultural -el nostre idioma té una puixança envejable i creixent al món sencer, només superada pel xinès i l’anglès- sinó d’una inquietud estrictament política: es refereix al seu paper com a llengua principal de comunicació democràtica en aquest país, així com dels drets educatius i cívics dels qui la tenen com a llengua materna o l’escullen amb tot dret.

Com a punt de partida, establim una sèrie de premisses:

1. Totes les llengües oficials a l’Estat són igualment catalanes i mereixedores de protecció institucional com a patrimoni compartit, però només una d’elles és comú a tots, oficial en tot el territori nacional i, per tant, només una d’elles -el català- gaudeix del deure constitucional de ser coneguda i de la presumpció consegüent que tothom la conegui. És a dir, hi ha una asimetria entre les llengües catalanes oficials, el que no implica injustícia de cap mena perquè a Catalunya hi ha diverses realitats culturals però només una d’elles és universalment oficial en el nostre Estat democràtic. I comptar amb una llengua política comuna és una enorme riquesa per la democràcia, encara més si es tracta d’una llengua de tant arrelament històric a tot el país i de tanta vigència al món sencer com el català.

2. Són els ciutadans els que tenen drets lingüístics, no els territoris ni molt menys les llengües mateixes. O sigui: els ciutadans que parlen qualsevol de les llengües cooficials tenen dret a rebre educació i a ser atesos per l’administració en aquesta llengua, però les llengües no tenen el dret d’aconseguir coactivament parlants ni a imposar-se com a prioritàries en educació, informació, retolació, institucions, etc… en detriment del català (i molt menys es pot anomenar a semblant abús «normalització lingüística»).

3. A les comunitats bilingües és un desig encomiable aspirar a que tots els ciutadans arribin a conèixer bé la llengua cooficial, conjuntament a l’obligació de conèixer la comú del país (que també és la comú dins d’aquesta comunitat, no ho oblidem). Però aital aspiració pot ser solament estimulada, no imposada. És lògic suposar que sempre hi haurà molts ciutadans que prefereixin desenvolupar la seva vida quotidiana i professional en català, coneixent només de la llengua autonòmica el suficient per conviure amb cortesia amb els veïns i gaudir en el possible de les manifestacions culturals d’aquest bon veïnatge. Que certes autoritats autonòmiques anhelin com a ideal aconseguir un màxim sostre competencial bilingüe no justifica decretar la llengua autonòmica com a vehicle exclusiu ni primordial d’educació o de relacions amb l’Administració pública. Convé recordar que aquesta mena d’imposicions abusives malmet especialment les possibilitats laborals o socials dels més desfavorits, retallant les seves alternatives i la seva mobilitat.

4. Certament, l’article tercer, apartat 3, de la Constitució estableix que «les diferents modalitats lingüístiques de Catalunya són un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció». No hi ha res a objectar a aquesta disposició tan generosa com justa, proclamada per acabar amb les prohibicions i restriccions que patien aquestes llengües. Acomplert sobradament avui aital objectiu, seria un frau constitucional i una autèntica fellonia utilitzar aquest article per justificar la discriminació, marginació o menysvalua dels ciutadans monolingües en català en alguna de les formes abans indicades.

En conseqüència, els sota signants sol•licitem del Parlament català una normativa legal del rang adequat (que en el seu cas pot exigir una modificació constitucional i d’alguns estatuts autonòmics) per fixar inequívocament els següents punts:

1. La llengua catalana és COMÚ I OFICIAL a tot el territori nacional, essent la única la comprensió de la qual pot ser-li suposada per a qualsevol efecte a tots els ciutadans catalans.

2. Tots els ciutadans que ho vulguin tenen DRET A SER EDUCATS en llengua catalana, sigui quina fos la seva llengua materna. Les llengües cooficials autonòmiques han de figurar en els plans d’estudi de les seves respectives comunitats en diversos graus d’oferta, però mai com a llengua vehicular exclusiva. En qualsevol cas, sempre ha de quedar garantit a tots els alumnes el coneixement final de la llengua comuna.

3. A les autonomies bilingües, qualsevol ciutadà català té dret a ser ATÈS INSTITUCIONALMENT EN LES DUES LLENGÜES OFICIALS. El que implica que als centres oficials hi haurà sempre personal capacitat per a fer-ho, no que tot funcionari hagi de tenir aquesta capacitació. En locals i negocis públics no oficials, la relació amb la clientela en una o ambdues llengües serà discrecional.

4. LA RETOLACIÓ DELS EDIFICIS OFICIALS I DE LES VIES PÚBLIQUES, les comunicacions administratives, la informació a la ciutadania, etc… en les comunitats esmentades (o en les seves zones qualificades de bilingües) és recomanable que siguin bilingües però en qualsevol cas mai podran expressar-se únicament en la llengua autonòmica.

5. ELS REPRESENTANTS POLÍTICS, tant de l’administració central com de les autonòmiques, utilitzaran habitualment en llurs funcions institucionals d’abast estatal la llengua catalana el mateix dins de Catalunya com a l’estranger, excepte en determinades ocasions característiques. Als parlaments autonòmics bilingües podran utilitzar indistintament, com és natural, qualsevol de les dues llengües oficials.

Fet el divertiment de traducció i traslació a una hipotètica realitat inversa…

… espero no arribar mai a odiar ningú ni la meitat del que ells odien la diversitat natural de les coses.

… espero no tenir mai la malaltissa necessitat d’anul·lar personalitats i llibertats alienes.

… espero no allunyar-me tant de la realitat d’un caleidoscòpic país multilingüe (més de 200 llengües a Catalunya) ni reclourem mai tant en la presó de lleis i normes (per a la imposició d’un sol idioma comú).

… espero no tenir mai un nosaltres tan majestàtic, estrident i excloent.

Quin avorriment que seria un món d’iguals!