Arxiu de la categoria: 02b. Cor ovalat

Apunts en sang i or (usapista!) amb pinzellades d’altres colors

Diari d’Edimburgh. Segona jornada

Seguim amb el diabòlic tablet. Lletra tal com surt, com si treballés en una d’aquelles primeres impremtes que van donar tants maldecaps. Oi més quan els salts de paràgraf fan malifetes i tot queda pengim-penjam. Però bé, com ahir et deia, en tornar a casa, ja hi posarem ordre i concert. T’atreveixes amb la font?

Ja, a casona, miro de posar-hi accents i arranjar-lo un xic. A veure si no perd la frescor de l’escriptura automàtica

Dijous, 2 de febrer. The Tass Tavern. un quart de deu
Faig la Royal Mile des del backpackers fins al Parlament a les fosques i amb la pipa als llavis. M’aturo en aquesta taverna. El què em crida l’atenció és un grup de forties and fifties que toquen scottish bluegrass en plan amics. Bona música, bona gent, bon ambient. M’assec en una taula propera i em deixo portar pel trot dels cavalls i els carruatges que marquen la melodia d’un estil que agermana als anglo-fons de l’hemisferi nord. Bonic, bonic.

Whiski bar&restaurant. dos quarts d’onze
Els follets del tablet m’han jugat una mala passada i han anat esborrant les meves notes sobre un local que prometia música escocesa i que només ha donat quatre cançons rudes i seques tocades per tres xavals de vint-i-pocs anys que encara han d’aprendre molt per a ser músics com cal. Local per turistes. He caigut en mans d’una xarxa de pesca de forasters. Això si, la Caledonian que m’han servit era a preu regular.

Allà a l’altre pub, els parroquians eren autòctons, madurets, aparellats i passant una bona estona entre la feina i el seu cau. Però bé, havia de venir aquí per valorar l’espontaneïtat i la vida dels músics de l’altre costat.

Vaja, tu! Ara hi tornen… i s’animen amb una bugpipe, a veure si se’ sortiran?

Bannerman’s Rock&whisky bar. 11 pm
En aquest carrer hi ha jovent. Jovent i crits. El bar m’atrau pel wifi. Haurem de veure si rutlla. La música – heavy a pocs decibelis – fa amb un local gran, ampli, ple de racons i raconets. Em recorda una mica a l’ovella negre. Una Guiness. L’he triada perquè son els patrocinadors del 6 nacions i, home, bé cal començar-se a ambientar, no? Això si, amb aquest tanco la nit d’smalls, les cerveses petites que m’han acompanyat en aquesta primera nit de solitud escocesa. Ai! I com la trobo a faltar jo que sempre havia estat més que independent.

Divendres, 3 de febrer. tres quarts de nou del matí. Costa Cafè
Em desperten els francesos cap a quarts de vuit del matí. Ja em va bé. El backpackers és silenciós en aquestes hores. Sota meu, un gegant panxut dorm la ressaca d’una nit de disbauxa. Jo, de puntetes, deixo el lloc decidit a esmorzar entre escocesos. La ruta m’ha portat fins a la Waverly Station, el melic d’Edimburg. Si ahir deia que Calton Hill és el tendrum de la ciutat, avui puc assegurar que el ferrocarril n’és la columna vertebral. A un costat, el costellam de l’Old Town, a l’altre, el de la New Town victoriana i colonial.

Els edimburgesos esmorzen al voltant de les nou: Beguda calenta i substanciosa – el medium black americano que m’han servit és com la gorra de cop d’un nadó- i àpats més o menys complerts. Jo n’he demanat un, el nom del qual fa la cosa: All day breakfast (esmorzar per a tot el dia). Pa anglès farcit de salsitxes, cansalada i ous ferrats… Avui ja he dinat! Però no tothom menja igual, eh! Però bé. Amb el cafè acabat, ja és hora de començar la jornada escocesa d’un tafaner català.

The Deacon’s House, 11 am
Amb l’anima corpresa surto del Museu dels escriptors. Burns i Scott són grans, però em refermo hereu de Tausitala, l’esperit més pur parit per aquesta ciutat. De fet, si m’he decidit a fer el cafè aquí és per la seva influència. I és que u a de les obres més amagades, però també amb més presència del narrador que em posseeix és I és Deacon Brodie or the Double Life!, l’obra de teatre que, poc després tindria dues filles: Life of Deacon Brodie i l’estrany cas del Doctor Jekyll i Mister Hyde.

Has endevinat ja de qui et parlo, de qui em té el cor robat?

“To travel hopefully is a better thing than to arrive.” és la sentència que li regalo a la meva Fanny particular. RLS per ella va fer les amèriques i per la meva, les terres d’Andalusia, al meu cor han niat.

Tres gegants de la literatura – Burns, Scott i Stevenson – els seus espais m’han ensenyat móns, objectes i vivències d’uns temps que ja han passat. D’uns temps, els de les primeres impremtes, que, amb la world wide web, han tornat.

Un cafè, decoració d’època, la historieta de Deacon Brodie i una llar de foc per retornar a l’Edimburg d’ara, per descomprimir les emocions d’un viatge que m’il·lusionava i que no m’ha defraudat pas.

Storytelling cafe, dos quarts d’una
Assegut en un banc, escolto The treasure island, una de les grans històries d’en Tausitala i caic en l’evidència. Viatjar a Edimburg és viatjar a la infantesa. Però no només a la pròpia, sinó a la de generacions i generacions d’infants des de temps immemorials. La combinació del Museu dels Escriptors, l’increïble Museu de la Infantesa i aquest lloc on soc ara, així ho certifiquen. Ara bé, i no sé per què, m’ensumo que la Royal Mile és el camí de la vida: De les portes de la fortalesa materna – representada pel castell – fins les escarpades muntanyes que hi ha darrera el tenebrós Palau de Holyrood, passant per la maduresa i la sàvia senectut del Parlament, i per aquesta joia de la imaginació, el joc i les històries a la vora del foc que acaba en aquest racó.

The people’s story museum, quarts de dues de la tarda
Abans d’arribar al Parlament. aquest museu repassa la vida de la gent d’Edimburg i, amb ells, de les condicions i estils de vida de tots els que han nascut i crescut en les ciutats occidentals. Ara, a la sala de projeccions, repassen els esports, les tavernes, el lleure en general. És la versió adulta del museu de la infantesa, cosa que dóna més consistència a la Royal Mile com a representació de la vida. Per cert, entre el material del Museu, un mapa fet aquí i una explicació clara i objectiva de la Guerra d’Espanya. Si, si, la del 36. És just a l’entrada de la secció on parlen de les condicions laborals i dels moviments de protesta que han parit els ciutadans d’Edimburg.

The amber rose. Rose street. 5 de la tarda
Un sky sports & espn pub on demà sembla que donaran el Barça. Un xic més enllà hi ha un bar del pal latino que anuncia La Liga amb una bandera al entrar. Fets els deures, torno a la Royal Mile. I és que, en sortir del People’s, la curiositat m’ha fet entrar al Parlament. Edifici gran, modern, segurament polèmic, però molt ben trobat. Si més no pel significat que té el fet que la veu dels escocesos, carregada de contemporaneïtat, estigui ubicada a les portes de Holyrood, abadia i palau, estàndard del domini britànic, car és la residència de Sa Majestat. T’imagines el Parlament de Catalunya davant per davant del Palau de Pedralbes i amb una planta ultramoderna que signifiqui el futur enfront del passat? Doncs això és el què han fet els escocesos amb el casal de les seves llibertats.

El visitant ha de passar un estricte, però afable, control de seguretat. Després, al seu aire, pot visitar el Saló de Sessions i algunes de les sales de reunions on, com a mi m’ha passat, pot trobar alguna reunió de diputats. Si hom hi va els dijous pot assistir a un dels plenaris en total i absoluta llibertat.

Surto del Parlament i m’acosto a Palau. Portes tancades, vigilància severa. La mà de la Corona queda retratada davant la llibertat. Certament Holyrood sembla un castell de fades. Un castell però encantat per una força demencial. Aquí, curiosament a llevant d’Edimburg, la senectut del Parlament contrasta amb la negror de la mort. És la fi de la vida, del camí que hem iniciat en sortir de les portes del castell de la maternitat.

Però passem aquest llindar. Entrem al Holyrood Park, deixem-nos llevar la vida i elevem-nos del terrer pla. El Holyrood Park son una agrupació de turons, senders i espadats. Cridat per la roca volcànica que la va parir fa una bona colla d’anys, prenc el Radical Path, un camí ben trempat que van parir una colla d’aturats, coneguts pel seu ideari farcit de llibertat. Per la via més ràpida puja el meu cos destarot.

M’invento un camí, trepitjo el gebre i amb la força dels alats, m’assec al Arthur‘s Seat, el cap d’aquesta immortal ciutat.

Aquí potser caldria posar-hi un punt i final. Però el descens per un camí més afable i transitat m’ha portat a les runes d’una ermita, veritable cirereta d’aquest futurible relat.

The Royal Mile Backpackers. Dos quarts de nou
Tots els relats tenen un final. Si més no per començar-ne un de nou. En tornar al món real. Un cop descobert que, després de la vida hi ha muntanyes, encenc un Moods i m’endinso en l’Edimburg més comercial.

Waverly Station i el Princess Mall tanquen el cercle del dia. Aquí he esmorzat i ara em perdo entre vies i plataformes i em deixo portar pels trens del pensament cap a racons imaginats. Els trens ja no treuen fum, però l’estació, en plena reforma, et parla d’una munió de viatgers que encara no ha oblidat. Surto a Princes Street vagarejo pels carrers del East End d’aquesta ciutat. De cop, Rose street em ve a trobar i, amb ella, l’Amber Rose del que ja he parlat. Sopo al 1780, lamb with mashed potatoes que avui no he dinat. I ara espero una estoneta abans de fer la penúltima en el pub que més em va agradar de la nit d’ahir: avui prometen música escocesa per acompanyar.

Diari d’Edimburg. La primera jornada

Dilluns deia que dimecres no escriuria per mirar de deixar la setmana lliure per aquesta ciutat on soc ara. I avui ha estat un dia força complert. Com no m’agraden les introduccions i estic escrivint amb un tablet d’aquests en què has d’anar colpejant la pantalla, a risc d’errar-la, us deixo ja amb la lectura dels meus apunts de la jornada.

Ja, a casona, miro de posar-hi accents i arranjar-lo un xic. A veure si no perd la frescor de l’escriptura automàtica

dijous, 2 de febrer quarts de nou. al cel estant
El sol entra per les finestres de l’avió. Hem sortit de Barcelona amb pluja, però ràpidament ens hem enlairat per damunt d’un mar de núvols flonjos i bells. És sobirànament impactant el fet de ser, literalment, per damunt dels núvols. Però ara, en aquests primers minuts del viatge, la curiositat escocesa es barreja amb l’enyorança de la llar i de qui hi deixes. Ja és ben curiosa la naturalesa humana… bufff! l’espectacle del Pirineu nevat em distreu i m’ompla de joia de viure. Si tot va bé, no trigaré gaire en anar-lo a visitar. Lluen les testes venerables al sol com un arxipèleg d’illes que cerquen la llum per damunt de les espesses boires.

Un nou misteri de la natura humana, aquesta natura curiosa i tafanera que voldria saber-ho tot i ser a tot arreu i a tota hora.

Passat el Pirineu, ens serveixen un refrigeri. Ja no recordava els vols en companyies tradicionals i, ara, m’adono de la comoditat dels seients, de l’amplada entre fileres, del silenci que m’envolta, del somriure de les pulcres hostesses d’aquest vol. Sorprès doncs, em retorna el bell record d’aquell altre viatge, via Amsterdam, a l’enyorat Equador. I, amb regust de tilapia, em menjo el doble sandvitx ben acompanyat d’un deliciós suc de taronja.

Encara al cel. Sense hora coneguda
Llegeixo Murakami per damunt d’un cel net i clar. Es veu tan menuda la gent des d’aquí dalt. No sé per què he escollit Murakami com a company de viatge. Un escriptor que corre i que escriu sobre el fet de córrer serà la presència d’aquest cap de setmana de rugbi, literatura, un xic de política i un polsim de sana tafaneria.

Escric, tot deixant el llibre electrònic, perquè una d’aquestes amables hostesses m’ha ofert un cafè. I, mentre el glopejo, no puc deixar de pensar que les primeres paraules que devia aprendre del anglès són thank you. Soc un malalt de donar les gràcies per tot. Em surt de dintre i crec que, fins i tot, si em fessin mal, els daria les gràcies, tu! Gràcies, gracias, merci , danke, … No sé si ho fa tothom o és cosa meva. Potser em crec tan invisible que, quan algú s’em dirigeix, li dono les gràcies així, de sortida, sense esperar massa més. I, si hi penso, crec que així fou quan jo era un adolescent i em singularitzava amb caçadores de cuir, botes militars, camises esparracades i el cabell ben llarg. La por dels altres, em feien un ésser brutalment corpori, tot i que mai vaig fer cap mal, ans al contrari era un xai amb pell de llop.

Ara no. Potser massa adult i tot, em sé cos i ànima: els castells, la muntanya, la literatura, les amistats, els viatges, les coneixences i, per damunt de tot plegat, l’amor, m’han forjat una personalitat no gens poruga, però tampoc manaire. Aigua de riu joiós que estén la mà a qui li demana. Conscient de les meves pròpies limitacions , aspiro a la llibertat que dona servir els altres. Però, que estic fent ara? Tan m’avorreix en Mura que em fa voleiar en filosofades? M’ensumo que és la seva lletra la que m’ha portat a despullar-me un xic en quatre ratlles.

Amb l’Atlàntic a la vist. 10 del matí
Deixo de nou la lectura quan l’avió repassa la costa de l’oceà. Ens apropem a Schiphol, l’aeroport d’aquest país que sobreviu sec gràcies als immensos dics que, des d’aquí dalt, semblen menudalla. He donat un cop d’ull al mapa digital d’Edimburgh i crec que, en arribar, pujaré a l’observatori més estimat d’en Robert Lluís Stevenson. Després, tot xino xano ja farem les gestiones per trobar el cau on passar les nits i algun diner en la moneda de la Reial Corona Britànica.

Aeroport. Porta D6d. 11h23′
Espero l’avió en un aeroport que m’ha defraudat. Internet de pagament, ni un sol endoll per carregar els fòtils electrònics, … Si, si, ja sé que tot això és energia i que afecta al medi ambient, però hi ha tanta gent que es mira el melic que jo també en vull ser un d’ells. Oi més quan m’hi va la lletra i el reflex dels meus pensaments.

En qualsevol cas, morirem matant o, pel que fa al cas, llegint i escrivint i esperant que, en arribar a destí, pugui trobar algun estri per endollar aquesta mena de quadre de comandament. Per si de cas jo ja he tallat les comunicacions i he activat tots els serveis d’estalvi d’energia que se m’han fet presents.

No sé si seguir amb en Mura una estona més. I és que d’alguna manera haig de passar els 30 minuts que falten per a l’embarcament. Miro la bateria i, des que he començat a escriure ha migrat un 5%. Ara és pels volts del 40 i el 5 l’ha fet des que m’hi he posat a l’aeroport. És a dir que, en 10 minuts s’ha cansat un 5%. Fent matemàtica bàsica doncs em queden, com a molt, 80 minuts de veu. Crec que ha arribat l’hora de callar, si més no fins a un xic més tard.

Damunt l’oceà. 1 de la tarda
O les 12, si ens ho mirem des del lloc on anem. En qualsevol cas, ja som enlairats i de cara a barraca. Amsterdam sembla un paradís pacífic, rural, bucòlic i solcat de canals. L’oceà és ben blau i, al cel, el sol tot s’ho mira mig arrugat pel fred.

Volem dins d’una closca de nou. No hi ha definició més popular per aquest autocar amb ales i cendrers – de quan als avions es fumava- que anomenen Fokker 70. És entranyable viatjar-hi. Després de volar en l’aparell modern i polit que m’ha tret de Barcelona, pujar en aquesta andròmina et fa pensar que un és capaç de viatjar al passat, de endinsar-te en una mena de dimensió on l’espai i el temps es relaxen com si res.

Eps! Que passen el dinar, tu! Ooooo! Només son fruits secs, esperem que sigui l’aperitiu d’un àpat més complert. O potser, en aquests temps on ens hem traslladat, dinen fruits secs? De fet, l’anglès de l’hostessa que me’ls ha servit semblava ben bé sortit de les pàgines d’en Shakespeare!

Ieps! Que ve la beguda, tu! Picotejo patates xips, com se’n diu ara de les de xurreria, i glopejo coca-cola, tot veient com, sortits del continent, un mar de núvols ens torna a separar del planeta que roda sota els nostres peus. En l’època on ens traslladem doncs farà un temps fred i rúfol. Suposo que això dóna més encant al passat i als indrets. Què ho fa que la incertesa se’ns faci tan desitjable com perillosa? Què fa que ens cridi amb tanta força com ens rebutja? Ho desconec ben bé del tot i, aquest desconeixement, aquesta incertesa, encara hem fa més atractiva la resposta. La tindrà en Mura?

Sobrevolant Escòcia. tres quarts d’una
De fet l’estri marca una hora més, però sortits del continent hem de regularitzar horaris. En Mura m’ha il·lustrat amb un ball de novel•lista, cambrer i corredor molt instructiu, però no m’ha resolt el dubte. Ara, damunt d’una terra de pastors, torno a pensar en la marinera sirena que he deixat a casa. L’enyorança: quin sentiment més curiós aquest que et permet gaudir d’un indret, però sempre pensant en un altre. Però bé, c’est la vie! i ens haurem de preparar per fer-nos entendre en terra estranya.

Cafeteria de la Biblioteca nacional d’Escòcia. 6 de la vesprada
Ella, la literatura, és la que m’ha vingut a buscar en aquestes primeres hores de la vesprada. M’explicaré: Quan el bus de l’Aeroport m’ha deixat al bell mig de la ciutat, he près el camí de Calton Hill. Pujar aquest petit cim, el visitant entra de ple al moll de l’os d’aquesta ciutat: la ciutat vella i la nova es barallarien sinó hi hagués aquest turó al vell mig de tot. Al seu cim, construccions vuitcentistes a llaor d’uns quants herois. En un costat el Palau reial contrasta amb la modernor del Parlament de la nació. Entre els homenatges del cim, un marca el lloc d’on va sortir la marxa que fèu possible el reconeixement de la sobirania d’aquest tros de món. La pipa treu fum en el gebrat migdia que batalla amb el sol. A ponent, el castell. Per allà hi ha l’alberg, propera destinació. En arribar a baix però, un edifici em crida l’atenció. És el Govern d’Escòcia que treballa mirant sempre Calton Hill, el moll de l’os sorgit del ventre de la terra com ancestral infantó.

Royal Mile amunt, Royal Mile avall: On és l’alberg que acollirà aquest cos de rodamón? Se m’amaga, la gent no el coneix. Finalment hi truco i trobo un lloc segur i encisador. Al cor mateix de la ciutat vella i ben a prop del Museu de la Quitxalla es troba aquest cau de motxillers. Llibres, llar de foc, una cuina amb begudes calentes, molts somriures i un armariet gratuït per a guardar-hi les coses de valor.

En surto atrafegat. Necessito un adaptador. Corro per la ciutat. i, quan el trobo, estic cofoi. Amb la calma de tenir-ho tot fet, vagarejo pels carrers, miro botigues, edificis i fesomies. De tant en tant, un monument, un club de jazz, la Universitat, un museu – el Nacional – que és apunt de tancar i, en girar la cantonada, la literatura em ve a trobar. La cafeteria de la Biblioteca Nacional comparteix espai amb la botiga. És un lloc de converses que contrasta amb la pau de les Sales de Lectura. Al capdamunt de l’escala un símil ben trobat: The treasure island del més gran dels rodamóns. Robert Louis estimava Calton Hill. Ell mateix em deu haver portat en aquest cau de pirates. Pirates que són llibres d’abans dels drets de còpia que són en l’ADN d’aquesta biblioteca, segons els seus directors.

Royal Mile Backpackers, un quart de vuit del vespre
Endollat de qualsevol manera i rodejar de molt bon ambient faig un alto en el camí per fer l’apunt promès. Després, a casa, tocarà il·lustrar-lo, però, de moment, ja us he deixat la lletra.

Comença la setmana de la Calcuta Cup

Després d’un càlid vespre de fogerons, xeremíes, flabiols i tamborils, comença l’aventura escocesa de l’autor d’aquest bloc.

Tres dies a la capital del país del card amb la voluntat de conéixer gent, de sentir l’aroma dels seus aventurers escriptors i, sobretot, viure un d’aquells clàssics del rugbi que qualsevol persona hauria de viure un cop a la vida, sinó més: La Calcutta Cup.

Per qui no estigui avesat al món del rugbi, cal dir que la Calcutta Cup és el torneig més antic d’aquest esport. De fet, podríem dir que forma part de l’imaginari col·lectiu del rugbi i, de manera especial, en els Estats que conformen la Commonwealth, la comunitat de nacions que, històricament, mantenen llaços amb el Regne Unit.

Actualment, la copa es lliura al guanyador del partit que enfronta les seleccions d’Anglaterra i Escòcia dins del Torneig de les 6 nacions i, per coincidències d’aquestes del destí, sis mesos després d’aterrar a l’aeroport d’Entebbe i de visitar la meca del rugbi ugandès – amb una flaire hindú inqüestionable -, em trobaré a Murrayfield, la catedral del rugbi escocès, inaugurant el 6 nacions i, per postres, amb la copa de les cobres i l’elefant pendent del terreny de joc.

Tinc la reserva de les entrades, els bitllets de vol i, si Déu vol, gaudiré del bon acolliment d’algun escocès per a passar les dues nits prèvies a un partit que, a més a més del record d’Uganda, em portarà memòries dels anys 80, quan per la segona cadena de televisió espanyola el rugbi se’m va escolar a les venes amb les retransmissions d’aquest torneig.

I quin moment per visitar Edimburg quan, encara no fa dues setmanes, Alec Salmond posava fil a l’agulla del referèndum del 2014 i, qui sap si em trobaré, una ciutat capficada en el dilema entre ser un Estat consolidat o incrementar l’autonomia dins de la Gran Bretanya.

El què és segur és que, per molt que canviï la organització administrativa d’aquell tros de món, ambdues nacions seguiran dins la Commonwealth, disputant partits del 6 nacions i donant la oportunitat a passerells com jo de viure en viu i en directe la disputa d’una Copa, la Calcutta, que es va iniciar a unes quantes milles de les illes i que ara es disputa al rovell de l’ou de l’esport ovalat.

Suposo que això em farà passar l’apunt del dimecres al dijous i concentrar-me en fer un diari dels tres dies que passi en la boirosa capital de la reina Maria. Així que, si tot va bé, dijous al vespre reprendrem el bloc amb la primera jornada a l’Atenes del nord, l’emboirada i freda Dùn Èideann, la capital d’un antic llinatge de saberuts.

Murrayfield, seo sinne rach! ó.. a la crisi, bona cara

Ara que ja som convençuts que, de crisi, res de res i que tot ha estat fruit de la cobdícia d’un grapat de trilers, que ens han venut gat per llebre, em poleixo els meus diners amb un d’aquells sortejos que espero m’omplin d’un plaer sideral.

Dissabte, al darrer moment possible i quan ja havia perdut tota esperança, m’informaven que era agraciat amb una de les entrades per gaudir de l’espectacle de Murrayfield en el millor moment possible.

Amb els independentistes governant Escòcia i el govern de Sa Majestat posant condicions al sentir sobiranista escocès, viure un Escòcia – Anglaterra del 6 nacions, en viu i en directe, pot ser apostlofant. I això que no s’ha de barrejar mai política i esport. Si més no, en aquest Estat nostre això no es fa mai, ni quan fa declaracions en Guardiola (… ironia).

Això si: El partit únic que viuré el 4 de febrer a Edimburg em costarà sang, suor i llàgrimes. Deixo la crisi de banda i em comporto doncs com un 1%, tot esperant que l’experiència s’ho valgui. Si més no, perquè fins que no s’acabi aquest món, dubto que torni a fer-ho.

El cost principal de tot plegat se l’emporten l’entrada i el vol. M’allotjaré en algun cau infecte d’aquests només aptes pel jovent i pels sonats – si teniu algun amic escocès que em vulgui acollir, serà benvingut – . I espero tornar sencer d’una experiència que hauré de recollir en algun dels meus relats.

Alea jacta est… la sort està llançada!

Només em resta aprendre’m aquesta cançó, el cant sincer del XV del card, l’himne popular de les gents dels Highlands:

Per cert, “Murrayfield, seo sinne rach!” vol dir “Murrayfield (l’estadi nacional del rugbi escocès), here we go! (que dirien els anglesos, però que és el gaèlic escocès per “ves que vinc!”)

Avui el meu cor plora i el món és un xic més trist

Tenia 12 anys i la mirada innocent d’un nen quan em vaig perdre entre la torzida a les Rambles a ritme de samba.

Tenia 12 anys i molt per viure, però em vaig enamorar d’uns cabells, d’una barba, d’una mirada sincera i lluitadora.

Tenia 12 anys i avui, la seva mort m’ha fet tornar enrera i m’ha arrencat llàgrimes i un bocí de cor:

Adéu-siau, amic, i gràcies per ensenyar-me que el utbol és molt més que vint-i-dos paios en calçotets darrera d’una bimba: