Arxiu de la categoria: 09c. Camí de Chawpipacha

Notes per un viatge al Sud de Nueva Granada: l’Equador 2008

De Quito a Taradell

El cotxe em deixa a les portes del Mariscal Sucre de Quito. Descarrego les bosses i intento fer el cor fort en acomiadar-me dels meus panas.

La sortida de Quito té quatre estacions: La primera és el control de passaport on, un agent amb gavardina, controla la documentació per accedir a la part de trànsit i embarcament de l’aeroport.

Fet el primer tràmit, hom arriba als taulells de facturació. La cua del vol de KLM i AirFrance és força llarga i, mentre hom espera, un nou agent de duanes et demana quants dies has estat a l’Equador, què hi has anat a fer i si portes alguna peça d’artesania indígena a la bossa. Al cap d’una estona, ja pots facturar la bossa grossa i seguir a fer el següent tràmit. Aquest, consisteix en pagar una taxa de 40,80 dòlars per a sortir del país. Potser per alguns és un abús incomprensible, però per un servidor és un preu baix per la riquesa personal que hom treu de l’experiència.

L’avió s’aixeca d’un Quito cada cop més menut. Un xic enllà, un volcà surt per damunt dels núvols. Suposo que es tracta d’algun dels volcans de la serralada oriental. Potser el Cayambe, el Sangay, el Reventador, … No ho sé. Em costa situar-me.

Després, volem damunt l’Amazònia i tot és d’un verd intens creuat per fils brillants d’aigua, afluents tots del riu mare, l’Amazones.

En menys de dues hores, el continent s’acaba en una línia de sorra que aboca un amorós continent en una mar brillant i clara.

Poc després, s’apropen un conjunt d’illes menudes: Aruba, Bonaire i les seves companyes de les Antilles Holandeses. A l’aeroport de la segona d’aquestes illes, l’avió aterra i tothom baixa a estirar les cames. Jo, curiós de mena, paro la orella a les converses del personal de neteja i seguretat de l’aeroport. El papiamento, la llengua d’aquestes illes, té la cadència del portugués, però hom hi reconeix paraules castellanes i, fins i tot, algunes que semblen ben catalanes!

L’aeroport és molt petit, com les cases d’una sola planta i estil turístic costaner que hi ha en aquesta illa. Una illa que és un tros ben pla de terra i que, segons com, recorda Formentera.

Després d’una horeta, l’avió torna a aixecar el vol.

Amsterdam! Quin canvi! A l’aeroport, les cares són grises, tristes; els moviments són automàtics, mecànics. No se sent música enlloc. Tot és tant ordenat que fa nosa. Posat el peu a l’aeroport ja em venen ganes de tornar a marxar. Cansat, però, del viatge, volto i revolto i m’assento a fer el cafè i a llegir històries i llegendes del país que acabo de deixar. Intento no acabar-lo de deixar del tot, suposo.

Llavors entre llegenda i llegenda sento els agents de les companyies de transport a la Terminal de Baños, intentant atraure l’atenció del viatger; escolto aquella cançó que em va acompanyar mentre anava de Baños a Puyo i la jove mare amb el nadó als braços i la mà d’aquest agafada a la meva camisa vella i el somriure d’una nena juganera que no deixa de mirar aquest bitxo raro barbut i blanc com la llet.

– Hola. De España? – em diu un jaio amb pinta de Colombo llatí que s’ha escolat al meu costat per donar conversa al solitari nouvingut.

De primer, el cos reacciona amb la tensió que tot perill demana, però la conversa va desfent el renós de la por i es queda amb la imatge d’un àngel malgirbat que m’obre les portes de casa seva a la capital del Napo. Sempre tindré en ment la figura d’aquest jaio amb filla afincada a Barcelona i un bon hostal a les portes de la selva.

El taxista és remenut i amb bigoti. La camioneta, una ranxera. Groga, de cooperativa, de les bones. En sortir de Tena, el taxista es persigna unes quantes vegades. És d’Ambato, allà on els Andes comencen la seva davallada. Li fa por perdre’s a la selva, però, com fa tothom per aquestes terres, carrega una quitxua i el seu fill passat Puerto Napo i els porta fins a Puerto Misahuallí. Temorenc, no deixa de mirar a banda i banda quan prenem la pista rural que s’endinsa cap a Pununo i el Jardín Alemán. Allà, mentre un servidor coneix l’amo de l’indret, el taxista es meravella amb el bestiar que hi ha a l’hostelatge selvàtic.

Al Jardín Alemán hi ha una capella, una capella de fusta i menuda que fa servei a la comunitat de Pununo, colons quitxuas que s’han fet un lloc a la selva. Sento la sonoritat de la selva i el soroll dels peus de la canalla corrent damunt del pont de ferro, i les seves rialles, i el cotxe que hi passa, i les explicacions del jove de Pununo que ens ensenya amb orgull l’escola hon va aprendre de lletre, a seva comunitat i els voltants de la mateixa, i les plantacions i els arbres immensos i les llimones reals i… De cop, el silenci.

El silenci i la pluja tropical. Densa, contundent, perenne, brutal.

El retorn dels sons de la selva es barreja amb la cantarella alegre d’en Jerson, el negre albí que fa de guàrdia nocturn a l’hosteria i que no s’està d’intercanviar opinions amb els rodamóns solitaris que caiem per aquells verals. Parlem de religió, de futbol, de maneres de viure, de la gent que circula per aquells entorns, de com canvia la vida d’un mono costeño, manabita per més senyes, en un lloc tant agraït com la selva.

Després, mentre remeno el cafè sense substància de l’aeroport, se m’apareix el Shaman Atahualpa de Pununo guarnit amb les seves gales i amb una liana d’ayahuasca a la mà. Darrera seu treu el cap una filla curiosa i remenuda que es mira el seu pare amb devoció i al grup de nouvinguts amb timidesa. Entre els nouvinguts, una família d’equatorians amb possibles, una altra d’alemanys afincats a Quito des de fa set anys, una cooperant d’una congregació religiosa que ha estat fent serveis a Riobamba i que, per acabar la seva estada, ha portat a sa mare i dues amigues a voltar per l’Equador.

Amb elles, i un taxi vermell, emprenem el camí de Tena. Amenaça pluja i el taxista s’atura per recollir la seva neboda i deixar-la a la porta de casa.

Miro el rellotge i faig un mos a una pasta insípida. La boca reacciona amb el disgust per no trobar-se queixalant una empanada de verde. Però ja no sóc allà on les saben fer bé.

Arribo a la porta on tocarà embarcar-me de nou. Però l’han canviada. En la nova porta, hi ha algunes persones. M’assec i llegeixo una llegenda salasaca. D’ells m’emporto un jersei i el rostre de la nena d’ulls grossos, mirada viva i somriure ample i lleuger. Un somriure que em porta al taxi de l’Arielito i a l’amo de l’Antisana de Papallacta. L’amo de l’Antisana i la mestressa del restaurant que malviu a les portes de les exclusives termes privades em porten a 3.300 metres dalçada. Don Wilson i la seva senyora encara són asseguts davant d’un televisor mirant la telenovela de la tarda. Don Wilson, flemàtic anglès, que va trobar el seu lloc en aquest país d’acollida i en les faldilles d’una dona de la contrada.

Pujant a l’avió de Barcelona, la gorra d’un veí de vol em fa pensar en el guia del Pululahua i la seva facilitat de paraula. Una facilitat de paraula ben allunyada del tarannà de la jove indígena otavalo d’ulls de foc i llengua contundent que em glaça els sentits amb la força rebel i segura de la seva mirada directa. Una mirada franca com la del millor anfitrió futboler de l’Equador, l’home capaç de fer-te sentir chulla al palco de l’Estadi Atahualpa amb un comentari breu i savi sobre un dels darrers fitxatges de l’equip local o l’apassionat càntic de l’afició local: Quito corasón, Quto corasón, Quito corasón, Quito corasón

Enlairat sobre els cims del Pirineu, torno a tenir les dolces sensacions de l’esforç en les pendents del Cotopaxi i l’escalforeta dels tés del José Ribas. En creuar el Montseny, torno a veure les papallones, els ocells i les boscúries humides de Mindo, les rialles de la quitxalla sortint de l’escola fiscal, el tracte suau dels amos de l’hostal, els carrers, els galls i les gallines de la vall més tranquil·la i reposada de l’Equador.

En aterrar al Prat, les ombres se’m fan llargues, el sol i els colors són sumorts, les cares tristes, les muntanyes menudes i els camps monocolors. Fins i tot, els núvols que envolten el Pirineu se’m mostren massa lluny. No puc tocar-los i sento enyorança…

Suposo que m’acostumaré de nou a viure sense colors, sense diversitats, sense… Deu ser el jet lag entre dues societats divergents, entre dos móns diferents, entre dues maneres de fer. Hauré de reacostumar-me a ser català, tot i que el viatge m’ha fet, crec, un xic més dolç, un xic més viu, un xic més… equatorià, per dir-ho en una paraula.

5600

Vora les 12 del migdia, la camioneta s’atura a l’Alberg de Muntanya de l’entrada sud del Parc Nacional Cotopaxi. L’alberg es troba un xic després de creuar una de les llengües de terra volcànica que, de tant en tant, cal netejar per deixar pas als vehicles.

La vall de Limpiopungo és espectacular. Una plana immensa on no penetra la boira que ve de l’orient. Com si d’una porta es tractes, la boira s’atura i no entra a la vall erma. El llac que li dóna nom s’arrauleix als primers contraforts del intractable Rumiñaui, congriador de tempestes elèctriques que deixen lliure d’aquests perills als seu imponent veï. La boira no deixa veure els cims dels tres volcans que rodejen la llacuna.

La camioneta segueix saltironant en aquesta plana farcida de roques volcàniques llançades fa molts i més anys des del cràter del Cotopaxi.

A 4500 metres el motor s’atura. És el parqueadero del José Ribas, el refugi que porta el nom d’aquest religiós muntanyenc. Un cartell ens indica les tres dades que tot visitant cerca: Parqueadero, 4500 metros; Refugio, 4800 metros; Cotopaxi: 5890 metros.

Amb les bosses a l’esquena i un pas molt reposat, fem camí per les dues rampes sorrenques que, rodejades de neu, ens apropen al ben condicionat refugi que acull un bon grup de guies del país i força turistes i muntanyencs europeus i nord-americans.

Deixem alguns estris, ens vestim amb la roba de feina i pujem a la glacera per testejar el material de lloguer que portem per a fer l’ascensió. La boira s’obra i un sol encuriosit ens il·lumina durant les dues horetes llargues de pràctiques en glaç. 

El sopar és a les 7 i a les 8 ja som al llit, no sense gaudir de l’espectacle d’una nit estelada en aquestes alçades. De 8 a 12 dormo com un angelet i al pic de la mitjanit em desperto i preparo els estris amb la il·lusió d’endinsar-me per la glacera d’aquest volcà.

El company de cordada em diu que ha estat tota la nit amb mal de cap i basques i que creu que ho deixa estar. Jo li dic que si es troba malament que val més així. De fet, fa cara d’adormit i d’estar-ho passant força malament. Finalment, però, empès per la resta de gent que conforma l’expedició, decideix fer camí i, adormit i adolorit, el guia el situa encordat en la posició central, la que sol ocupar la gent menys experimentada.

En sortir del refugi, cap a la una de la matinada, el cel està emboirat i només una lluna gairebé plena il·lumina les corrues de frontals que prenen el camí del cim. En arribar a la glacera ens calcem els grampons i ens encordem: En Ramiro, el guia, al davant; l’anglès amb mal d’alçada al mig i jo, motivat i amb ganes, al darrera.

De bon començament, però, ja em trec del cap la possibilitat de fem cim. El pas de l’anglès és dubitatiu i, enlloc de seguir la traça del guia, arrossega els peus i esborra les petjades que faciliten la marxa. Si seguim els tres encordats i sense ritme, hem begut oli. El company no toca ni quarts ni hores i el guia sembla no voler-se’n adonar. Davant la situació, decideixo gaudir de l’ascensió fins allà on arribem.

La nit se’ns presenta freda, la roba s’omple de borrissols de neu glaçada que un vent potent aixeca i entortolliga dins d’una mar de neu blanca i pura. El primer tram de glacera és ben planer. De cop, s’aixeca en una vertical força pendent però força senzilla de guanyar. Vençuda la vertical, s’arriba a la carena d’un primer avantcim. El company, totalment fora de lloc, segueix fent via a un pas massa lent, arrossega els peus i em fa patir quan ems apropem a un pas complexe a les vores d’una de les boques del volcà. 

Se’ns fa tard. Se’ns obra el dia que encara no em fet la darrera marrada cap al cim. L’anglès es llança al terra i entre el guia i un servidor l’acostem a un cantell assolellat. Som un xic per damunt dels 5600 metres d’alçada i falten poc més de 200 metres pel cim. Però són les set del matí i a pas de malalt ens quedarien unes tres hores fins al cim. El sol equatorial font la neu en qüestió de segons i els gegants nevats són molt perillosos en les hores diurnes. La neu s’estova i les glaceres es desfan al matí amb la mateixa força que a Europa ho fan per la tarda. Tres hores és una eternitat.

Ens asseiem per admirar els gegants veïns: L’Antizana, el Cayambe, els Ilinizas, … Em miro l’avantcim i tinc la temptació de deslligar-me de les cordes i marxar sol a la recerca de volcà, però el cansament de portar un ritme trencat com el que hem hagut de dur durant sis hores de pujada, la tensió d’haver de recompondre les trasses esborrades pel company de cordada i les ganes d’ajudar en un descens perillós amb un individu tocat pel mal de muntanya, em treuen la idea del cap. 

En la baixada, ell va caient i naltros l’anem alçant. Al voltant, un paisatge espectacular, unes vistes sublims, els núvols als nostres peus, la glacera i la neu que s’aboca damunt la plana de Limpipungo. I, com a cirereta, el plaer de viure una d’aquelles experiències que es donen molt rarament i que demanen de força alçada per gaudir-ne: la humitat de la neu, una allargassada ombra matinera, el fred exterior i la llum del sol a l’esquena es congrien per mostrar el meu cap rodejat d’una gloriosa i acolorida aurèola. És tant bell l’espectre de Brocken! Tant misteriós! Tant sobrenatural!

Ho veig jo, ho veu el guia, ho veuen un parell de passavolants, però no ho veu qui s’ha marcat una fita massa gran abans de fer les petites.

Content per la visita a un dels llocs més bonics de la terra. Content per no patir mal d’alçada, ans al contrari, desenvolupar amb total normalitat una activitat física a alçades que, fins avui, no havia trepitjat. Content per la resposta corporal i, sobretot de l’aparell respiratori. Content per actuar de segon guia o guia de suport amb un afectat de soroche o mal d’alçada. I, amb els coneixements adquirits de la realitat dels guies de muntanya de l’ASEGUIM, i on trobar-los, em plantejo ja una nova visita al país dels volcans, però fugint de les agències i movent-me entre refugis de muntanya i rocòdroms increïbles. Els llocs on vull el té de coca del muntanyisme equatorià.

Fent diumenge a Quito: Relax abans del volcà

El dia abans de pujar al Cotopaxi, la muntanya se’m mostra tant seductora com el dia que vaig arribar a l’Equador. En aquella jornada, em va badar el cràter obscè mentres l’avió virava al seu capdamunt a la recerca de la pista d’aterratge a Quito.

Avui, el volcà se m’ha mostrat amb la claredat i robustesa d’una jornada il·luminada pel sol més intens que hom pugui gaudir al planeta terra. La muntanya és fosca en la seva àmpplia base. Un xic més amunt, un mantell blanc en cobreix el coll i just damunt del volcà, un núvol de boira.

Eren les 8 del matí, a aquelles hores, jo ja hauria de ser camí del José Ribas. Em deixarà pujar-li a les espatlles per veure el món des del seu cim?

Ahir va ser un dia voltant una de les zones més boniques del’Equador… Bé. No ho sé. És tot tant bonic en aquest país que es fa difícil escollir una zona que sobresurti de la resta. En qualsevol cas, Otavalo i el país de l’Imbabura és una zona rica en llacs i llacunes, en indígenes orgullosos dels seus orígens i “haciendas” reposades on fer parada i fonda.

Avui, toca dia de descans. El cos i la ment necessiten elrepòs per un esforç que, a un servidor, li sembla sobrehumà. No tant perla distància a recórrer. De Limpiopungo al José Ribas només hi ha 200 metres de desnivell positiu i del José Ribas al cim hi ha molta menys distància que la que hom té, per posar un exemple proper, de l’Àngel Orús al cim del Posets. Però no sé si el mal d’alçada, el soroche que en diuen per aquestes terres, està esperant l’ascensió al Cotopaxi per a fer-se present. Ara com ara, no n’he tingut ni a Quito (2800 metres d’alçada), ni a les Llacunes de Papallacta (4100) ni a la passejada per Cruz Loma.

Per si de cas, avui he seguit amb el meu aprenentatge com a “chulla” i he fet una matinal esportiva a l’Estadi Atahualpa. He arribat just per veure el primer gol de la Católica contra en Cuenca. Un partit força emocionant entre dos equips competitius, però amb una afició bastant migrada. De fet, l’única graderia plena de l’estadi era ocupada per la sorollosa barra dels “toreros”, és a dir, el Barcelona de Guayaquil. I és que al pic del migdia el Quito, “los chullas”, rebia a l’equip canari. Un bon partit, però amb massa respecte per part dels dos equips enfrontats.

En el meu cas, em quedo amb el “Quito corasón” i el “Dale Quito dale”. Creia que, per proximitat de nom seria “torero”, però mira dos partits dels blau-i-grana de la capital de l’Equador m’han fet un xic “chulla”.

Després del partit, he seguit el meu dia de descans voltant pel Parc de La Carolina, un veritable pulmó recreatiu dels diumenges de la capital: futbol, bàsquet, ciclisme, passejades a cavall, gent estirada a la gespa, d’altres xerrant. I, com no, pistes i pistes d’ecuavoley. Alguna d’elles amb partits de nivell i públic entregat.

I ara, a mitja tarda, escric quatre mots abans d’anar a comprar i preparar les bosses i la roba per dos dies i una nit, la nit més intensa, la nit que hauria de començar a quarts d’una per acabar cap a les sis del matí al cim de la muntanya més bonica que hagi sortit de les entranyes de la terra. 

Fent el turista: La Mitad del Mundo

(escrit sense accents ni ces trencades. coses dels teclats)

Tot viatge demana d’unes visites turistiques basiques i a l’Ecuador n’hi ha una que cal fer.

A la Mitad del Mundo, just per on passa la linia equatorial hi ha un museu on s’explica la riquesa d’un dels paisos mes menuts, pero a l’hora mes rics del planeta. Multitud de cultures i de natures diverses es donen la ma en un rovell d’ou que fa, si fa no fa, el tamany de l’antiga Corona d’Arago.

Avui soc a la meitat del mon, pero ahir…

Em llevo de la meva darrera nit amazonica. La nit ha esta plujosa i, desoint totes les precaucions, surto al porxo de la caban i m’assec a contemplar el so persistent de la tempesta que s’ha menjat el dols silenci de la selva.

Cap a la matinada deixa de ploure i torna el so del riu, dels insectes, dels ocells i el bestiar.

Despres d’esmorzar quatre alemanyes i un servidor compartim taxi fins a Tena. El taxista, a mig cami, s’atura a recollir la seva neboda i la deixa a la porta de casa. A Tena arribem just per prendre el bus que, a mi em deixara a Papallacta, i a elles les portará a Quito.

Remuntant el cami de la serra hi ha un control policial. Ja n’havia trobat un entre Baños i Puyo. Son controls policials per temes de droga i transit ilegal de persones a traves de la selva, una mena de fronteres interiors. Baixem del bus, magrejen un xic la motxilla, es miren el passaport i ja soc oficialment a la Sierra de nou.

A la tarda, dono voltes per Papallacta i pujo fins les Termes, aigua sulfurosa d’origen volcanic. Soc als pes del Reventador, una de les grans amenaces de Qito, pero tambe font de les seves riqueses.

Al vespre, tinc un hostal amb dues piscines d’aigues termals per mi sol. Que bonic que es el capvespre a mes de 300 metres d’al}ada i banyant-se en una piscina d’aigues calentes.

L’endema, testejo el meu estat fisic. Si ahir era al nivell del mar, la caminada d’unes 6 hores en total em porta per un embarrat cami fins les llacunes de Papallacta, dins de la Reserva Cayambe-Coca (sino erro el nom). Arribo a 4100 metres en un dia de pluges intermitents. Es la suor de l’amazonia, la que rega i enriqueix aquests paratges on tinc la oportunitat de divisar, si m{es no {es el que em sembla, un dels parents que tinc per aquestes terres: l’os de l’antifas.

I b{e, nou viatge fins a Cumbaya amb bus, una visita en aquesta poblacio propera a Quito i aqui estic, en un cibercafe de la Mitad del Mundo, amb una banda de pueblo acompanyant la cursa de braus que s’esta fent a la plaza de toros de la Mitad del Mundo.

Herencies espanyoles en un territori divers i multicolor.

Capvespre amazónic

El cel es tenyeix de daurat damunt les barraques que que donen entrada a Misahualli. Els micos xisclen i els guacamais s’esgargamellen. Es tant bonic aquest indret.
El dia d’avui ha comensat (i perdoneu les errades ortografiques, pero el teclat es alemany) amb un bon esmorzar complert en un restaurant de Tena.

El mati de dilluns a Tena es mogut. Baixa la gent del Napo ha fer gestions i la ciutat es tenyeix amb els colors de la diversitat de la regio amazonica.

Despres de fer un tomb per aquesta ciutat, m’apropo de nou a la Terminal i cerco les camionetes que m’han d’acostar al meu allotjament selvatic.

10 euros es el preu estimulat i el taxista d’Ambato que em porta no sap ben be on es el desti. Pel cami, passem per Puerto Napo i se senya dues vegades. A mida que ens apropem a Misahualli entenc perqué ho ha fet. La carretera esta en obres i molts dels rierols que creuem s’han de creuar amb una roda al terra i l’altra al cel.

A mig cami, recollim tres nadius (mare i nad{o m{es fill petit) i els deixem a Puerto Misahualli. Despres, desfem cami per trencar per un cami rural, empexdregat i empantanat. La selva es tanca damunt nostre i dues papallones grosses com dues mans guien el cotxe selva endins.

El taxi, temorenc, resa. Resa i rebufa alleugit quan arribem a les portes del “Jardin Aleman”. El Jardin es un paradis. Un espai ideal per iniciar-se en aixó de la selva.

Ubicat en la meva cabana, surto a donar un tomb i aveure el bestiar que tenen a les portes de les cases. El bestiar i les planes, plantes increibles, descomunals, impensables des de la visio d’un occidental com jo que no ha petjat mai el nou mon.

Despres de dinar, un xicot de la contrada ens treu a passejar. Quatre alemanyes i un servidor surten fora els limits de la propietat i visiten una de les barriades de Misahualli. El noi, tot cofoi, ens diu que ell va estudiar a l’escola que veiem abans de creuar el pont. Al voltant, a l’aixopluc de l’arbram del pais, plantacions de cacau, de cafe i de platan verd.

Observem ocells i veiem arbres descomunals i llimoners gegants. El llimoner es diu Llimoner Real i d{ona unes llimones grosses com el cap d’un sagal d’onze o dotze anys com en Pau.

La bellesa de les flors recorda lleument el resplandent rostre de la Marta.

Tornats a la llar, prenc el teclat i intento donar una lleu pinzellada d’allo observat. Despres, la fosca es tanca i cal anar a sopar.