El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Popularment, un galifardeu és un marrec, un nano, una persona jove. I
així, ho recullen tant el diccionari de l?Institut d?Estudis Catalans
com el Diccionari didàctic de l?Enciclopedia Catalana. En aquesta
accepció, hom va utilitzar aquesta paraula en una corranda després de molta reflexió.
Malauradament, els diccionaris van molt més enllà i menen als
galifardeus vers una volada literàriament facinerosa que resulta políticament incorrecta.

D?aquesta manera, a l?Alcover-Moll, un galifardeu és un home o noi temible per la seva corpulència, males intencions, manca de seny o qualsevol altra causa. El que en castellà en diuen un tunante. Mot curiosa paraula que, possiblement, té un origen acadèmic, ja que tot fa pensar que tunante ve de tuna i crec que tots els que hem fet estudis ?i els que no, suposo que també- hem hagut de patir la companyia d?aquests éssers que, amb més o menys sort, rebenten les orelles de la gent de bé amb les seves carrinclones melodies. Més punts a favor a utilitzar-la en relació al subjecte a qui anava destinat el mot en una corranda.

Al Diccionari Normatiu de l?Institut d?Estudis Catalans, a més de l?esmentada accepció de noi, xicot, el galifardeu és definit com:

– Algutzir.
– Home capaç de fer-ne de totes.

Per aquells menys avesats al llenguatge barroc o que no hagin anat mai a seguir la Festa d?en Toca-sons, dir-vos que un algutzir (o alguacil, per castellanisme) és un ?Alt oficial reial amb competències judicials i executives a les èpoques medieval i moderna.?

Finalment, al Gran Diccionari de la Llengua Catalana ens en diu l?origen reforçant el seu significat per a referir-se a l?autoritat quan assenyala que és un mot sorgit vers el 1864 com a alteració de l’antic galavardeu (de galifa, variant de califa) i que és una derivació de l’occità galavard ‘home malforjat’, potser regressiu de galavardina, variant de gavardina.

No cal dir que el mot és sucós i que és molt útil a l?hora de referir-se a una nova autoritat local, crec jo, en la meva maldestra ignorància.

Malauradament, però, els mots es suavitzen i la necessària sàtira transformadora de les festes resta aigualida per excessives capes de moderació i pell fina.

Coses del llenguatge i la gent, que deia aquell vell filòsof de les muntanyes.