El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Ara que ja han passat uns dies del 9N i hem viscut l’esperpèntic espectacle tàctic dels polítics de torn, vull posar l’accent en un col·lectiu que, elecció rere elecció, acaba essent apropiat per aquells que en demanen el màxim respecte.

Com no pot ser d’altra manera, em refereixo a la gent que no vota o, en el cas que ens ocupa, no participa en el procés participatiu organitzat.

Des que vaig ser pacient alumne del professor Font, de qui, per cert, en desconeixia tota evolució acadèmica posterior als temps en què feia d’escuder del professor Pallarés, em miro l’abstenció amb un respecte absolut i manifest.

En aquella pràctica i didàctica formació, vam analitzar les motivacions del vot i la complexa espina de peix de causes que porten a una persona a votar una o altra opció, així com a no participar en comteses electorals i manifestacions que, com la de diumenge, s’hi assemblen força.

El camí és prou complexe com per alegrament apropiar-se d’un món molt més divers que la de les persones que exerceixen el dret a sufragi.

Dit això, vàlid per a qualsevol sistema de participació el mecanisme del qual és introduir un sobre, amb papereta inclosa … o no, dins d’una urna, passem a analitzar, de manera menys teòrica, però no pas menys seriosa, el que se m’ha vingut la oportunitat d’anomenar la dissidència de la desobediència.

I és que l’acte públic de diumenge, va ser un massiu acte de desobediència a la voluntat del govern espanyol i el règim instaurat l’any 1978.

Un acte de desobediència orgànica – l’impuls de la Generalitat i del Parlament de Catalunya permet emprar aquest adjectiu – provocat per les prohibicions, de dubtosa legalitat jurídica i de plena i innegable voluntat política, engegades des del suara esmentat govern espanyol i la resta de forces que han viscut i encara viuen dels rèdits d’aquest sistema en crisi.

Parlem dels dissidents?

Si?

Doncs comencem per l’activisme compromès: Aquell que, a través dels mitjans digitals fa present i avinent l’abstenció conscient de tots aquells que, implicats en la lluita social a peu de carrer, han percebut el 9N com una eina d’estrategia política de Convergència i Unió per a salvar la dificil situació demoscòpica que n’indica una patacada electoral sense paliatius i, per tant, la pèrdua d’un poder que durant trenta anys llargs ha detentat, gairebé, en exclusiva.

La opció, hi estiguem d’acord o no, és tan vàlida com la dels desobedients participatius que no han valorat aquesta possibilitat, però dificilment pot ser capitalitzada pels partits i associacions favorables al manteniment del Regim del 78 i llur interpretació legislativa.

Seguim pel nacionalisme radical que no accepta que, per triar independència, haguem d’utulitzar un Documento Nacional de Identidad que és l’ensenya d’algunes de les opcions més radicals del nacionaisme espanyol o una doble pregunta que consideren tramposa i mal intencionada.

Seguidament podem incloure als constrenyits per la consulta, és a dir, aquella gent que s’ha vist afectada pel fet que, les repetides prohibicions i amenaces al que, irònicament, podriem anomenar l’increïble referendum menguant, ha derivat en un número molt inferior de punts de participació, una organització líquida i difusa, i unes garanties democràtiques tocades per la campanya de la por engegada pels contraris a la independència de Catalunya, i la manca d’un debat plural i divers entre totes les opcions en dansa.

Essent primoridal, en el darrer cas, el dessistiment de les opcions contràries a la independència per damunt de la tasca de radicalitat democràtica d’unes associacions i partits independentistes que, en lloc de tirar pel dret, és pleguen a fer un procés participatiu i no vinculant que, des del punt de vista de l’independentisme miltant, només difereix en el temps l’inevitable creació d’una nova eina de gestió dels problemes de la ciutadania, és a dir, un Estat.

No oblidem que, en la independència de Catalunya, no parlem d’essencialismes identitaris i nacionalismes tradicionalistes, sinó del fet innegable que l’Estat espanyol no funciona adequadament, que s’han fet molts intents per a què pugui atendre les necessitats ciutadanes i que, un cop menystinguts tots els intents de reformar-lo i adequar-lo al segle XXI, s’obta per la sortida final de crear un nou Estat des de zero.

Una nova eina de gestió que respongui a la modernitat líquida on vivim, i que pugui obtar per no reproduir aquelles polítiques i formules organitzatives que no responen al present, sinó a una tradició estatal que, hores d’ara, té més de democràcia orgànica franquista que no pas de democràcia social oberta.

I acabem amb l’anònima pluralitat d’abstencionistes que han escollit llurs vides privades com a camí únic per assolir llur felicitat personal, sense obviar és clar tota aquella gent, els problemes vitals dels quals, n’impedeixen l’exercici de llurs drets polítics fonamentals.

En aquest sentit, un apunt personal: Jo vaig ser apunt de no participar per motius personals que ara no venen al cas, però això no m’hagués definit en aquest xoc de voluntats polítiques.

Però no som pas al final de la història. I és que, dins de la dissidència de la desobediència, encara hi ha un altre col·lectiu rellevant: el dels 70.000 individus que, per múltiples i diverses raons, vam obtar per incloure’ns dins del col·lectiu d’altres aportacions amb paperetes més o menys escatològiques o de contingut ideològic manifest com ara paperetes del Referendum Anticapitalista o vots de marcat caràcter autogestionari per al #NoSi.

Vot, aquest darrer, que, en el meu cas, és fruit de la idea que el procés participatiu, per llur caràcter no vinculant, anava més de desobediència que no pas d’independència i, per tant, permetia que els principis ideològics suressin per damunt dels possibilismes electorals i de gestió.

Vots que, en unes eleccions al Parlament de Catalunya, podrien anar, com en el meu cas, a  llistes alternatives favorables a una nova eina de gestió per al país, però demanant-ne un marcat accent social, un marcat respecte als debilitzats per un sistema econòmic curtplacista i endimoniat.

Hem permeteu acabar amb un xic d’humor científic?

Després de sentir les declaracions, imputacions i raons publicades durant aquesta setmana, he arribat a la conclusió que els catalans hem passat a la història de la ciència.

El procés participatiu del passat 9 de novembre va ser la primera consulta quàntica de la història de la humanitat, ja que, al igual que, en la cat paradox, la consulta es va fer i no es va fer a la vegada.

Això sí, a diferència de la paradoxa, potser nosaltres acabem essent com el gat de Chavdar Yordanov.