Arxiu de la categoria: 10a. L’alquímia de les excursions: Reflexions des de la plana

Existeix l’excursionisme? Què és? Què no és? Cap on va?

Mens sana in corpore sano

Aquest cap de setmana m’he trobat amb un amic que feia un munt de temps que no veia. Ja se sap, la vida estira i s’enfila i quan te n’adones, els amics d’ahir ja no hi són i, potser, n’han vingut de nous i tot.

El meu amic era rodanxó i dormilega com un d’aquests koales que diuen que hi hapenjats pels arbres d’Austràlia. Li agradava seure al sofà de casa amb un farciment de galindaines al voltant, i amb els ulls mig aclucats i fixos en un d’aquests aparells que han substituït les llars de foc i que, en el lloc de dansaires flames vermelles i ataronjades, presenten vides inventades de gent inexistent.

Avui, però, me l’he trobat prim i fibrat com un alpinista d’alçada. La panxa l’hi ha fugit, té un xic més de musculatura i, ¡valga’m Déu que m’ho miri en els homes!, però les cuixes feien por: potents i fortes columnes d’un cos que Déu n’hi dó.

De fet, si l’he reconegut ha estat perquè ell m’ha fet senyals de lluny amb la mà. Jo l’he esperat i se m’ha presentat.No ha estat fins després de mirar-lo ulls endins que, en aquest nou envoltori, hi he sabut trobar aquell vell amic de l’anima.

He tingut enveja. Ho haig de confessar. Jo segueixo sent de bona vida, m’agrada passejar, caminar i fer exercici, però de manera reposada i contemplativa. Sempre he pensat que l’esport és pels altres i que les preses d’una cursa s’ho menjen tot i no deixen veure-hi més enllà del rellotge i les pulsacions. Veure’l amb aquesta planta, però, ha despertat un borrissol d’enveja en un enteniment que creia que no era gens competitiu.

Li he demanat per la poció que l’hi ha afinat les fibres d’aquesta manera i m’ha respost que el secret rau en posar-hi un xic de sacrifici per fer una dieta equilibrada i deixar el sofà de casa per emprendre els camins de l’exercici.

M’ha dit que, a la porta de la nevera, hi té penjat un full amb els àpats de cada dia i que el menjar el té ordenat en tres categories (hidrats de carboni, proteïnes i greixos) que combina a la perfecció segons no sé quina història que li va explicar un doctor.

M’ha comentat que, a la porta de l’habitació, hi té penjat un full d’exercicis -ell en diu entrenaments- que segueix devotament: Els dimecres se’n va a córrer; els dijous, a la muntanya; els divendres, fa piscina; i els dissabtes, al gimnàs.

A més a més, cada diumenge participa en alguna cursa, marxa tècnica o marató i, si no n’hi ha cap que li faci peça, es recorre una cinquantena de quilòmetres en plena natura. Quan ho diu li brillen els ulls i mostra un caràcter que, entre tu i jo, no li havia sabut trobar mai fins ara.

De cop i volta, però, confessa que porta uns dies de repòs. Me’l miro i no l’entenc. Ha de descansar amb aquest cos que se li ha fet?

Ell, jurant-me i perjurant-me que tornarà a la competició, em diu que no és res: quatre taques a la pell que diu que el metge diu que són de suar i que, amb una pomada, s’han de tractar i vetllar perquè s’apaguin. Després es mira el peu esquerra i afegeix que també li fa mal el taló quan porta bambes i botes de muntanya. Diu que el metge li ha dit que era un esperó calcani i que podia ser causat per un canvi brusc en l’activitat física habitual que suporta l’esmentada extremitat. De fet, m’ha dit que són coses que passen els nous atletes com ell i que baixant una mica el ritme podrà tornar a l’exercici que tant troba a faltar…

M’ha sabut greu i tot, i així l’hi he fet saber. Però ell ha insistit que no és res i que em recomana que segueixi les seves passes. Jo li he dit que m’ho pensaria, sense gaires ganes de donar-li massa voltes.

Després de canviar telèfons i prometre’ns de fer aquella trucada que no es fa mai, se m’ha presentat força fumut. Tant que l’he envejat abans i tanta pena que em fa ara. I és que, veient-lo allunyar-se, se m’ha fet ben evident que coixeja de la cama esquerra i que, de tant en tant, les mans se li disparen per gratar-se clatell, pit i esquena.

Les muntanyes de la ment

… no había ningún lugar en el que preferiria encontrarme en ese momento.”

Ja està. Ja l’he llegit. He passat por, he tingut vertigen, m’he quedat glaçat de fred, torrat de calor i menjat per mil-i-una malalties zenitals. He mort garratibat a punt d’assolir el cim d’una muntanya, m’he deixondit de pena amb la muller tot solada per la pèrdua d’un amor que preferia la muntanya.

Las montañas de la mente. Historia de una fascinación” de Robert MacFarlane fou un èxit de crítica a la Gran Bretanya fa cosa de cinc o sis anys i que jo encara he tingut el plaer de trobar en una de tantes llibreries d’una cadena especialitzada en viatges de Barcelona. La seva lectura et permet volar per damunt del planeta agafat de la mà d’un seguit de genis del pensament excursionista de referència en la cultura de parla anglesa. El llibre et permet conèixer el tacte espiritual dels cims de la infantesa del seu autor, aquells cims que, mitjançant la tafanera lectura d’objectes del record aliè, infla les veles de la imaginació i construeix les bases de tota una vida.

Després de la devoradora lectura d’aquest llibre, només s’obra un ventall de dubtes per sadollar: Quina és la construcció de les muntanyes en el meu pensar personal? Quina és la ruta social que ha construït el muntanyisme català? Damunt de quina sedimentada piràmide d’imaginacions s’eleva l’excursionisme més nostrat? Els nostres referents són locals o hem de cercar les plomes dels veïns d’en Rébuffat? D’on prové la nostra percepció de les muntanyes? Com ens les hem creat?

I és que són preguntes com aquestes les que, pel seu entorn més immediat, es formula i respon l’escriptor escocès en una obra que il•lumina les muntanyes imaginades pels anglesos. I és que el cim sempre es puja abans que els peus s’hi apropin. És el pensament qui primer hi arriba i els crea i se’ls fa seus. Després, la realitat de l’espai resta sempre condicionada per aquesta altra realitat imaginada.

Les pàgines del llibre són pura poesia. De fet, sembla més el seguiment dels moviments d’un alpinista en plena tasca (climbing que en diuen per aquelles terres) que no pas un llibre a l’ús. De primer, et fa moure el terra i, des de la lectura del primer capítol, ja és impossible veure els cims i els paisatges en repòs. S’obren els fulls d’un moviment etern i constant, extremadament lent pels nostres veloços sentits. En petjar un cim, després de la lectura, hom descobreix que es troba encimbellat en un passat ben pla.

Sense terra ferma sota els peus, el llibre passa com l’aigua glaçada d’un rierol de les misterioses Terres Altes. Les terres que van bressolar les primeres passes d’un infant a la caça i captura de les muntanyes de la ment, de les muntanyes de l’esperit, de les muntanyes que ens construïm i que, irremeiablement, ens criden a sotjar-les.

Les mutacions de l?ós

El sergent Aleix dels carrabiners de Taradell em recull a les portes de casa. Avui anem d’exàmens a la capital de la comarca. I és que aquests dies d’abril, sometents i bandolers renovem compromís d’armes.


Al lloc on toca ens reben dues cares joves, belles i rialleres. Fan de bon veure. Més endavant, un senyor gran em prova ulls i orelles. La vista encara funciona; l’oida, molt millor. El físic és d’atleta i el psicotècnic… Déu ni dó!

Les preguntes del boig comencen amb un tempteig ben suau. De mica en mica, la cosa és complica. Al final, la mort hi treu les barbes.

Em diuen que l’he fet bé, que no tinc cap cosa estranya, que sóc de caràcter normal i que, si en algun lloc tinc la puntuació alta, és en el gust pel risc. Qui m’ho havia de dir? M’agrada la muntanya, sí. Però el risc? Me n’extranyo i ho manifesto. La puntualització bé s’ho val. L’accent que la prova marca només es refereix a l’esport i l’aventura al natural.

A la tarda decideixo fer-los cas. Si ells ho diuen, arrisquem-nos!

I és que el renòs del pas estroncat a les Baumes Corcades i la creixent curiositat per assaborir els suculents plats parits per l’excursionisme, em porta a acceptar un nou repte: el tast de l’escalada.

L’ós bru, que fa uns dies va introduir-se en el país de les cabres i que aquest matí ha posat la cara de xai per aconseguir el permís dels llops, penetra d’aquesta manera en terreny de sargantanes.

Primer, segon, preses, peus de gat, gri, vuit, corda, pilla, … Vocabulari nou, nova vida. Ella comença a pujar, em mesura les habilitats. Algun altre em dóna un cop de mà. Aprenc l’art de ser responsable. Exercim mútua confiança. Ella va primera, obra camí, posa la corda que jo, de peus a terra, li dono o recullo, com si anés a pescar. Enlloc de carret, el gri. Enlloc de la canya, una gruixuda corda. Enlloc de l’ham, una companya. L’ham parla i s’atura, s’asseu i camina. Jo vaig fent, n’aprenc i faig via. Quan toca de peus a terra sembla que ho he fet prou bé.

Començo a pujar. Faig de segon, menys feina. Els dits de la mà en una presa, els de l’altra a una altra presa. Ara un peu. Ara l’altre. Mica en mica, acarono la pedra nua, n’aprenc la suau textura i venço la gravetat. Maturo i m’assec. Miro avall i la veig tibant corda. Potser peso massa? Somriu.

L’escalada que practico és un esport d’equip, un acte de sociabilitat i confiança, una manera de fer que m’atrau. Si jo fallo, ella cau. Si ella falla, caic jo.

Feta la primera, anem per la segona. Quatre gotes mullen el terra. Nosaltres fem, només són quatre. Mentres pesco, li trobo gust a la cosa. Potser les sargantanes no són tan dolentes, reflexiono mirant els altres. Després quan pujo a una via que demana d’un xic més d’elasticitat em sap greu no poder-la viure, i és que les quatre gotes no em deixen caure de nou en l’embruix de la pedra nua.

Fetes la Folgueroles i l’Oriol de Sorralta i amb ganes d’anar per feina, esperem una micona per mirar si para de ploure. La pregaria de l’ateu ha trobat divina resposta i la bona pluja persisteix. La paret és molla, el bateig s’estronca. La terra fa saó per tercer capvespre seguit. Promet fertilitat i somric.

Camí de Taradell, un no sé què em diu que seguirem enfilant-nos per les parets. I és que ja portem dos fills de l’excursionisme i ambdós desperten un cuquet agradós que no sembla calmar-se.

Després, tot sol a casa, em faig por: Grimpaire amb permís d’armes? Galejador encordat? Em miro al mirall i veig un ós que esdevé cabra, llangardeix, llop afamat, esbelt isard i, per fí, marmota. Marmota que, totsolada, deixa rajar les paraules d’un jorn força especial.

Entre el CSIC i Muntanya de llibres: Dos llibres, una història

Feia temps que no tornava a petjar els salons de la Barcelona de les neurones. Recordo els anys que somniava en lletres i treia el cap per aquests indrets a la recerca de coneixences que mai van arribar. Ser un intel·lectual un xic asocial ja ho té això. Avorrit, vaig deixar llast i em vaig enlairar vers les misèries de la vida d’allò que ara en diuen les classes populars, però que per mi sempre han estat els obrers sense possibles.

Aquesta setmana he tornat a trepitjar terrenys d’alta cultura en un periple amb regust de literari Sant Jordi. Dimarts vaig ser a la Residència d’Investigadors del CSIC i divendres, a Muntanya de llibres. Es presentaven dos llibres d’un mateix món, però de continents força separats.

Dimarts, a l’amfiteatre de la Residència, al cor de la Barcelona que concentra el batec intel·lectual del país, ens aplegàvem quatre eixelebrats excursionistes per escoltar un tercet de tenors intel·lectuals del primer nivell: En Lluís Calvo, l’anfitrió; En Xavier Medina; home d’idees clares i amb un rerefons d’antropòleg amagat entre els plecs dels seus mots; i En Francesc Roma, el feliç pare de la criatura que presentava als visitants de la sala de parts històrico-literaria. La peça que tocaven, “Història social de l’excursionisme català. El Franquisme“.

La presentació del llibre, segona part d’una obra que el mateix autor publicava fa ja més de deu anys, recull els resultats d’una recerca de picapedrer que només neurones com les d’en Francesc són capaces de fer i de conduir a bon port.

Durant l’acte, que diuen que va durar hora i mitja, però que, com ja em passava abans, se’m va fer curt i em va omplir d’enigmes, els dos primers tenors van fer una crítica d’un llibre que van titllar de seriós i bífid. Bífid en disposar d’un tarannà acadèmic evident -com no pot ser d’altra manera quan sorgeix de la ploma d’un tafaner encimbellat en tres carreres i camí del seu tercer doctorat- i d’un to divulgatiu que l’apropa, però, al comú dels mortals que, amb menys formació, tenim entaforat el cuc per l’excursionisme i el què l’envolta.

En Francesc, el pare de la criatura, va mostrar unes evidents dots verbals en desgranar els aspectes principals d’una recerca que li permet afirmar sense embuts la necessitat de construir la memòria de l’excursionisme amb la màxima objectivitat possible, sobre tot en un període històric, el del segle XX, on se’ns ha volgut mostrar un excursionisme combatiu i resistent amb un marcat catalanisme de fons que, a la llum del microscopi analític, no sembla ser del tot real.

En el llibre, que després de la vetllada es fa de lectura obligada, es marquen les dues tendències que, pouades en la dècada dels anys 20 del segle passat, pren l’activitat durant el franquisme. A saber, l’esportivització, amb l’escalada i l’esquí com a puntes de llança inicial i l’alpinisme com a torna creixent a les darreres dècades del període; i la popularització que deriva ràpidament vers una turistificació que té en la tenda de campanya el seu màxim referent.

En l’armari dels records queden, doncs, les motivacions científiques, si n’hi va haver en algun moment a casa nostra (afegeix el del Congost), i culturals del primer excursionisme vuitcentista. De fet, potser, fins i tot el mot mateix, ha estat fagocitat pels seus hereus i ha deixat de tenir valor explicatiu per un sector on són els esports de muntanya els que, com ja va succeir amb Cronos, han acabat abandonant son pare a la deriva eterna dels oblits.

I justament, un dels seus fills predilectes, l’alpinisme és la base sobre la que està cuinada la darrera obra de l’alpinista de Balenyà. Un llibre que s’havia de presentar al pati de la llibreria que, des de Vic, està esdevenint un referent sectorial a nivell nacional. Per sort, la pluja va obligar a recloure’ns al soterrani de Muntanya de Llibres.

A la taula presidencial, en Xevi de la llibreria, en Josep Maria de l’editorial i l’Edu, la partera d’una criatura gestada durant tres anys. Davant seu, una gernació d’amics i veïns que no s’han volgut perdre la presentació pública a Osona de la tercera criatura d’aquest autor. Entre la gentada, i amb discreció, els tres estels que l’esguarden en les nits alpines i a qui va dedicat el llibre. Al nounat li han posat un nom força llarg: “Cels de Safir, les ascensions catalanes més emblemàtiques als 14 vuitmils“. I, com s’ha dit durant la vetllada, l’Edu n’ha estat la partera que ha arrancat els records de 14 alpinistes catalans de nivell. Els ha arrencat, els ha arranjat, els ha cuinat i els ha presentat en un llibre que, com no podi ser d’una altra manera, té un fil conductor força conegut a la comarca: Els viatges de tren són tan llargs a Osona que permeten reviure 14 ascensions alpines sense cap mena de problema. L’Edu, possiblement l’alpinista de sentiments més excursionistes que comença a trobar-li gust a l’art d’escriure, hi posa la nota humana que caracteritza la seva bibliografia particular. El llibre més que d’ascensions i descensos, va de sentiments i sensacions.

Aparentment allunyada de l’obra d’en Francesc, l’obra de l’Edu hi veu directament. De fet, ambdues obres tenen un nexe d’unió: L’Annapurna, el primer vuit-mil que va trepitjar el peu d’un alpinista català. L’Annapurna i el Makalu tanquen el període franquista del nostre muntanyisme. Ambdós cims protagonitzen dues de les històries de llibre de l’Edu Sallent. De fet, les expedicions catalanes dels anys 70 suposen l’inici de l’himalaisme més nostrat.

Entre pare i fill, entre neurones i testosterones, entre dades, informacions, records i sentiments, entre dues maneres paral·leles de sotjar els secrets dels qui anem a la muntanya i ens l’estimem de tot cor, passo una setmana que, si tot va bé, acabaré fent el modest i ferèstec cim de Les Agudes.

L?Alquímia de les excursions: Si. Encara li hem de dir excursionisme (2ª part)

Ens llevem amb la notícia de la mort d’un home bo i savi. I això, es vulgui o no es vulgui, pinça l’ànima. Serveixi doncs l’apunt d’avui d’homenatge a un “intra rebel” que va saber estar allà on més se’l necessitava.

Fet aquest luctuós incís, però, seguim amb l’apunt d’ahir entorn del nomenclàtor excursionista: Saltem de l’Enric al Francesc per a assenyalar el perill d’exercicis tecnofílics com el que el savi de Sant Martí fa al seu apunt titulat “Encara li hem de dir excursionisme?
En aquest apunt, el professor martinenc -de Centelles, que no de Provençals-realitza cerques a Internet de diversos termes relacionats amb la pràctica d’activitats lúdiques en el medi natural. I, partint de les dades obtingudes, mostrala tendència a l’ús de termes alternatius com “senderisme” o d’altres per referir-se a la pràctica de l’excursionisme. El resultat és el qüestionament de l’ús del terme suara esmentat amb la pregunta que dóna nom a l’apunt: “Encara li hem de dir excursionisme?”

Al fer aquest exercici, però, cau en el parany de la tecnofilia. És a dir, de donar un pes excessiu a la tecnologia a l’hora de fer anàlisis sobre la realitat social. I és que al centrar la seva recerca a Internet redueix el camp d’estudi al 47% de la població de Catalunya, segons dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya que situen en aquest percentatge el volum de població que utilitza habitualment Internet.

Justament els perills de la tecnofilia són els que combaten els estudis de Ciència, Tecnologia i Societat (STS), una disciplina acadèmica que no centra els seus estudis en l’impacte de la tecnologia o de la ciència en la societat sinó en les interrelacions que Ciència, Tecnologia i Societat construeixen i dels “impactes” creuats que hi ha en aquests tres àmbits de coneixement.

I és que la societat catalana del segle XXI no només viu, ni viurà -si més no durant força temps- a Internet. L’aprenentage del mitjà suposa un cost excessiu per qui no en coneix els beneficis i sembla ser que no tota la quitxalla són unes “màquines en l’ús de les màquines” com se’ns vol fer veure o intuïm els que vam nèixer abans dels ordinadors i Internet. Això no treu que el futur dels catalans es mogui en un món més digitalitzat, però necessàriament a Internet?

Un estudi de tendències en la nomenclatura relacionada amb l’excursionisme que es vulgui rigurós ha d’ampliar el camp d’estudi més enllà dels resultats d’un “oracle virtual” com Google. Cal incloure publicacions sectorials en paper i d’altres mitjans de comunicació com ràdio, televisió i companyia. També ha de fer un buidatge en planes de diaris generalistes i complementar-se amb el llenguatge emprat pels practicants de l’art de caminar i els seus derivats esportius i alpins.

Eps! Amb això no vull dir que la tendència no hi sigui, eh! De fet, crec que hi és. Però, si volem ser rigorosos, cal demostrar-ho “científicament” i això demana d’un exercici força més complert.

Crec que el canvi hi és perquè, avui per avui, anar d’excursió no ven tant com una matinal de senderisme. La muntanya i l’exercici físic en entorn natural és, en les societats actuals, un producte de consum dins del mercat del lleure.

De fet, si fes un estudi sobre l’excursionisme del segle XXI apuntaria la següent hipòtesi:

“L’ús del terme excursionisme se circumscriu en exclusiva al tercer sector (Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya, per exemple) enfront d’un sector privat que se centra més en l’ús de “marques” i “productes” que ajuden a cridar l’atenció de clients potencials de les activitats a la muntanya (com ara el ben trobat nom d’Associació Catalana de Senderisme)”

I, partint d’aquesta hipòtesi, em plantejaria algunes preguntes de recerca d¡aquest tarannà:

– ¿El tercer sector, conformat per les entitats excursionistes, és superat per la oferta privada en l’atenció dels practicants potencials d’activitats en l’entorn natural?

– Si és així, ¿cal tancar els centres excursionistes per manca de socis o es poden adaptar a la nova competència i a la captació de nous practicants per part d’aquesta competència?

– ¿Cal anar cap a la professionalització de les entitats com ja ho fan algunes de les existents?

– ¿S’ha de mantenir el voluntarisme en el sector?

– ¿Les entitats excursionistes han d’esdevenir clubs esportius amb equips competitius propis o poden seguir oferint els seus serveis a persones que cerquen activitats per cobrir el seu temps de lleure?

I, anant un xic més enllà encara, em demanaria si s’han d’estabir o reforçar ponts de col·laboració entre uns i altres. ¿De quin estil? ¿Per a fer què? ¿Per arribar on?

L’excursionisme existeix i té recorregut més enllà de les seves derivades “incursionistes”, però possiblement s’hagi d’adaptar a noves realitats, nous noms i noves circumstàncies, una de les quals és l’ús de les tecnologies de la informació i les comunicacions, un espai que, ara com ara, lidera Internet, tot i que no és l’única tecnologia en dansa.

En parlarem en un proper apunt.