Arxiu de la categoria: 09c. Camí de Chawpipacha

Notes per un viatge al Sud de Nueva Granada: l’Equador 2008

3 de desembre de 2008: L’Akd ha fet història!!!

– ¿Te gusta el futbol?

No sé si va ser exactament la pregunta que ho va començar tot. Feia uns minuts que havia aterrat en un país desconegut, feia uns minuts que s’havia acabt l’espera d’un viatge llargament desitjat, d’un estalvi que m’havia portat de corcoll i m’havia fet ratejar despeses d’ací d’allà durant més d’un any.

 

L’arribada amb avió a Quito és espectacular. L’aparell comença a virar just damunt la badada boca del Cotopaxi. Allà mateix, s’ inicia un vertiginós descens entre volcans primer, i entre els mateixos edificis de la capital poc després, que deixa el viatger clavat a la butaca i sorpres per aquesta barreja de natura i cultura que és la capital de l’Equador.

En sortir per les portes de l’aeroport, gent i llum. Una llum especial, única… la llum de l’ampla cintura del planeta terra, la llum d’un sol que no deixa lloc a les ombres.

– ¿Te gusta el futbol? Esta tarde hay partido de la Sudamericana.
– I què és la Sudamericana?
– La Copa Nissan Sudamericana es como la UEFA de Europa.

Un matí d’adaptació, el primer dinar amb suc de guanabana i, au!, cap a l’Estadio Olímpico Atahualpa, la casa de la tri i, aquesta tarda de dimarts, del Deportivo Quito, un dels equips de la capital.

Els voltants de l’estadi són un formiguer de revenedors d’entrades i samarretes més o menys oficials de l’equip local. La Tribuna a 20 dòlars, uns quinze euros); la gespa, perfecta. Davant nostre, crits, tambors de guerra i color: La Barra de las Banderas i la  Mafia Azul Grana s’apleguen per animar l’equip que porta els seus colors i oblidar per uns moments una existència que, potser, se’ls fa feixuga.

A la Tribuna, nosaltres dos. Nosaltres i venedors ambulants. Venedors d’aquells tant cridaners i comercials, com els que abans també es passejaven per les grades de Can Barça, però que la modernor i la societat de plàstic han expulsat de l’estadi. Ben aviat, em presenten tota una institució, una mena de PC amb potes que, amb quatre comentaris, desperta l’interès per l’Academia i els seus jugadors. Conversa i cervesa compartida. Anel·ls i emocions que es van inoculant amb paraules sentides.

Sentiment, patiment. De cop, un crit: Y gooooooooool del Deportivo Quitooooooo!!!!!!! I la que’l segueix: “Y dale y dale y dale Quito dale”. No hi ha hagut cap gol, és la Culta Barra que desperta la Tribuna de l’estadi en un moment d’abaltiment.

L’abaltiment d’un sector de l’afició que segueix el partit i conversa i comparteix i… aquell primer encontre amb el Quito acaba amb una agònica victòria. Però el virus ja és a les venes del nouvingut.

Un nouvingut que no s’està de repetir el bany de vida de l’Atahualpa. Ho fa en la jornada prèvia a l’aventura del Cotopaxi. Una matinal amb dos partits: El de la Catolica a les 10 del matí i una AKD vs. Barcelona de Guayaquil que acaba de fer-me chulla malgrat l’empat. I és que un sempre se sent a prop dels perdedors.

I avui sóc feliç, feliç de saber que els meus càntics –encara que de forma molt modesta- han contribuït a la consecució d’una gran il·lusió: L’Academia, campiona! Campiona 40 anys després! Campiona de l’Equador! Campiona intractable!

Ai! Qui hagués pogut estar aquest vespre a la Plaza del Teatro!!!!

Destil·lant metzines d’amor

Havíem pujat a Cuycocha tot esgarrapant les darreres hores de llum d’una tarda de dissabte.

Els núvols, el sol, la boira, l’aire jugaven a mostrar la riquesa de la natura en estat pur. Feia un puntet de fred i tu, jovencella i morena, eres dins d’aquella hueca, d’aquella paradeta, tombant el fred entre CDs pirates de músiques andines i de grups de l’Amèrica Llatina. Jo vaig apropar-me a tafanejar i a caçar una cançó i tu em vas encolomar un CD assegurant-me que hi havia el tema que m’havia cridat l’atenció en un de tants busos d’aquest país de transports cooperatius i gent passional.

Dins del cotxe, ja vaig tenir la primera desilusió. La cançó no hi era. Per sort el “un dolarcito, señor” que em vas demanar no em recava gaire. Avui, mentre escolto el pupurri de batxates, la cintura comença a fimbrejar amb aquesta sonoritat hereva dels boleros rítmics importats a La Española des del continent americà. La batxata és de ritme dolç i de lletres denses, àcides, amargues, … D’aquelles lletres que parlen més de l’amargura del desamor que de les empalagoses cançons d’amors trobats.

Diuen que durant molt temps ha estat la
música dels pobres i que no ha estat fins a la darrera dècada del segle
passat que va prendre un cert estatus i es vaestendre de la mà de cantants de renom. Aventura, els batxateros que sonaven als busos de l’Equador, és un grup de Nova Iork que omple
estadis, omple estadis de cors trencats, de sensibilitats, de dones i
homes que es reconeixen en les lletres de les seves cançons. Cançons
dures, cançons reals, cançons…

Avui, dia on transcórre una de les històries romàntiques peninsulars per excel·lència – Els Don Juan Tenorio d’en Zorilla i en Molina – perdo el temps batxatejant en la fèrtil vall regada per l’Imbabura, el Cotacahi, el Mojanda i el Cayambe:

Mi corazoncito: https://es.youtube.com/watch?v=PpfshN1wJKU
El perdedor: https://es.youtube.com/watch?v=LUWXqS_x748

Equador 2008 en imatges i sentiments

 

Àlbum de fotos Passi de diapositives (20′)

Si fas el passi de diapositives, et recomanaria d’acompanyar-lo amb un fil musical adequat:
.- Inicia el recorregut amb aquesta tonada i continua-la amb alguns dels temes recollits en els següents llocs web:

>> Himnes nacionals i provincials de l’Equador: https://www.pichincha.gov.ec/migrantes/cgiListNuesHimn.asp

>> Música de banda: https://www.bandablanca.mil.ec/descargas/mp3_cd1.asp

I per acabar, un final un xic amarg:

 El de la batxata que possaven en força autobusos de la meitat del planeta:

 

Un tema amb segona part… com no?

Mercè 2008: Compromiso + pasión = Pueblo Nuevo

Si hi posses un polsim d’amor, hi trobes l’Equador.

Aquest vídeo recull el primer tema d’un memorable concert per tencar els ulls i viatger al país de la canyella i el sol:

 

Paloma

Tienes que volar paloma
en tu propio cielo
hay un palomo esperando
pa’ que vuelen juntos

Mi camino no es el tuyo
yo soy de otro cielo
tienes que volar paloma
en tu propio cielo

Extiende tus blancas alas
y vuela hasta encontrar
remedio pa’ tus heridas
y olvides tus penas

Las alas de aquel palomo
quieren ayudarte
si unes a él tus alas
volarás muy lejos

ay ay ay ay
ay ay ay ay

Y si algún día el invierno
llega hasta tu nido
no dejes que el frío hiele
tu corazón tierno

entonces vuela paloma,
vuela hasta mi cielo
acá haremos nuestro nido
volaremos juntos

entonces vuela paloma,
vuela hasta mi cielo
acá haremos nuestro nido
volaremos juntos…

ay ay ay ay
ay ay ay ay

– entrada en record de la Teresa, la teva vitalitat resta en la memòria dels teus companys de feina –

Para esos manes con guambras chagras que encuentran cheverísimo al chulla quiteño

No sé si saber dónde se encuentra La Guaragua puede acercar a un vagabundo forastero de bolsillo corto y solitaria vida a la simpar y tradicional figura del chulla quiteño.

Para los no versados en el quiteñismo, cabe señalar que La Guaragua
es un barrio comido por el centro histórico de Quito. En realidad no es
un barrio, tan sólo es un tramo de calle, de la calle Gálapagos. Justo
el tramo que separa Guayaquil de Vargas. Un pedacito de cielo que ha
perdido la riqueza de adornos florales que poblaban sus casas y que
sirvieron para dar tan pintoresco nombre a tan reconocido lugar. Un
lugar que, como el mismo chulla quiteño, muchos tan sólo conocen por
ser nombrado en un popular pasacalles capitalino.

El chulla es el
quijotesco hidalgo, quizás bohemio, quizás intelectual, quizás
picaro,del siglo XX ecuatoriano. Figura solitaria y original, el chulla
era capaz, como la clase media que lo vió nacer, de estirar el dinero
hasta más no poder. Ingenioso, locuaz, pícaro y patacaliente recorria
la noche dejando caer aquella polisémica sal quiteña que tanto nombre
ha dado a los habitantes de ésta ciudad. Algunos dicen que el chulla
era un frustrado intelectual, pero ¿es que hay algun intelectual que no
esté frustrado?

De las destilerías del chullismo, allá en la
Plaza del Teatro, surgió un equipo de futbol. El Deportivo Quito, la
Academia. ¿Será éste el último reducto del chulla quiteño? ¿Será en el
Estadio Atahualpa donde el curioso visitante aun puede sorber el
espíritu irónico y juguetón del chulla quiteño?

Chulla en quichua
significa impar y es que el chulla quiteño, para ser lo que fue, debia
ser un solitario soñador y hábil conversador. Admirado seductor sin
éxito, el chulla fue, según dicen, la pura encarnación de una ciudad en
transformación.

Y es que, en tiempos del chullismo, Quito dejaba
de ser una ciudad colonial para convertirse en una metrópolis
universal. Una metrópolis que crecia con el adevnimiento de otra figura
eterna de la capital, el chagra -el campesino, en quíchua-, apodo que
todo recién llegado recibía, y todavía recibe, por parte de los
quiteños de toda la vida, de los hijos de aquellos 200 españoles que,
un 6 de diciembre de 1534, fundaron la ciudad de San Francisco de Quito.

¿Qué sería Quito sin chullas ni chagras?

El
visitante que se zambullé a fulpor las calles de la ciudad de ciudades
reconoce pinceladas de ambos diseminadas por los portales.

Botado
de Ecuador por la necesidad de seguir rellenando las páginas blancas
del libro personal, me encuentro ante este solitario espejo donde me
miro como gallina que mira sal. ¿Soy yo? ¿Soy como era? ¿Qué tengo que
no tenia que me lleva a escribir en idioma ajeno y con palabras robadas
de las calles de una ciudad que ya no sé si es la de otros o la mia
propia? Me siento.

Me siento y esparzo por el suelo los recuerdos
de un viaje. De un viaje vital. De un viaje especial. De un viaje entre
chullas, chagras, guambras, panas, guaguas y desconocidos manes que
todavía sonrien al tenderme la mano como las palabras que surgen de una
mente herida por el recuerdo.

¡Como les extraño!

Extraño a
guambras y panas. Extraño a los desconocidos manes. Extraño a las
gringuitas que tendieron su mano para recogerme y acompañarme. Extraño
a un país que ya no sé si es un poco mio. Lo extraño. ¡Lo extraño tanto!

Lo
extraño y, en mi soledad, cacho el sinsabor del emigrante que lo
extraña desde la misma distancia desde la que lo extraño yo. Después,
las aguas del Napo me tranquilizan y una solitaria mariposa me eleva de
nuevo por encima de los nevados y me transporta al Quito de lindas
plazas y mitos eternos.