Arxiu de la categoria: 09c. Camí de Chawpipacha

Notes per un viatge al Sud de Nueva Granada: l’Equador 2008

4 de la tarda a Tena, capital del Napo. Amasonia

Després de passar uns quants dies a Quito, vam baixar de cap de setmana a Baños de Agua Santa amb els amics del país. Allà m’han deixat aquest matí de diumenge i d’allà a sortit l’autobus interurbà que uneix la població de Baños amb aquesta de Tena.

L’arribada a l’Equador per Guayaquil i Quito és espectacular en un dia clar d’agost. Primer, el gran Chimborazo et saluda per damunt dels núvols. Arribant a Quito, l’avió vira just damunt el con perfecte del Cotopaxi. Els Illinizas et saluden i, quan comença el descens, et trobes amb els dos caps del Pichincha i una ciutat que és moltes ciutats a la vegada.

El primer que sorpren al viatger en arribar a la capital de l’Equador és la llum. Quito és Eldorado, però ho és per la lluminositat de la ciutat. No m’extranya gens que els inques i pugessin a la recerca del lloc més proper al sol i que ubiquessin aquest lloc al cim del Panecillo.

Equador, i segueixo escrivint a raig, és un país de contrastos, contrastos que es poden veure concentrats a l’estado olímpic Atahualpa, el camp on juga tots els partits la selecció i on, en el meu primer dia d’estada, vaig poder assistir a un partit del meu nou equip de futbol el Quito.

“Qutio corazón” amb els seus aficionats, l’ambient en unes graderies on circula la cervesa, el menjar, les paraules, els comentaris. L’espectacle és al camp i a les grades, Ah! I l’equip porta els mateixos colors del Barça que són a l’hora els colors de la ciutat més bella de les que he visitat fins ara.

A Quito, m’allotjo a Cumbayà i fa gràcia, que hi vols fer-hi. És com una regressió a la infantesa cumba, però rodejat d’escoles de negocis. Contrastos del país dels contrastos.

La Panamericana és espectacular. I Baños és un reducte de turisme occidentalitzat en un país on hom es va fent a la manera de fer i de ser. Primer, el xoc de cultures és brutal, després el ritme dels sons que sens arreu et van introduïnt al país. I ara, després de viatjar en un autobús de línia regular fins a Tena i de trobar-me a les portes de la jungla, crec que començo a tenir-li presa la mesura.

Bé, vaig a llegir El Comercio -el diari dels serranos- i a menjar alguna cosa que la panxa em comença a fer rau-rau.

Obert o tancar per vacances?

“En molts sentits la naturalesa artística deixa incapacitat l’home per la pràctica de l’existència” (Robert L. Stevenson (1877) Un allotjament per la nit. Una història de François Villon (en anglès))

I això justament deu ser és el que em passa en aquests moments. No sé si tinc naturalesa artística, però quan els pensaments s’enfilen i s’envolen cap al futur immediat, les qüestions pràctiques es dilueixen i hom és capaç de construir gegants nuvolades i perdre la capacitat del compromís.

De fet, al Pirineu que vaig a voltar, d’ordinadors no n’hi ha. Hi ha cims, hi ha colls, hi ha valls, hi ha barrancs, afraus i boscos. Potser algunes restes de neu i tot! Però d’ordinadors …

I és que, enguany, seguim amb la pacient i senyorívola travessa que varem iniciar ja fa quatre anys anant de Portbou a Núria, va seguir l’any següent de Núria a Boaví i l’any passat ens va portar de Boaví a l’Espitau de Vielha.

Aquest any, de la mà d’en Ramon i en Jordi de Giroguies, sortim d’aquest darrer resguard per seguir gaudint del Pirineu, del Pirineu que separa aquest indret de la no menys màgica Pradera de Ordesa.

Seran set intensos dies entre els cims més alts de la serralada, set dies de boca oberta i passa ferma, caminant i gaudint a cos de rei d’una travessa amb bona logística. Gaudirem de les muntanyes sense preocupacions, sense obligacions, sense… No, no, no, no, no només això. També seran set dies de preparació.

De preparació per una aventura potser un xic més gran i arriscada. Una aventureta en solitari, un plaer i, si es vol, tot un repte per un cul de sofà com jo. I és que, tan aviat com arribi a Taradell, som pensat d’anar al país de la llum, a les terres doblement desitjades per gent forana:

– Els inques van pujar-hi a la recerca de la llum més pura, de l’indret més proper al sol… I el van trobar! El van trobar en plena terra de quitus.

– Els espanyols van anar a cercar-hi riqueses materials i or, Or, Oooor! Van apropar-s’hi a l’encalç de Eldorado… I el van trobar! Però no era com se l’imaginaven. Eldorado era verd, verd i blau, blau i daurat, daurat com el sol que se’n reia d’ells damunt dels seus caps coberts pel metàl·lic casc protector.

Diuen, per aquells verals, que els quitus han estat doblement conquerits, però que sempre, sempre han acabat conquerint als seus conqueridors. Caldrà comprovar-ho: La predisposició a la conquesta de nous coneixements, d’altres maneres de ser i de fer, hi és. Em conqueriran a mi també com ho van fer amb els militars que van creure’s senyors de les seves ànimes?

Vols saber què hi tinc pensat de fer?
Doncs, si tot va bé, començaré per treure el nas en la societat capitalina d’aquest país andí. Després, ja en solitari i amb motxilla a l’esquena, baixaré Avinguda dels Volcans avall a la recerca dels misteris de páramos i nevados. Aquí, en aquest indret, si el soroche em deixa, exerciré d’Ícar modern sense ales de cera i m’aproparé al sol tant com em sigui possible sense deixar de tocar de peus a terra. I això és el que hom fa quan encimbella el Cotopaxi, que, com el seu nom indica (Coto, coll; pag, de pagta, sol i si de shi, dolç) és “el dolç coll del sol” al planeta!

Si arribem al cim, treuré el nas en les fumeroles del cràter d’aquest altiu i bellísim volcà. Des de lluny, m’atrau com l’Himalaia a Sir Edmund Hillary o el Matterhorn a Eduard Whymper. Em deixarà reverenciar-lo des del cim com van poder fer els dos gegants alpins?

Després, és possible que retorni a Quito i que, amb transports locals, segueixi per carretera l’inici del trajecte que van iniciar els conqueridors més sonats a la recerca de la mítica Eldorado. Jo, més modest i menys pràctic, restaré allà on les aigües del Misahualli vessen al gran Napo. Des d’allà, des del port dels micos, des de les cosetes del progrès, em miraré la selva amb respecte i veneració. Espero trobar algun indigena local que m’instrueixi en alguns dels secrets d’una natura més ancestral que la de la nostra vella Europa! Espero remar per les aigües de l’Amazònia!

De nou a Quito, celebraré el pas de l’Equador i em prepararé per retornar a la llar, una llar en festes.

Prometo tirar de llapis, llibreta i càmera de fotos o, potser d’ordinador, també! Tirar dels estris eterns per explicitar camins, experiències, coneixements, somnis i realitats. Explicitar i recollir en un nou rilha

¿El rilha del Gringo Loco?

 

Un somni d’unes quantes nits d’estiu

L’avió aterra suaument a la pista del Mariscal Sucre de Quito.
Tot i que fa sol, no m’estic de mirar l’horitzó des del braç que han obert a la porta de l’avió. Cerco la creu del sud, la guia dels grans exploradors de temps mai viscuts i sempre imaginats.

Caminem i caminem i caminem per passadissos llargs, imponents,
immensos. El cos està un xic cansat per un llarg viatge pel qual l’home
no ha estat dissenyat.

Les maletes
surten de la portella en perfecte ordre i concert. N’hi ha de totes
mides i colors. Dures, toves, llargues, curtes, amples estretes, … El
sac on porto la motxilla apareix entre les cortinetes que tapen la
portella. El deixo avançar fins on sóc sense perdre’l de vista. Me’l
carrego en bandolera i surto a la recepció de l’aeroport de la ciutat
dels exploradors. Del port de l’aventura amazònica i andina.

M’impressiona
la lluminositat d’aquest racó de món. Una llum viva, uns colors
ardents, una vall farcida d’edificis entre volcans gegants. Muntanyes
que protegeixen la terra dels quitus i l’agombolen en un somni d’estiu.
Em feia por l’aclimatació. Amb gairebé 3.000 metres, Quito és una de
les capitals més altes del món. Però no noto els previsibles efectes de
l’alçada. Suposo que la travessa de la darrera setmana pel Pirineu
d’Osca m’ha posat a to per viure en aquestes alçades.

Tant
aviat com puc aparcar els estris, surto al carrer i m’endinso en un
parc urbà immens que, segons com, em recorda el Central Parc de Nova
York. És dimarts, però en els camps de gespa flonja hi ha gent que juga
a equavòlei, la popular versió local del vòlei més convencional. N’hi
ha que corren. N’hi ha que xuten una pilota, juguen a futbol. Un
edifici immens es veu a l’horitzó. És un museu. M’hi acosto. Em costa
reconèixer de què és fins que se’m dibuixa millor en la fèrtil
imaginació. El bestiar i la vegetació del paradís dels naturalistes es
presenta ordenadament dins les parets d’aquest edifici. Darwin, Humboldt, Bonpland, Mutis, … És el primer tast del viatge.

D’un
viatge, però, que encara trigarà una trentena de dies a començar. Un
abisme temporal que, tant sols el pensament, veloç com sempre, és capaç
de superar en aquests angoixants moments. Avui és 5 de juliol. El 5
d’agost cap a les vuit del matí els meus peus tocaran noves terres, el
meu nas sentirà noves olors, els meus ulls veuran nous paisatges i
noves gents.

Comença el compte enrere, comença la dansa de pensaments i il·lusions,
comença la festa de la imaginació. Comença el somni. El somni i el
neguit d’una aventura moderna a la llum d’Amèrica, a la ciutat del sol.

Rastres de petroli

No tinc la capacitat de recollir i processar tota la informació que hi ha sobre aquest tema. Podria fer-me el xulo i dir que no tinc temps. Però no. No és temps, és la manca per centrar l’atenció en un lloc i transmetre-la amb la correcció que es demana.

Per això, he respost a un nou impacte i m’he centrat a traduïr, de la millor manera que un perdulari és capaç de fer-ho, l’apunt que Juliana Rincón Parra va publicar aquesta setmana a Global Voices, la llar de les altres veus a Internet.

Ja em perdonareu per no haver traduït els vídeos que adjunta, però la manca de la tècnica no permet reduir la ignorància.

Apa. Venut el piano, vols senti-ne l’oliós rastre?

Un revifat interès en les riqueses de l’Amazones és un dels
resultats de la recent fotografia que mostra membres d’una de les
tribus perdudes a l’Amazones llençant fletxes a l’avioneta del fotògraf
i que va circular per Internet el passat 23 de maig. Potser, per
algunes empreses, l’Amazones no ha estat mai allunyada del seu interès,
I avui podem veure alguns vídeos caçats per Amazon Watch, alguns dels
quals havien estat emesos a Witness‘ The Hub editorial section.

El
primer video explica l’abast dels anys que han estat imputats a la
gestió dels residus tòxics de Chevron-Texaco que, durant anys, han
estat contaminant la capçalera de l’Amazones a l’Equador. En aquest
video
, membres de grups indígenes parlen sobre els seus problemes de
salut, inclosos casos de càncer, i la seva causa judicial contra
Chevron-Texaco en relació a aquests danys.
A The Hub, curator Chris
Michael
hi ha els següents dos videos. El primer és una animació que
imita la propaganda corporativa i mostra una perspectiva diferent del
desastre tòxic a Ecuador, convidant als espectadors a aprendre més
sobre el judici, sobre les accions de Chevron-Texaco a l’Equador i les
respostes al seu argument d’estar dins de la llei i de no ser la causa
del desastre. També fa referència al web Chevrontoxico.com.

El
següent vídeo explica la història de com els liders tribals estan
lluitant per aconseguir que el desastre no es torni a repetir, i la
insistència del govern de l’Equador per limitar l’extracció de cru de
les terres on hi ha les reserves Indígenes amb l’aprovació de les
tribus que hi són allotjades i amb la complicitat dels països
desenvolupats que n’aprofiten el resultat.

Finalment, un documental
independent que pot ser descarregat gratuïtament i que es titula
Justicia Ara: la lluita d’un poble contra les Grans Petrolieres. Abans
de descarregar-lo, podeu veure un petit clip del film, on s’explica com
la major reserva petroliera està ubicada just en la regió que conserva
la major biodiversitat de l’Amazones, la reserva Yasuni de l’Equador.

“Es por eso que el Gobierno ha decidido darle la opción a la comunidad internacional que pague el 50% del costo que representa dejar ese crudo bajo tierra. El pueblo ecuatoriano, el goberno ecuatoriano, la nación ecuatoriana, un pueblo pobre que necesita acuciantemente esos recursos, está dispuesto ha sacrificar el 50% de esos recursos como un emblema, como una bandera para qué el resto de los continentes, el resto de los países, asuman también su responsabilidad de conservar el medio ambiente” – Luis Moreno Garcés, vicepresident de l’Equador