Arxiu de la categoria: 01b. Gràcia i Poblenou

La vila pagesa i el poble mariner units pels carrers de Barcelona

Un Sant Jordi d’estar per casa

Les previsions d’aquest Sant Jordi no eren gens bones. Tot indicava que els llibres i les roses es mullarien, però falta penetrar encara més en els misteris del temps per a què no ens sorprengui tan sovint!

Dissabte assolellat a Gràcia. Només posar el peu al carrer, ja veiem que de gent no en falta.

Intuint que el centre de la ciutat és vetat per a circulari amb els cotxets, decidim prendrent-s’ho en calma i és així com topem amb l’eurodiputat de Lesseps sortint de casa seva en direcció a Rambla Catalunya.

Astúries és una festa de roses, algun llibre i originals complements. Els cotxets van avançant dificultosament entre la gent que hi circula.

Al Diamant, algú canta.
A la Virreina, llibres i roses.
Torrijos és tan orfe de distraccions que Morfeu atrapa als menuts.

Aprofitant l’avinentesa fem pernil i cerveses en una de les bodegues més rústiques de la Vila.

Menuts desperts, entrem a la plaça del Rellotge, la torre del qual es protegida per un cercle de taules farcides de llibres de tota mena i condició.

És aquí on la dona i la quitxalla es firen i Gràcia amb el Sàhara s’emporta els diners de la primera rosa de la jornada.

Dinem fora o a casa?

La pregunta s’autorespon amb locals plens de gom a gom i una carnisseria que ens proporciona sucosa vianda.

Armats de rosa i llibreArmats de rosa i llibre,
llurs espasa i escut,
avancen per la vida
los meus menuts

A la tarda, m’escapoleixo del parc infantil uns instants i la incursió a una llibreria del carrer Major em proporciona el darrer exemplar d’un llibre de muntanya literària que em permetrà resseguir de bell nou les passes de Gentil i Flordeneu sota el doble guiatge de cuixes expertes.

El jorn de Sant Jordi clourà, ara si, amb l’amenaça dels núvols, la son dels cavallers i l’inici del canigonenc viatge al cim de les maleïdes.

No fa pas tant!

Masia de Ca l'Alegre l'any 1906, segons una pintura de Tusquellas.

Masia de Ca l’Alegre l’any 1906, segons una pintura de Miquel Tusquellas i Tarragó. FONT:  Elsa Castellà (2006) Les masies de Gràcia. Vestigis d’una ruralia històrica. Ed. Taller d’Història de Gràcia.

Des que em va cridar des de les lleixes de la Biblioteca Jaume Fuster m’agrada mirar aquesta fotografia i jugar a endevinar quina part de la plaça correspon a cadascun dels píxels d’aquest bucòlic pessebre.

Com a referències, l’Església que treu el cap rere el mas, i el virginal Turó que s’eleva rere la casa.

Al 1906, moment referenciat pel retrat, l’indret encara separava el conegut, la ciutat, del desconegut, la muntanya. Encara era punt de descans, tot i que menys que abans, entre el brogit i la calma. I, tradició turística mana, la finca acabava de ser comprada pel Senyor Riba Garcia, amb negoci de teles encara viu pels volts d’Urquinaona, per a tenir-la com a casa d’estiueig.

Quan la miro, m’imagino que la figura que es dirigeix cap a la casa és la de la “pubilla Juvillà” qui sap si encara soltera o ja maridada amb el seu xicot amerenc. Ambdós estimaran la casa i en patiran la desaparició lenta i dolorosa com tota vera malaltia.

Però m’allunyo de la debacle i, en baixar al carrer, cerco els horts sota el ciment i l’ermita vora el Torrent. Que bonic que era aquest tros! Que bell poder-se abstreure, tancar els ulls i sentir el mugit de les vaques i els bels de les cabres, tot remugant entre la moderna circulació de cotxes i motocicletes.

Ca l’Alegre de Baix és l’actual plaça Lesseps i un xic més. Història que viu a través de les tres rebels palmeres que, com delinqüents presos, malden per desfer-se de les cadenes que els lliguen a terra tan dura.

Un servidor, en llur modèstia personal, no s’atreveix ni a proposar que la plaça de nom altiu i senyorial perdi llur llinatge i faci homenatge a qui en va cuidar el terreny sota el jou senyorial.

I, digues-m’ho tu, que no en seria de bonic que la plaça reves el nom del matrimoni masover, primer, i llogater, després, que la va cuidar fins al darrer dia?

Per decència i memòria popular, caldria que aquesta plaça fos rebatejada com la Plaça dels Juvillà. Apa!

Allò que cou i exclou

Per motius que no venen el cas, fa uns dies vaig acabar tafanejant els llocs de la meva infància per descobrir que el descampat fronterer amb Sant Adrià és un hipermercat de baix cost, el mercat segueix en peu, Gregal és un Centre d’Atenció Primària i la guarderia, mi mama me mima com  a automatisme mental, segueix fent servei al sud-oest del Besós.

Després, un cop a casa, vaig cercar la traça de la Llar d’Infants El Cascavell, nom actual del vell Cascabel i vaig trobar un web molt professional, molt actual, d’imatge neta i atractiva.

Logo de la Llar d'Infants Cascavell

Logo de la Llar d’Infants Cascavell

Tafaner de mena com sóc, vaig accedir a l’apartat La nostra escola per a llegir-hi:

Som la Llar d’Infants Cascavell, del barri del Besòs de Barcelona, i acollim infants de 4 mesos a 3 anys.

Depenem del Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya i ens gestiona el Consorci d’Educació de Barcelona.

Tenim un caràcter plenament educatiu, alhora que fem una important funció social.

Treballem en equip i la nostra base de treball és la reflexió, un instrument que ens permet donar sentit a l’acció educativa.

Ens avalen més de trenta anys d’experiència com a equip.

I resto un xic moix, perquè no hi trobo la traça d’un origen que hauria de ser model i aprenentatge per les famílies del barri – diferent origen, mateix destí -. Confiat penso que potser en el Projecte Educatiu hi trobaré alguna referència.

La llar funciona des de 1967. L’edifici actual es va construir al 2007, és d’una sola planta, hi ha 6 estances , 4 jardins, una sala d’usos múltiples i espais de servei. Aquest edifici només s’utilitza com a llar d’infants.

Si, hi apareix l’any en què fou fundat el centre per les dames de Sarrià, però no diu res dels anys de lluita que van permetre que el tancament imminent del centre esdevingués un oasi de llibertat autogestionada que, finalment, passes a mans de l’Ajuntament de Barcelona i, pel què llegeixo ara, acabés en mans de la Generalitat que n’és l’actual propietària.

Assemblea clandestina de Cascabel a Taradell

Assemblea clandestina de Cascabel a Taradell

Sota el dringadís i catalanitzat nom d’aquesta Llar d’Infants s’amaga una bella història de solidaritat i lluita veïnal que caldria recuperar ara que tot això torna a fer forrolla i els altermundialistes han entrar a les institucions. Oi més, si en el nou país que se suposa que estem construint volem que hi tinguin cabuda totes aquelles lluitadores veïnals d’origen divers i veïnat popular.

Ho deixo, sabent que caurà en l’oblit, però, ara que ens apropem als cinquanta anys de l’escola (1967-2017), potser fora bo de treure un xic de pols al passat i reivindicar els inicis d’un centre que podria ser font d’aprenentatge social, solidari, procomú i col·laboratiu.

In the name of the night

” Si no puc ballar, la teva revolució no m’interessa.” Atribuït a Emma Goldman

La meva joventut són records post-industrials a les ribes del Poblenou. De fet, més que la meva joventut, ho són algunes de les nits dels meus anys universitaris. Dit això, ens endinsarem en la foscor i ballarem com kooris al voltant d’Urulu.

I qui hi ha al cim d’Urulu?

BaB

Doncs un dels DJs que va fer més fortuna en els anys de glòria de la música electrònica i que té els seus orígens en aquest temple del desig. Nosaltres no ho sabíem, ni ens importava gaire. Nosaltres hi anàvem a ballar, a fer el got i a gaudir de les nits de Barcelona. I allà, punxant i xerrant pels descosits, en Nando, el gran i sempre recordat Nando Dixkontrol treia màgia dels vinils i endollava als assistents a la dansa més arcana.

Sabeu que hi ha veus que asseguren que en Nado és el pare del mot mákina per a referir-se a la música electrònica que omplia les pistes de ball dels Països Catalans?

Sia veritat o no, les sessions d’en Nando eren pura dinamita. En la fosca més pregona que ell mateix havia dissenyat, ens barrejàvem autòctons poblenovins amb un seguit de personatges forans que venien ebris de les primeres pastis que circulaven per Barcelona. El psicódromo era llibertat i llibertinatge, era el lloc on materialitzar el “Yes, even in spite of the condemnation of my own closest comrades I would live my beautiful ideal.”

La sala, que va obrir portes un 28 de setembre del 1989, per verb i gràcia dels pares del 666 – una altra icona de les nits poblenovines – les va tancar per pressió olímpica, un 2 de maig de 1992.

Fonts ben informades asseguren que la darrera cançó que va sonar entre aquelles quatre parets post-industrials fou Fun to be had dels Nitzer Ebb. I, com deia aquell, si non é vero, é ben trobato.

Mai vaig posar els peus ni al Lokotrón, ni al Sr. Lobo, intrusos que havien ocupat el cos inert del psicódromo del Nando Dixkontrol. Un Nando que va sortir disparat hiperactivament cap a mil projectes diferents fins aquell 2013 en què, amb un vídeo a peu de cabina i a les 7 del matí, anunciava, look clandestí, la seva derrota com a dj.

Tres anys després, me l’imagino pare de família amb la quitxalla damunt dels genolls i recordant-los anècdotes d’aquella taula de tres platines que va esdevenir l’Urulu dels kooris de Poblenou que estaven essent desplaçats, o tancats en reserves de vivenda social, de llur territori a llaor de les olimpíades, l’especulació i el 22@.

Jo, des de la distància del no–lloc que és la diaspora, encara em deixo portar per aquell tema que, ironies del destí, impactaria en uns Jocs Olímpics de reconeixement i lluita pels drets dels desplaçats a les antípodes del món.

El sol surt de dins el temple

La magia del misteri s’acaba ara, després d’uns dies de sublim encanteri on la creativitat d’un home i l’esdevenir de la natura han fet dels matins, pura màgia, i de l’eixida del sol, dolç misteri.

¿Com podia saber aquell bon home que, a finals de febrer i des d’un punt anònim de la ciutat, es podria gaudir de la sortida del sol entre les torres del seu temple?

El temple esdevé capellà que eleva el tros de pa per damunt son cap de pedra. El sol esdeve el misteri d’una religió, de totes les religions lligades per la llum de l’astre que ens fa savis! Acte de fe eterna, encís de natura i cultura.

Ara que tot ha passat, intento anotar-ho negre sobre blanc, però no em surt l’encís corprenent de les paraules.

Pot ser que no hi hagi mots suficients en la nostra bella parla? Pot ser que el verb no sia el primer i que la natura parli un altre llenguatge?

El misteri del vell Barkeno rebrota ara i sempre als seus ilusos enterradors. Rebrota i es fon entre la pedra de la Sagrada Família, l’astre original i la gran mar on, avui, ahir i sempre, desemboquen les aigües del riu de sota.

Lluís de Taradell