El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Adormit i adolorit, arribo a la feina, i m’assec en una taula que no ha canviat de fesomia. Engego l’ordinador i m’asalten, altius i impertinents, el nom i la paraula de pas. Hi poso la que el meu cap és capaç de recordar, però la cosa no es difumina i em quedo amb un pam de nas. 

Però, ¿com volen que recordi la paraula de pas, després de gaudir de l’experiència i la vitalitat de la bona gent de l’Àfrica negra, de compartir boda-bodes, matatus, taxis, autobusos i guest-house amb ànimes senzilles i vitals, de patir amb les impertinències d’un policia que es creu que una bona tieta es vol vendre les nebodes a Escòcia, d’assaborir la pòlvora d’en Toca-sons – el bandoler de Taradell – i de respirar els aires de la vall de Gerber – allà on el Pirineu ofereix un dels seus espectacles més notables-?

Com volen que la recordi, després de baixar de Taradell a Reus, de saber que l’avió és a la pista d’aterratge, però els passatgers no en surten. De veure com un cotxe de la Guàrdia Civil entra a la pista i, un cop obertes les portes de l’aeronau que ha arribat de Palma. viure la dolçor d’un retrobament adormit i d’un llarg trajecte de tornada a la ciutat dels prodigis.

Certifico que Taradell, allà dalt, a la comarca d’Osona, és més a prop de Reus que no pas la ciutat comtal. Els mapes s’equivoquen! Ho certifico després de cercar una escletxa on encabir el cotxe. Si, ja sé que eren quarts de tres de la matinada. Ja sé que molta gent ha tornat de vacances aquest cap de setmana. Però és un cop baix, haver de girar com una baldufa pels carrers d’una ciutat, quan saps que tothom dorm i tu ets rodant sense sentit per uns carrers farcits de cotxes aparcats.

¡Quina irònica bufetada de realitat augmentada, aquesta d’haver de deixar el vehicle estacionat en zona de càrrega i descàrrega! Quan el deixes ja saps que t’haurà de llevar, gairebé quan el son et tanqui a les parpelles. Ho saps, quan et fiques al llit. Ho saps quan els abraços i carícies solquen les pells de la parella retrobada. I encara ho saps més quan, abans de les vuit del matí, surts al carrer i plou. Plou i et mulles. Et mulles i arribes al cotxe. Arribes al cotxe i dones un parell de voltes per certificar que, avui, no dormiràs més. O, com m’ha passat a mi, el subconscient del somni en vigilia, no et deixa recordar la paraula de pas i, d’aquesta manera, la feina se’t retira un xic i tens temps d’escriure el primer apunt post-vacacional d’un bloc que, si el garbuix de notes preses m’ho permet, donarà pinzellades d’un estiu a la perla d’Àfrica.