Arxiu de la categoria: 01f. …amb bona lletra

Sempre he escrit ressenyes de llibres, relats propis i d’altres espurnes de lletra, però encara no tenia un calaix on possar-los. Ara sí… és aquest.

Set peces d’orfebreria fina

Dir que sóc malalt, de baixa, a casa, i amb la feina que apreta allà on, amb més salut, hauria de ser, seria excessiu, hores d’ara. Ho he escrit i repetit tantes vegades que, si algun dia pateixo algun d’aquests mals incurables, ja et pots ben calçar, perquè en aquests pàgines t’hi trobaràs un munt de lletra monòtona i exclusiva sobre el mal mortal en qüestió.

El cas és que, entre febreta i febreta, entre son i son, tinc un xic de temps per evadir-me d’aquest mal tràngol i enfilar-me damunt les espatlles literàries de gegants tan sublims com per fer del món, poesia.

Aquest és el cas del llibre objecte d’aquestes ratlles. Un llibre d’aquells que serveix per donar tota llur prestancia al relat breu, al conte.

Set dies, un conte per dia, tal i com les religions mediterrànies diuen que el Creador va fer tot el món, aquest és el temps esmerçat en la lectura dolça i transparent com les aigües de la mar que ens uneix.

I és que, en George Moustaki és la mediterrània feta persona i, com la mar que és, ubica els set relats allà on, culturalment, tenim admès que va començar tot, allà on el segle més pervers de tots, hi ha posat les disputes i les guerres, les enemistats i la ceguesa.

I és que som tan mesquins, que assassinem la nostra matria, ens hi pixem amb sang i encara en donem la culpa als pobles que habiten aquell tros de món que ens hauria de ser tan estimat.

set-contes

El mur, el llaütista, el governador, el duel, Ibrahim, els invasors i Hassan ens fan passar una bona estona, tot i el sotrac que provoquen en el lector que estima i es deixa estimar pel seu voltant i la seva història. Nens, molts nens juganers envoltats de grans seriosos. Amor, molt d’amor sensual, cortès, mediterrani, discret i sublim.

Em canso escrivint la crònica, menys que ahir i espero que més que demà i haig de deixar-vos amb la incògnita dels continguts dels relats. D’aquest contingut, només dir-te que el mur, el primer dels relats, ara és de moda en aquest costat de la mediterrània i, amb tonteries com la de les banderes a la final de copa, es veu que no serem mai prou innocents com la quitxalla que, de matar guatlles que queien a l’altra banda del mur i anar-se-les passant de banda a banda, van passar a l’esport rei, al futbol, però no a aquest futbol modern de diners i contractes, sinó al veritable futbol, el dels carrers i els patis de les escoles, el futbol que no necessita murs per a diferenciar-se dels altres, com tampoc necessita paraules i lleis per a amagar les diferències.

Llegiu, llegiu, Moustaki i viatgeu a aquells móns que serien desitjables.

Viatge més enllà de la poesia

El Sant Jordi d’enguany em va llegar un imperdible per a xirucaires lletraferits com jo. Una herculea tasca, pròpia d’esbojerrats titans a la caça del rastre d’un semidéu, una obra que, des dels ulls d’aquest remenut ós, supera, i amb escreix, la genial bogeria de l’Stevenson, en Poe i el mateix Lovercraft, si puc esmentar-los sense que el món trontolli.

El seu escenari: biblioteques, museus, valls, muntanyes, llamps, aiguats i tempestes.

El seu temps: un segle llarg de rastres d’espardenya en llibretes velles i racons del Pirineu.

Des que l’he llegit, s’ha incrementat, i amb notable escreix, l’admiració pel verdegarià Bernat Gasull. Amb qui, des del desconeixement mutu, trepitjem carrers comuns.

image

Maleïda. L’aventura de Jacint Verdaguer a l’Aneto no és un llibre sobre literatura verdagueriana ni una crònica de l’ascensió del poeta al cim suara esmentat. Qui hi busqui només això, en sortirà escaldat i perdut en alguna fonda afrau del massís que ens va parir.

El Maleïda d’en Gasull és una aprofundida recerca sobre el Pirineu que, prenent forma literària, guanya en força i riquesa fins al punt de no deixar indiferent al lector que entra en el joc.

Ara, que un servidor, és lluny de la muntanya, el Maleïda esdevé una benedicció que m’omple d’imatges d’un Pirineu, de molts Pirineus que ha anat fent l’home amb llur traça.

Acabat el llibre, i amb la bronquitis cantant absoltes, em sento com el poeta a Comillas, i, en mirar els gratacels de Barcelona, veig els cims del Pirineu i sento Gentil i Flordeneu com hi passen: La Sagrada Família és l’Aneto, la Torre Agbar, la Pica, les de la Vila Olímpica, el Costabona i el Canigó!

I, endemig de tots ells, gegants i capgrossos ballant la dansa més bella de les que es fan i es desfan, aquella que, saltironant riu avall, baixa dels cims més preuats per qui subscriu aquestes ratlles.

Escrit a rengle seguit des d’una taula del bar dels Lluïsos de Gràcia,
12 de maig de 2016

Un Sant Jordi d’estar per casa

Les previsions d’aquest Sant Jordi no eren gens bones. Tot indicava que els llibres i les roses es mullarien, però falta penetrar encara més en els misteris del temps per a què no ens sorprengui tan sovint!

Dissabte assolellat a Gràcia. Només posar el peu al carrer, ja veiem que de gent no en falta.

Intuint que el centre de la ciutat és vetat per a circulari amb els cotxets, decidim prendrent-s’ho en calma i és així com topem amb l’eurodiputat de Lesseps sortint de casa seva en direcció a Rambla Catalunya.

Astúries és una festa de roses, algun llibre i originals complements. Els cotxets van avançant dificultosament entre la gent que hi circula.

Al Diamant, algú canta.
A la Virreina, llibres i roses.
Torrijos és tan orfe de distraccions que Morfeu atrapa als menuts.

Aprofitant l’avinentesa fem pernil i cerveses en una de les bodegues més rústiques de la Vila.

Menuts desperts, entrem a la plaça del Rellotge, la torre del qual es protegida per un cercle de taules farcides de llibres de tota mena i condició.

És aquí on la dona i la quitxalla es firen i Gràcia amb el Sàhara s’emporta els diners de la primera rosa de la jornada.

Dinem fora o a casa?

La pregunta s’autorespon amb locals plens de gom a gom i una carnisseria que ens proporciona sucosa vianda.

Armats de rosa i llibreArmats de rosa i llibre,
llurs espasa i escut,
avancen per la vida
los meus menuts

A la tarda, m’escapoleixo del parc infantil uns instants i la incursió a una llibreria del carrer Major em proporciona el darrer exemplar d’un llibre de muntanya literària que em permetrà resseguir de bell nou les passes de Gentil i Flordeneu sota el doble guiatge de cuixes expertes.

El jorn de Sant Jordi clourà, ara si, amb l’amenaça dels núvols, la son dels cavallers i l’inici del canigonenc viatge al cim de les maleïdes.

Happy Burns Night!

“La següent és una vella cançó, dels temps antics, que mai ha estat impresa, ni tan sols manuscrita fins que me la va llegar un vell amic, ja entrat en la millor de les edats:

Els vells temps

Hauriem d’oblidar les velles amistats
i no recorda-les mai més?
Haurien d’oblidar les velles amistats
i els vells temps?

Pels vells temps, amic meu,
pel vells temps:
farem un got de cordialitat
pels vells temps.

Els dos hem corregut pels vessants
i n’hem recollit belles margarides,
tot rodant amb els peus rebentats
des dels vells temps.

Pels vells temps, amic meu,
pel vells temps:
farem un got de cordialitat
pels vells temps.

Els dos hem travessat corrents
des del migdia fins al sopar,
i amples mars han rugit entre nosaltres
des dels vells temps.

Pels vells temps, amic meu,
pel vells temps:
farem un got de cordialitat
pels vells temps.

I heus aquí una mà, fidel amic meu,
dona’ns-en una de les teves,
i fem un cordial glop de cervesa
pels vells temps!

Pels vells temps, amic meu,
pel vells temps:
farem un got de cordialitat
pels vells temps.”

Robert Burns, 1788
Traducció: LlMS

Si vols tenir pell de gallina al Bard style, fes clic a la imatge:Auld_Burns_Adeus

Pels vells temps, amic meu,
pels vells temps!

Els canons de Navarone

Sempre se m’ha fet dificil gaudir de novel·les, jocs o pel·lícules bèl·liques i violentes en extrem, però sempre he caigut en el parany d’Evasions o victòries, Fugues de Kolditz, l’inefable Risk i d’altres artefactes similars.

Contradiccions vitals entre principis morals i ocis existencials que prenen volada èpica amb l’obra de títol tan bèl·licament evident com el que encapçala aquest escrit.

Llegir el llibre d’Alistair MacLean era un deute pendent des de fa un bon grapat d’anys. Ho era des que un servidor es creia el gegant Anthony Queen en la pel·lícula que vaig viure en plena etapa captativa.

The guns of Navarone, el llibre, que no la pel·lícula, comença especulant en excés. Hom acaba tenint la temptació d’abandonar-lo, però, si no ho fa, la metzina s’escola entre les lletres, la velocitat de la narració l’atrapa i només al final, hom pot respirar de nou i reconéixer les habilitats de l’escriptor que ha parit un relat on la guerra és l’excusa per a parlar de la humanitat, la fraternitat entre col·legues i l’autosuperació personal.

I què dir de la masculinitat de la guerra? Ni un sola dona en tot el relat! Un fet que amaguen al film, però que se’m mostra totalment voluntari en la novel·la.

Una novel·la que fa les delícies dels amants de la muntanya que, com un servidor, gaudeixen de les accions excursionistes, ja sien escalades impossibles, llargues caminades o refugis improvisats.

En definitiva, una lectura entretinguda i magistral que et captiva i et transporta a Navarone, un abrupte i desconegut illot del mar Egeu que se’t fa molt familiar i que, només la imaginació, et permet visitar a ritme de bon ska:

the guns of Navarone, tot un mite del millor ska possible.