Arxiu de la categoria: 10b. Les Cartes als Reis

Un aplec de cartes a Ses Il·lustríssimes Majestats els Reis Mags d’Orient

Benvolguts Monarques de la il·lusió

Taradell, a 6 de desembre de 2010

Remitent:
Lluisdetaradell.net
El Cau de l’Ós Bru i l’Àliga Roja
08552 – Taradell

Destinatari:
SS.MM. Melcior, Gaspar i Baltasar
Palau Reial, Orient

Benvolgudes i sempre benvingudes Majestats,

Tot i que vull ser molt modern,
any rere any caic en la tradició
poc-moderna, si més no,
d’escriure’us aquesta cançó.

Tot i que el darrer any
em vaig haver d’avançar
perquè amb la xicota
vam anar a rodar.
Aquest any,
i amb poca traça
recuperó l’afició
d’escriure-la pel Bisbetó.

Avui que els amos celebren la
seva Santa Constitució,
deixeu  que els nens celebrem
el dia del Sant Rodanxó.

No us demano pas matèria,
car m’en sobra un colló.
Ho notes quan ets de mudança
i no saps on caure rodó.

Un xic de sal, que dóna vida;
un molt d’amor, per a tots dos.
I si voleu fer-la grossa,
doneu-ne a tot lo món.

Porteu-me forces per escriure,
constància i imaginació.
Car de la lletra ben escrita,
jo en vull fer més que una
afició.

I si em porteu algunes hores
per pujar dalt d’algun cim,
us ho agrairé a totes hores:
No s’ha de filar prim!

I ara, entrem en política,
que és la gestió dels afers de tots.
Us en demano transparència,
diàleg i comprensió.

No us oblideu d’obrir les mires
dels que ho veuen tot estret,
donant-los coneixements
i un plat de bon aliment.

I, si anem un xic enllà,
feu invisibles els Wikileaks,
perquè siguin diligents
en mostrar les vergonyes
dels nostres dirigents.

I és que, si l’aigua corre clara,
potser hi haurà menys morts,
perquè val més la transparència
que la mentida a l’engròs.

I baixem a coses mundanes;
ja que desitjo de tot cor;
que a la gent que pugui conèixer;
els doneu pau, salut i amor.

Aquí deixo la meva lletra,
escrita a la vostra llaor.
Car vosaltres sou els monarques,
de la màgia i la il·lusió.

Amb tot l’amor d’un negre, vestit de republicà,

l’Os Bru,
que va esdevenir
Conill
 i ara és el
Gatet
d’una
Àliga
ben roja

Enguany, també us n’escric una

Taradell, a 3 de desembre de 2009

Remitent:
L´Ós Bru de Taradell
El Cau de l’Ós Bru
08552 – Taradell

Destinatari:
SS.MM. Melcior, Gaspar i Baltasar
Palau Reial, Orient

Benvolgudes i sempre benvingudes Majestats,

Seguint els mots del mestre Gaudí, torno a esprémer un xic l’originalitat i retorno, doncs, a l’origen. Un origen que, com molt bé sabeu, rau en la màgia i la il·lusió que oferiu a xics i grans encara que sia una sola nit a l’any.

Enguany, m’avanço una mica a la tradicional diada del Bisbetó, però és que aquell dia seré lluny de l’ordinador i més val avançar feina, oi?

De fet, i per seguir amb l’excusa, haig de dir que seré voltant per l’alt país d’en Verdaguer i en Macià, d’en Macià i en Bosch de la Trinxeria, d’en Bosch de la Trinxeria i dels Angeletes de la Terra. Aixó sí, a mi no em mancarà pas la sal, car enguany la sal de la vida ha estat el reeixit resultat de la tant repetida demanda d’un “bri d’amor i un molt de respecte entre les persones que han estat, que hi són i que vindran”. Ara, jo sempre parlava a l’engròs i, ara entenc, que això del bri d’amor és a la menuda… o potser no?

Entrant en matèria… enguany… enguany… ara que hi penso, enguany no tinc pas res a demanar-vos. I és que ¿què pot faltar a algú que ho té tot o té la força per assolir-ho?

Tinc amor, tinc amistat, tinc ganes de viure, tinc respecte i companyia, tinc salut, tinc voluntat, tinc… Què puc voler més?

Passeu de llarg el portal de casa, doncs, No em deixeu ni la samarra negra dels All Blacks, ni diners, ni llibres, ni res. No em deixeu el CD de Nadales on surten els Lax’n’busto amb la coral del Vendrell (ni que sigui gravat en mp3), ni tant sols el “Bed&Breakfast” de Els Amics de les Arts. No em deixeu res de res. Bé, si, potser un xic de carbó per recordar-me que encara no sóc prou bó.

Aixó sí, doneu salut a la xixeta i la seva família, salut, amor i manca de cabòries, doneu-ho també als de casa i als amics i als coneguts i, fins i tot, als saludats i als que no conec  gens ni mica.

Per casa no cal que hi passeu enguany. I, si no us en sabeu estar, passeu-hi ni que sigui per fer-hi parada i fonda. La ratafia és al lloc de sempre i trobareu alguna coseta a la nevera. Ja sabeu on és la cafetera, oi? Doncs aixó, pareu a fer un mos, si teniu una micona de temps, i seguiu repartint il·lusions per aquests móns de Déu.

Apa, doncs, una forta abraçada del sempre vostre,

L’Usitu Panda (de retorn a la terra de l’ós)

Carta oberta al Ses Majestats els Reis d’Orient (si encara sou vius, és clar)

Taradell, a 6 de desembre de 2008

Remitent:
L´Ós Bru de Taradell
El Cau de l’Ós Bru
08552 – Taradell
Destinatari:
SS.MM. Melcior, Gaspar i Baltasar
Palau Reial
Orient

Ses Majestats els Savis d’Orient,

Enguany, seré més breu que mai. I és que amb tot això de la crisi, toca estalviar. I estalviar paraules és una manera prou digne de col·laborar ha passar el mal tràngol dels rics.
A més, el dimoni ha fugit de pet a l’Infern. Ara… Mai m’hagués pensat que l’Arcàngel Sant Gabriel seria un dandy negre. Però bé, els messies ja ho tenen això: Quan arriben, arriben, i sovint no són com un els buscava.

Bé, enfortit de nou pel Bisbetó i el seu sermó, torno a insistir amb la vella comanda de cada any: ¿Podeu repartir un bri d’amor i un molt de respecte entre les persones que han estat, que hi són i que vindran? Enguany, potser us pot ajudar el nou superheroi americà, no?

I parlant d’ell… no tindrieu pas un manual d’adaptació al nou règim mundial que sembla que porta aquest bon superheroi al sarró?

Anant a coses més mundanes, ¿com ho teniu per fer-me arribar un parell de sabates? Sí, sí, no rigueu. Vaig escàs de calçat i camino molt jo! Posats a demanar, que siguin resistents i durin força temps, com més temps millor. És que no em convenç això de gastar per gastar i posats a gastar que’l resultat s’ho valgui, ¿no?

Com ja sabeu, m’agrada fer el pallasso, però des que vaig escurçar l’amplada de la caixa i faig esport, la roba que porto m’és molt baldera. Potser en faig un grà massa de fer el còmic de robes amples. Per això, us proposo un intercanvi: Vosaltres em porteu una peça de roba més menuda i us n’emporteu una de grossa per algú que la necessiti. Us fa?

També m’agrada enfilar-me, i no parlo pas de castells aquest cop, no? Que parlo de muntanyes! I per abastar-les ben altes, diuen que necessito piolet i grampons. Com ho veieu? Val la pena que n’aneu a cercar entre els grimpaires siderals? Si voleu podeu passar per Vic, hi ha un lloc de gent amable i entesa en el tema que en tenen de totes les mides, formes i colors. Per si de cas, us deixaré les botes a puesto i així ja me’ls deixeu apamadets i tot.

Bé. Arriben les últimes voluntats:

– Tinc discos de vinil. Vosaltres segur que sabeu el que són, oi? Doncs el plat que tinc és de quan Matusalem portava bolquers i m’agradaria tenir-ne un de nou. Diuen que n’hi ha que porten un port USB. Sí, sí. Això és més modern, però em permetria escoltar els Pirates mentre baixo a ciutat tot aprofitant el pausat ritme de la Renfe.

– Posats a demanar, i vist que la gent de la Sony no té bateries noves pel meu portàtil actual, no podríeu facilitar-me l’accés a un d’aquests fòtils remenuts que es fan ara amb sistema operatiu de codi lliure?

– I ja per acabar, vosaltres que sou entesos en córrer més que el pensament, podríeu donar un cop d’ull al senyal de Guifi.net? Fa un tou de temps que el node està projectat, però no acabo de seguir el fil per accedir al meravellós món de les connexions participatives i les comunicacions digitals de proximitat.

Apa, una forta abraçada del vostre,

repelat Ós Manso de Taradell

Carta als Reis de l?Orient. Edició 2008

Taradell, a 6 de desembre de 2007

Remitent:
L´Ós Bru de Taradell
El Cau de l’Ós Bru
08552 – Taradell

Destinatari:
SS.MM. Melcior, Gaspar i Baltasar
Palau Reial
Orient

El cel de Betlem la nit que hi arribaren
Ses Majestats els Savis

Ses Majestats els Savis d’Orient,

L’experiència m’ha ensenyat que un any en succeeix un altre i que aquest és succeït, en el seu just moment, per un tercer que, al seu temps, en porta a un de nou i, així, un darrere l’altre, s’enfilen en un infinit pilar sense anxaneta on, la vostra visita, és com el toc de gralla que anuncia un nou pis completat.

Enguany, crec que he estat una mica millor que l’any passat, tot i que n’he fetes de l’alçada d’un campanar. La mandra i la por han dominat algun dels meus actes i no he arribat ni a la meitat de les il·lusions que m’havia fixat al començar aquest nou cicle. I és que, s’està tant bé dins del conegut, que el desconegut -tot i que pot ser millor- se’t mostra misteriós i perillós, alhora. Que difícil que es fa, a vegades, la vida per qui molt vol, però no dol!

Segur que Ses Majestats ho entendran. I és que la galvana és un mal molt comú que refrena l’acció de les persones i els allunya de les seves il·lusions i desitjos. No serà que vull estirar més el braç que la màniga i demano la lluna amb les habilitats d’un bri d’herba?

Ací, a Catalunya, som dolents de natural i un xic somiatruites. En som tant de dolents que ens delim per anar a la feina, encara que haguem de fer veritables via crucis per superar els caos viaris -de ferro o de ciment- que ens imposa el pas d’un tren d’alta velocitat que, de tant córrer, ja té accidents abans de començar a circular.

Som tant dolents que no ens estem d’enfonsar governs tot posant la traveta al progrés dels kilovolts en nom d’un suposat territori que encara ens creiem nostre.

Suposo que som hereus d’Angra Mainyu. Vosaltres ja deveu saber de què us parlo, no?

Seguint la tradició iniciada tot just fa un any, torno a enviar-vos aquesta lletra en la diada de Sant Nicolau de Mira, festivitat que, conjuntament amb La Puríssima, ens permet gaudir d’un avanç de les festes de Nadal tot celebrant el patrocini que aquest sant baró té damunt quitxalla, navegants, presoners, donzelles, pelegrins, pobres, viatgers i un munt de gent més.

Pobre Bisbetó! El temps t’ha convertit en un jaio barbut, borratxo i panxut que vestit de vermell comercial passes fred a les portes de botigues i centres d’esbarjo tot rient com un babau! Qui t’ho havia de dir a tu, advocat dels pobres, que acabaries essent icona del consum!

L’esdevenir d’en Nicolau em fa insistir-vos en un present que ja us sol·licitava l’any passat i que no heu acabat de portar: Es tracta de repartir un bri d’amor i un molt de respecte entre les persones que han estat, que hi són i que vindran.

Us ho dic, perquè, si bé jo he estat mala persona, no me n’he estat de veure com la humanitat va coixa dels principis suara esmentats. Els que es diuen d’aquí falten al respecte als que venen a fer-nos companyia. Els que són d’allí, falten al respecte als que som d’aquí. Els que vivim en aquests temps florits no respectem l’espai on hauran d’encabir-s’hi els que vindran. Sembla que, com més va més, la gent ja no té veu i prefereix deixar-se colpejar per racons i raconades abans de defensar la seva dignitat com a éssers vivents.

Difícil tasca us demano de nou, per això la deixo com a única demanda rellevant en una lletra que avança tot canviant.

M’agrada llegir. I, al meu feixanc, hi ha un raconet que, des de fa uns quatre anys, espera un llum de peu que m’ajudi a perdre la vista de manera més pausada. Ai! Els ulls! Els ulls! Aquest aiguabarreig d’hipermetropia, estigmatisme i vista cansada galopant que m’ajuda a veure-les venir de lluny més del que és normal, però que no em deixa enfocar les coses quan s’apropen! Quina bella tara visual aquesta que et mostra el més enllà, però que t’amaga el més aquí!

Enguany, vaig ser a les portes de la vostra llar. Us en faig un present per a què en tingueu coneixement. En aquesta portalada de les dimensions desconegudes que és la Sierra Nevada, vaig poder comptar amb uns lleugers i impermeables pantalons, gustosament cedits per mon gran germà, el periodista ciutadà. Com ho tindríeu per a fer-me’n uns d’igual factura?

Després d’una llarga caminada, tot cavaller errant sent la crida del feixanc. I allà, en l’escalforeta del meu redós, hi tinc unes sabatilles tan atrotinades que algun dia em diran que ja no volen fer-me servei. Per aquest motiu, us demano que vetlleu pel descans dels meus peus. Les sabatilles suara esmentades venien de Farmàcia -a Calafell m’han dit que n’hi ha una de molt bona i ben regida per gent de bé-. Què us hi podríeu apropar per saber on en puc trobar?

Després de descansar, però, cal tornar a rodar. I per rodar, el millor és una càmera digital. La que tinc s’ha fet vella i el fred de les alçades li encongeix els interiors. Posats a demanar jo aniria per una Reflex, però no us feu mala sang, són massa cares i amb recollir diners per comprar-ne una algun dia ja em donaria per satisfet i ben regalat.

I de tant que he rodat, jo ja m’he ben aprimat. Així que si em porteu roba, jo us la canviaré per la que tinc ara que, de ben segur, a Ses Rodanxones Majestats els anirà millor que a mi.

Afegiu, per acabar, unes unces de salut per tots els éssers estimats que, amb el meu cor de formiga, no crec que siguin gaires. I doneu-me ànim i enginy per navegar per aquests mars descurats de la desvaloritzada vida que ens abraça a l’Occident més avançat.

Doneu-me seny per navegar vers els ports de l’arcana natura i/o les badies de la moderna cultura i ajudeu-me, si us va bé, a escollir cap a quina de les dues dirigir la nau quan vinguin maltempsades. I és que en sento tan propera fortor que hauria de pensar com posar rumb a un port segur per quan es congrií la tempesta.

Doneu també, si us va bé i ho trobeu oportú, força i coratge als valents castellers de Barcelona. Doneu-los-hi per mantenir allò que, amb tant d’esforç, han recuperat enguany! Feu-los mereixedors de la categoria de nou estadis amb la força, l’equilibri, el valor, el seny i l’empenta que han demostrat en l’any que clou. Jo, miraré de posar-hi algun granet de sorra, però és tant lluny la capital!

I si voleu, ja sabeu: porteu-me carbó ensucrat i deixeu-vos de presents, que a d’altres faran més contents,

El pelut Ós Bru de Taradell

Carta oberta als Reis Mags d’Orient – edició 2007

Taradell, a 6 de desembre de 2006

Remitent:
L´Ós Bru de Taradell
El Cau de l’Ós Bru
08552 – Taradell

Destinatari:
SS.MM. Melcior, Gaspar i Baltasar
Palau Reial
Orient

Benvolguts Reis de l’Orient que porteu coses per tota la gent,

Donat que l’any passat no em va anar del tot malament utilitzar el mitjà digital per demanar-vos quatre presents com cal, aprofito de nou la festivitat de Sant Nicolau, patró dels infants, per a repetir la juguesca.

Us deia, en la meva lletra anterior, que havia intentat ser bo, portar-me bé i totes aquestes coses que es demanen per a rebre la vostra visita amb satisfacció i esperança, però que no ho havia aconseguit. Doncs, bé, aquest any m’hi he esforçat una mica més i…

… no hi ha manera, tu!

M’hi esforço, m’hi esforço, però segueixo sent una mala persona. Suposo que deu ser condició humana o que n’hi ha que no estem fets per la bondat. I és que, a més a més, de català rastreru i peseteru, de voler enfonsar Espanya i bona part del planeta, resulta que, en lloc de celebrar la festivitat del pacte entre lleialistes i rebels, celebro Sant Nicolau de Bari, patró de la infantesa i icona de l’alliberament de presos i contra els judicis injustos. Icona venerada per forners, navegants, cervesers, núvies, empresonats, farmacèutics, pescadors, estibadors, donzelles, comerciants, recent casats, pelegrins, pobres, mariners, solteres, estudiants, viatgers i mosses amb ganes de casar-se, entre molts d’altres col·lectius de gent que estima i es deixa estimar.

Ah! I, entre vosaltres i jo, mireu si n’arribo a ser de dolent que el President Montilla no em cau pas malament. De fet, em recorda l’Avi Josep. Amb la pell més jove i el front un pèl més ample, potser. I d’aquest record se’n deriva una manera de ser, tossuda i decidida, però farcida de bondat. I és que l’avi, el Manyà del Tint, era una bona persona, d’aquelles que feien i deixaven fer, tot i que, de tant en tant, quant s’omplia allò que no s’ha d’omplir mai, es veu que treia uns cops de geni que encara es recorden entre obrers i menestrals de Taradell.

Crec que, si avui manen els uns i demà manen els altres, les coses van anant i ningú s’apoltrona i fa seva la cosa pública que, per ser pública, és de tots. Res, ses majestats, pardals al cap d’un aprenent de republicà amb feixanc propi.

Ho reconec, sóc un bala perduda i, si jo vaig cap un cantó, resulta que s’ha d’anar cap a l’altra. I quan vaig cap a l’altra, el bo era allà on era. No sé. Deuen correr massa o jo vaig lent.

Benvolguts Reis de l’Orient, ja que no vàreu poder satisfer els meus anhels del 2006, intentaré posar-vos-ho més fàcil aquest cop: Podríeu repartir un bri d’amor i un molt de respecte entre les persones? Podríeu fer que el jovent s’escolti als avis? I que la gent deixi de correr per arribar allà on, si s’ho mira bé, no vol arribar mai?

No ho sé. Veient-ho sobre paper, no em sembla tant senzill, però per alguna cosa sou màgics, no?

Per la banda més materialista, que voleu que us digui? L’any passat vàreu fer-ho prou bé. Vau satisfer el 70% de les meves estrambòtiques aspiracions materialistes i els cafetons del matí, la barba pròpia i les orelles d’algun excursionista astorat i d’uns quants cabirols espantats, ho certifiquen amb escreix.

Podria començar per demanar-vos dona i fills, però ara això ja no es porta. Els singles -que es com ens diuen- estem de moda i som la hòstia en patinet, per això prefereixo seguir en aquesta cursa individual per viure i sobreviure, suposo. Encara que si hi hagués algun servei de famílies de lloguer… de tant en tant, el faria servir, sabeu? Hi ha vespres en que no em faria res, emprenyar-me com un mico perquè la quitxalla vol veure la tele i deixar el llit per més tard o pregar que la muller calli d’una vegada, perquè no em deixa sentir el futbol, …

Doneu-me paciència i criteri per enfilar la tesi. No sé, és un repte històric ja. D’aquells que prens de menut i que, quant és l’hora, la necessitat d’omplir la panxa te la fa deixar de banda per reprendre-la al cap del temps, però compartint-la amb la necessitat de guanyar-te les garrofes. Per cert, parlant de tesi, heu sentit parlar de la governança sense govern?

No.

Doncs mira, es veu que l’Agustí Cerrillo en dedica un capítol sencer de La Gobernanza hoy: 10 textos de referencia . La primera edició, feta per l’Instituto Nasional de Administrasiones Públicas, és del 2005 i costa, segons tinc entès, uns 21 eur.

A part de la curiositat manifestada, és un dels llibres pendents de revisar pel suara citat projecte de tesi, que se’m resisteix com una dura roca capaç d’aguantar els embats furiosos de l’aigua salada. No podeu fer alguna cosa al respecte, també? No sé, deixar-me un polsim de la ment de Kant en algun racó de casa o un gavadal d’inspiració / transpiració de Marie Curie o Albert Einstein per posar-ne dos casos. Vosaltres mateixos.

Anant de la plana als cims, m’agradaria llegir les Muntanyes Maleïdes d’en Pep Coll. Crec que dec ser l’única persona enamorada del Pallars que encara no ha llegit aquesta obra de referència sobre allò que amaguen els estimats cims del Pirineu occidental català. Allà on l’esperit de l’ós encara vagareja endinsat en selvàtiques i solitàries boscúries.

Lectures a banda, crec que no us haig pas de dir quina és l’altra gran afició que il·lumina la meva insignificant existència, oi?

Caminar i mostrar els camins fets és una activitat que demana temps i recursos. Us podria demanar temps, però em diríeu que això és cosa dels antic grecs, dels romans, del titànic Króno i del sempre inesperat Kairós. Per això me’n vaig per la banda dels recursos materials, de les eines de treball, i és aquí on no m’estic de demanar-vos un programa d’edició musical (per fer-me les músiques de les produccions d’ElCauTV i deixar que els drets d’autor aliens siguin això aliens), una gravadora digital (per a prendre els sons de la natura i, perquè no, els de la cultura, també). I, finalment, una càmera de vídeo digital lleugereta, autònoma i que sigui compatible amb el Cabirol. És molt? Si, suposo que sí, però per això sóc occidental i per tant materialista en tercer grau.

El Cabirol em creix! La roba li ha quedat petita i el cor comença a funcionar més lentament. Es cansa a les pujades, tu! Diu que li agradaria tenir una funda rígida que parés millor els cops del diari tragí; també em demana una nova bateria. Diu que amb dues bateries tindria més autonomia i funcionaria millor. Ara bé, crec que comença a assemblar-se a mi i que demana bagatel·les que li són sobreres i innecessàries. Feu el que pugueu, si a ningú molesteu.

Recordo que l’any passat us demanava l’obra literària completa d’en Dalí, però, enguany, em deixo de surrealismes pujolsians i em passo al món dels sons ordenats en el temps. I és que jo també tinc “un petit moment de dubte”, com el sempre nostrat i admirat Pep Sala i, potser el de Riuprimer me’l sabria fer passar amb les seves melodies.

Us demanaria partitures d’harmònica per tontos o algun curset per aprendre les beceroles d’aquest instrument maleït, però, de moment, prefereixo invertir el meu temps a futur i seguir deixant que sigui la meva ànima la que es manifesti per valls, cims i fondalades.

Apa, i si voleu, ja sabeu: porteu-me carbó ensucrat i deixeu-vos de regals, que segur que n’h ha d’altres que en necessiten més que jo.

L’Ós Bru de Taradell

P.S.: Això si, veniu -com l’any passat- de matinada. Amb la feina feta us serà més avinent allò que ja sabeu que trobareu al vell cau del jove ós montsenyenc.