El Cau de l'Ós Bru de Taradell

El bon temps ja va de baixa, els colors rogencs que omplien els boscos del Montseny comencen a deixar el seu lloc a les branques nues i pelades, les postes de sol en cels ennuvolats vesteixen el cel de la Plana d’una variada gamma de colors infernals. Les bèsties, que han passat l’estiu a les comes altes dels Pirineus o trescant pels prats i les riberes, comencen a baixar a les planes i tancar-se als caus empesos per la fredor i la foscor. El fred s’acosta. Les blanquinoses capes dels mantells hivernals comencen a prendre els cims propers. Però la gent atrafegada, cosmopolita i urbanitzada reconeix la tardor per un nou inici de curs, per un canvi d’hora inoportú o molest, pel retorn a la feina, per les molèsties del fred i per la celebració d’una altra festa, Tots Sants. Castanyes o carbasses? Castanyeres o monstres infernals? Castanyada o Halloween? Avui et proposo un viatge al món màgic de les tradicions i a les terres ferèstegues de la mort. M’hi vols acompanyar?

Des de temps reculats, l’home ha festejat els punts claus del curs vital de la natura i entre ells sembla que una de les festes més importants era la que se celebrava en el trànsit de l’estiu a l’hivern, de l’abundor a l’escassetat, de la llum a la foscor. Un temps en què la idea de la mort es feia i encara es fa present en un període concret que, dels celtes als egipcis, dels romans fins a nosaltres mateixos, ha estat celebrat com el temps dels difunts.

Sembla -segons diuen els entesos- que la festa que ens ha arribat a nosaltres deriva d’una celebració de l’imaginari celta, el Samain o el Samhain. Una festivitat que durava uns quants dies i que servia per obrir el període d’obscuritat. Aquests jorns de trànsit eren considerats uns "temps fora del temps", entre les dues meitats de l’any, en que les terres de l’altre món estaven obertes i entraven en contacte amb el món dels humans. Els celtes creien que la presència d’aquests esperits a banda de fer malbé les collites i causar problemes, ajudaven als Druides o sacerdots celtes a fer prediccions sobre el futur, profecies que confortaven la gent i la guiaven durant el llarg hivern. Per commemorar l’esdeveniment els druides feien fogueres gegants on cremaven animals com a sacrifici als seus Déus. Durant la celebració els celtes es vestien amb caps i pells d’animals i intentaven esbrinar el seu futur.

L’any 43 aC. els romans ja havien conquerit la majoria del territori celta. Durant els 400 anys que governaren les terres celtes, la tradició de Samhain es va combinar amb dos festivals romans: Feralia, un dia a finals d’octubre en el que els romans honoraven els morts i un segon dia en el que honoraven a Pomona, la deessa de la fruita i els arbres.

El proper pas el va donar el papa Bonifaci VI que al segle VII i davant la impossibilitat d’eliminar la festivitat, va instituïr la festa de Tots Sants (All Hollows en la seva denominació anglo-saxona) per honorar els sants i màrtirs del cristianisme. Així, la nit del Samhain passat pel sedàs de Feralia i Pomona, va passar a anomenar-se All Hollows Eve en el món anglo-saxó.

Més tard, cap al tombant del primer mil·leni de la nostra era (1000 dC.), en un periode en que les tesis de l’arribada de la fí del món -que sembla que es repeteixen cada mil anys com una nova tradició cristiana-, tenien molta anomenada, l’Església va instaurar el dia de Totes les Ànimes (All Souls’ Day), un dia per honorar els morts, que era celebrat de manera similar al vell Samhain celta, amb fogueres, desfilades i disfresses -ja no les pells de bèsties de la tradició pre-cristiana, sinó les d’àngels, sants i dimonis propies de les creences post-romanes. Al nord d’Europa, l’"All Hollows Eve", l’"All Hollows" i l’"All Souls" es van van anomenar, Hallowmas. I quina és la vigilia del Hallowmas? Halloween, no?

Sembla que aquí ens trobem amb el gran cisma de la celebració:

. A casa nostra, la festa familiar i la vinguda dels difunts de la familia a la llar es motiu de celebració. Sembla ser que aquesta nit de retrobament de vius i morts -d’aquí la tradició d’anar als cementiris a portar ofrenes als nostres avantpassats- s’ha viscut com una celebració sense complexes i amb una acceptació plena del cicle de la vida. Una mica amb la filosofia druidica celta dels difunts com a "consellers" davant l’adversitat de l’hivern. Així, el consum de castanyes, que sembla que es va generalitzar a la fi del segle XVIII, moniatos, fruites confitades i panallets regada amb un bon vi ve de les ofrenes que es feien als difunts que ens venien a visitar.

. Als països més freds del nord, on el canvi de clima és més pregon, s’han quedat amb la creença cèltica dels esperits com a anorreadors de collites i causadors de problemes diversos. Una visió de la festa molt profitosa pel món del "show business" americà.

Tot i que la tradició del "trick or treating" té un origen molt proper a la nostra tradició ja que es deu a la substitució que l’Església va fer de la pràctica antiga de deixar vi i menjar per als esperits a la de donar "Soul cakes" (pastissos d’ànimes) als ciutadans anglesos més pobres a canvi que aquests ressessin pels difunts. Aquesta pràctica, va passar a ser realitzada pels nens que anaven de casa en casa al seu barri demanant beguda, menjar o diners.

La tradició del "pumpkin carving" confirma la visió abans esmentada. I és que la costum de buidar carabasses té el seu origen més probable en el folklore irlandès i en la figura de "Jack’s Lantern". La llegenda conta que un home anomenat Jack va trobar-se al dimoni que va intentar temptar-lo. L’espavilat d’en Jack va aconseguir enganyar-lo, tot tancant-lo en un arbre sota la protecció del dibuix d’una creu al tronc. El dimoni, veient-se perdut en aïtal situació, va consentir en el tracte proposat p’en Jack segons el qual si el dimoni no tornava a temptar-lo mai més, el deixaria sortir.

D’acord amb la llegenda, en Jack va morir de vell i va anar a les portes de cel, però se li va denegar l’entrada per les seves accions. Havent d’anar a l’infern, el dimoni va negar-li l’entrada per haver-lo enganyat i li va donar una espelma dins d’un nap per guiar-lo en la foscor.

Els irlandesos utilitzaven naps com a "Jack’s lanterns" originàriament, però quan els immigrants van arribar a Amèrica el 1840, van trobar que les carabasses eren més atractives i fàcils de buidar i d’ací sorgeix el pumpkin carving.

Jo prefereixo donar fruits i castanyes als meus avantpassats la nit de Tots Sants per a què em protegeixin i em guïin en l’incert esdevenir. Seràs tú qui els veuràs amb por i seguiràs la tradició anglo-saxona dels Jack’s lanterns?