Arxiu de la categoria: 10b. Calaix de sastre

o calaix dels mals endreços
o apunts descatalogats

Enguany, recollim fruits antics en aquest cementiri

Avui és l’omnia sanctorum i això vol dir que ahir fou la castanyada i demà el dia de difunts, tres festivitats que, de fet, en són una i que em donen peu a recollir tots aquells escrits que, presentats en aquest bloc, en edicions anteriors, podríem considerar difunts al món digital.

Tomba Prima:
31 d’octubre de 2004: De castanyes i carbasses
Una reflexió al voltant del cisma existent entre dues maneres de celebrar una diada precristiana.

Tomba Secunda:
1 de novembre de 2005 – Si jo fos el pare del meu rebesavi
Revisitem una possible castanyada al mas rural on vivia en Josep Mauri, avantpassat de qui escriu aquestes ratlles.

Tomba Tertia:
1 de novembre de 2006 – La Marxa dels Menestrals
Un episodi d’un possible relat a cavall de A Santa Companha i El viaje a niguna parte amb un toc de gran jornada castellera a Vilafranca.

Tomba Quarta:
31 d’octubre de 2007 – Yabal Sulayr (6ª part: Sobre els núvols)
Una de les etapes d’una incursió per terres màgiques i de llegenda on, per cert, apareixen castanyes.

Tomba Quinta:
1 de novembre de 2008 – Bona nit d’ànimes
Una petita sorpresa per a cinèfils.

Tomba Sexta:
1 de novembre de 2008 – Destil·lant metzines d’amor
És una peça sobre músiques i sentiments sorgits a la vora d’un llacuna equatorial.

Tomba Septima:
2 de novembre de 2009 – Tardor montsenyenca
Un relat ben bonic, mal m’està dir-ho, d’una de les excursions més belles que hom pot fer aprofitant la festivitat de Tots Sants.

Tomba Octava:
1 de novembre de 2010 – Tot Sant(s)tuaris
Una crònica comparada, si es vol, de dues excursions molt pròpies d’aquestes tardorals dates.

Tomba Nona:
31 d’octubre de 2011 – Pinzellades de #castanyada – Truc o tracte al #Montseny
Una misteriosa visita al màgic indret que ens proveeix de castanyes pels nostres difunts.

Tomba Decima:
2 de novembre de 2011 – Primer relat a llaor dels difunts – Bones companyies
Un relat d’una castanyada on només hi ha difunts propers, d’aquells que es troben a faltar i te’n recordes.

Tomba Undecima:
I, com és de suposar, tan d’amor pels saborosos fruits de tardor, amb les castanyes com a icona, i amb difunts per companyia, no podia acabar d’altra manera que amb una goluda vigilia de castanyes que gairebé em fa difunt.

Tomba duodecima:

Plego

Estic cansat d’escriure i plego. Han estat set profitosos anys i mig de bloc, set anys de pensaments, reflexions, anàlisis i passejades que es clouen av’ui i que ja no es reprendran.

Em fa pena deixar d’escriure, però cal saber plegar quan toca i crec que ha arribat l’hora d’acomiadar-me dels meus fidels i escadussers lectors. Suposo que vindran d’altres reptes. El què és segur és que serà ben lluny d’Internet. La web ja m’avorreix i trobo que ha deixat de tenir utilitat pràctica.

En resum: Gràcies per llegir-me i, si ens veiem pel carrer, dona’m ànims per als propers projectes que, si recupero forces, em pugui plantejar.

El soroll de les coses en caure

Fa pocs dies em va a venir a visitar una d’aquelles persones amb les que un dia coincideixes en un lloc comú i després et fuig del costat per anar-se’n força lluny, geogràficament parlant, del lloc on vius.

Hores de tren, camí de Balenyà, jo; i de La Garriga, ella.
Hores de feina compartida en unes oficines força modernes d’un dels districtes més populars i desconeguts de Barcelona.
I ara, instants de xarxa social i correu electrònic, i alguna visita com la que jo vaig fer aquell estiu del 2008 i ella ha fet més sovint per raons familiars o laborals.

I sempre, un detall: Una pel·lícula, unes xocolates del país, un llibre…

El ruido de las cosas al caer m’ha durat un parell de dies. A mi m’agraden els clàssics, però també els contemporanis. Els autors d’avui que m’expliquen històries en un llenguatge modern i captivador. Autors com en Sánchez-Piñol dels Tretze tristos tràngols o aquest que, la meva amiga d’ultramar, em va deixar a les mans i que és d’un autor que, a mi, m’era totalment desconegut: un tal Juan Gabriel que ja porta unes quantes novel·les publicades.

El ruido de las cosas al caer em va atrapar des de la primera pàgina fins la última. Devia esmerçar-hi un parell de dies de lectura apassionada, d’emprenyamentes quan l’havia de deixar, de coneixement de la realitat de la meva generació en un país de l’Amèrica Llatina que, per aquí, arribava en forma d’immigrant, de jugador de futbol o de noticia d’actualitat.

El ruido de las cosas al caer és la història de Colòmbia passada per les peripècies personals del seu protagonista: un home que, traumatitzat, cerca les raons i els perquès de la seva situació personal i aquesta recerca, aparentment enriquidora, porta danys colaterals inesperats. Per mi la pregunta que es formula el llibre és universal: Podem ser individus més enllà de les nostres societats?

Si t’agrada llegir i descobrir noves narratives, el Premi Alfaguara 2011 et pot agradar.

Descolocat

Adormit i adolorit, arribo a la feina, i m’assec en una taula que no ha canviat de fesomia. Engego l’ordinador i m’asalten, altius i impertinents, el nom i la paraula de pas. Hi poso la que el meu cap és capaç de recordar, però la cosa no es difumina i em quedo amb un pam de nas. 

Però, ¿com volen que recordi la paraula de pas, després de gaudir de l’experiència i la vitalitat de la bona gent de l’Àfrica negra, de compartir boda-bodes, matatus, taxis, autobusos i guest-house amb ànimes senzilles i vitals, de patir amb les impertinències d’un policia que es creu que una bona tieta es vol vendre les nebodes a Escòcia, d’assaborir la pòlvora d’en Toca-sons – el bandoler de Taradell – i de respirar els aires de la vall de Gerber – allà on el Pirineu ofereix un dels seus espectacles més notables-?

Com volen que la recordi, després de baixar de Taradell a Reus, de saber que l’avió és a la pista d’aterratge, però els passatgers no en surten. De veure com un cotxe de la Guàrdia Civil entra a la pista i, un cop obertes les portes de l’aeronau que ha arribat de Palma. viure la dolçor d’un retrobament adormit i d’un llarg trajecte de tornada a la ciutat dels prodigis.

Certifico que Taradell, allà dalt, a la comarca d’Osona, és més a prop de Reus que no pas la ciutat comtal. Els mapes s’equivoquen! Ho certifico després de cercar una escletxa on encabir el cotxe. Si, ja sé que eren quarts de tres de la matinada. Ja sé que molta gent ha tornat de vacances aquest cap de setmana. Però és un cop baix, haver de girar com una baldufa pels carrers d’una ciutat, quan saps que tothom dorm i tu ets rodant sense sentit per uns carrers farcits de cotxes aparcats.

¡Quina irònica bufetada de realitat augmentada, aquesta d’haver de deixar el vehicle estacionat en zona de càrrega i descàrrega! Quan el deixes ja saps que t’haurà de llevar, gairebé quan el son et tanqui a les parpelles. Ho saps, quan et fiques al llit. Ho saps quan els abraços i carícies solquen les pells de la parella retrobada. I encara ho saps més quan, abans de les vuit del matí, surts al carrer i plou. Plou i et mulles. Et mulles i arribes al cotxe. Arribes al cotxe i dones un parell de voltes per certificar que, avui, no dormiràs més. O, com m’ha passat a mi, el subconscient del somni en vigilia, no et deixa recordar la paraula de pas i, d’aquesta manera, la feina se’t retira un xic i tens temps d’escriure el primer apunt post-vacacional d’un bloc que, si el garbuix de notes preses m’ho permet, donarà pinzellades d’un estiu a la perla d’Àfrica.