Arxiu de la categoria: 00c. Missatges d’aniversari

Els apunts commemoratius dels aniversaris successius d’aquest bloc. Com posen a les botigues since 2004

8 anys del Cau de l’Ós Bru de Taradell: Avui convido jo!

El primer que faig en vigílies de l’Aniversari és mirar les estadístiques, sorprendre’m en veure-les i agrair als visitants que, de manera més o menys anònima, han passat 314.427 vegades per la portada i 656.697 vegades per alguna de les peytjades d’aquest cau. Com que he escrit, amb aquest, 1.202 apunts, la mitjana de visites s’alça un xic per damunt de les 500. Increïble, crec jo.

El Top 10 del Cau de l’Ós Bru de Taradell és tan eclèctic com el mateix bloc:

Catalunya a la manera de Rússia (3363 visites) és un recorregut en 4X4 des de Prats de Molló fins al Port de Llançà que es tanca amb una coral russa al Montseny.

El canó de Palamós (2898 visites) és un estirabot de vell repatani entorn d’una de les havaneres que vam importar del país d’una històrica derrota per Espanya.

Llibres guia (2842 visites) és un divertiment literari entre dos llibres aparentment tant dispars com Gordo i El Salvatge dels Pirineus.

Escolta Espanya (2604 visites) és la reconeguda oda d’en Joan Maragall. I no sóc l’únic que la té planxada, eh!

Taradell, lloc d’acollida(2554 visites) és una crónica de dos actes que es van celebrar a Taradell… l’any 2006.

Per Sant Jaume, Festa Major a Sant Miquel (2553 visites) és un reconeixement a un dels pobles de la meva vida: Oficilament, Sant Miquel de Balenyà, però pels veïns del lloc simplement Balenyà.

La clau de la calaixera (2376 visites) és on, temps era temps, hi havien les categories d’aquest bloc.

Una mica de jazz, no pot fer mai mal (2283 visites) és un sentit record per dos genis de la guitarra que vaig poder gaudir de força a prop.

L’embruixat camí de Viladrau (2274 visites) és un dels camins més bells que hom pot fer al Montseny.

Missatge de benvinguda (com als webs de debó) (2196 visites) és l’agraïment que, aquell 14 de juliol de 2004, obria les portes del Cau de l’Ós Bru amb la necessitat imperiosa d’escriure i la incertesa de convertir la paraula escrita en paraula llegida i interpretada pels bons visitants.

I ja, per acabar, el regal  (aquí, en .pdf): la primera galerada del recull de relats que inaugura la col·lecció La Petjada de l’Óssa del modest Somni del Brut.

No cal dir que s’agrairan comentaris, revisions, propostes de millora, d’edició comercial, així com qualsevol mena de crítica sobre aquest modest present que també us deixo a peu d’escrit.

Qui sóc jo? Reflexions en motiu del setè aniversari del Cau

Enrocat encara en escatir el rerefons del concepte de democràcia líquida preconitzada per la gent del Partido de Internet, topo amb les vigílies del setè aniversari del Cau de l’Ós Bru de Taradell. Sí, sí, la dèria d’escriure un bloc a MésVilaweb va néixer un 14 de juliol del 2004. O sia que, demà, farem set anys a Can Partal i Maresme. I això, a Internet, és tota una vida.

Tota una vida entotsolat al Cau, tot llançant un munt d’escrits que esperen al despistat internauta que s’endinsa pels carrerons més foscos i solitaris d’Internet. Alguns, sorpresos, hi deixen un comentari, un jo he passat per aquí i m’ha agradat (o no m’ha agradat). D’altres, porucs, passen pel lloc i engreixen les estadístiques sense sortir de l’anonimat de les dades. Però, qui sóc jo? Quina és la identitat que destil·len les meves paraules?

La resposta que m’he fet sempre, la reforça l’Identitat (2005) que escriuen a quatre mans, aquest sociòleg eclèctic que, agafant-me de la mà, m’està explicant el món en el que visc, i un nou personatge del qual no n’havia sentit a parlar abans. El primer, com ja deus haver endevinat és l’imperdible Bauman. El segon, en Benedetto Vecchi, és d’aquesta escola que navega pels mars del coneixement amb llaguts de vela llatina, com ho fan en Baricco, en Goytisolo o l’Umberto Eco, per citar-ne tres dels més notables.

Bauman i Vecchi m’han ajudat a reforçar la meva resposta personal al Qui sóc jo? que, conscientment o inconscient, ens fem totes les ments humanes. I ho han fet entre les línies d’un sublim paràgraf:

“La saviesa popular s’adonà tot d’una d’aquestes exigències en mutació, i de seguida feia burla d’una saviesa heretada que era descaradament incapaç d’estar a la seva altura. L’any 1994, un cartell que hom va enganxar als carrers de Berlín ridiculitzava les lleialtats a marcs de referència que ja no capturaven les realitats del món: “El teu Crist és jueu. El teu cotxe és japonès. La teva pizza és italiana. La teva democràcia, grega. El teu cafè, brasiler. Les teves vacances, turques. Els teus números, aràbics. El teu alfabet, llatí. Només el teu veí és estranger”. En l’època de construcció de la nació a Polònia, se solia ensinistrar als nens perquè responguessin d’aquesta manera quan se’ls preguntava sobre la seva identitat: Qui ets? Un petit polonès. Quin és el teu símbol? L’àliga blanca. Les respostes d’avui serien, segons Monika Kostera, una eminent sociòloga de la cultura contemporània, bastant diferents: Qui ets? Un home atractiu en la quarantena, amb sentit de l’humor. Quin és el teu símbol? Gèminis.”

O, per dir-ho en d’altres paraules, jo sóc aquell que em construeixo i deconstrueixo contínuament i que, com deien en una vella cançó de joventut, …

Tot i que ni aquestes referències tenen perquè ser del tot certes, ja que jo no sóc aquell que em construeixo (i deconstrueixo) contínuament, sinó que sóc allò que construeix (i deconstrueix) la teva percepció en interaccionar-me (i oblidar-me o recordar-me), perquè, al cap i a la fi, només em sé veure com un mixofílic convençut que creu en l’alteritat com a única forma de construir-se. Entenen la mixofilia com la propensió o desig de barrejar-me amb les persones que són diferents de mi, tot cercant expectatives enriquidores; i com a alteritat, la necessitat absoluta d’alternar, de canviar el meu punt de vista, la meva concepció del món, els meus interessos i la meva ideologia per la de la resta de la gent amb qui interacciono, ja que sempre he considerat que la meva perspectiva no és, ni de bon tros, la única possible.

Avui que fem 6 anys de Cau, el regal d’una breu història


“Sap que repetint-les no n’hi ha prou; que les idees s’evaporen com l’alcohol. Un instant i es dilueixen. Que si no se les atrapa al vol, fugen cap a un altre escriptor més empíric i experimentat. (…) Que per retenir-les cal lligar-les, com es lliguen les llonganisses. I que no hi ha manera millor de lligar les idees que les paraules. La idea, un cop escrita, ja és eterna.” Rosa Maria Colom (2009) La mort de l’escriptor

S’havia acabat.
No hi havia manera.
L’escriptor que més escrivia, s’havia quedat sense paraules.
El paper, des d’aquell darrer mot escrit tot just feia uns segons, restava net com una patena.
El blanc li cremava els ulls, però, què hi podia fer? Què hi podia fer, si se li havien acabat les lletres?

Derrotat, va tirar el cap enrere i es va mirar la pantalla. Aquella pantalla que sempre l’havia animat a escriure i que ara, maldestre, restava muda, callada, altiva, closa a la seva paraula! La barreta negre pampalluguejava impúdicament, com picant-li l’ullet perquè seguís amb l’art que se li havia mort entre els dits.

Ho va intentar, però tot intent és debades, quan manquen les paraules o no ragen clares.

Angoixat, es va aixecar de la cadira. Gratant-se la closca, va voltar un xic pel pis. HI va voltar, tot cercant alguna paraula, algun mot, alguna lletra que li permetés reprendre el fil que l’unia a la vida… Però, com si li hagués fugit l’ànima, no tenia ni un mot més a escriure.

Les idees li sortien del cervell, cames ajudeu-me, i ell, incapaç de retenir-les, restava mut, orb de l’enganxifosa cola que tants anys ha, utilitzava.

Passats uns minuts, ja ni tant sols recordava si alguna vegada, havia estat escriptor.  De cop, una idea.

Corrent va anar a l’ordinador i, sense seure a la cadira, va escriure tres mots:

Escriptor sense paraules

I se les va mirar amb enyor. Una llàgrima se li va escolar galta avall. No tenía res. Ho havia perdut tot, tot ho havia deixat per poder escriure i, just en abandonar-ho tot, havia perdut les paraules.

Res, tu. El cas és que, perdent la lletra, l’ofici havia fet les maletes. I, dins les maletes, hi anava una vida que, foteta, li deia:

– Ja veuràs ja, quan trobi un altre cos! Ja veuràs com encadena les paraules!!

I, de lluny, van sonar quatre mots:


Eps I moltes gràcies per seguir aquest bloc –si ho fas- o per descobrir-lo – si és la primera vegada que hi entres-.

Avui faig cinc anys a Vila

“L’ós bru de Taradell, entre la flora de la Plana i la fauna de la Societat del Coneixement”

Pere Quark, prosa quàntica

Avui és dia d’aniversari, d’aniversari d’aquest bloc. De fet, i deixeu-me que m’en vanti un xic, no sóc pas nou en aixó de la web. I és que, car sóc home, penso, discrepo, critico, investigo i dubto.

 

De petit, escrivia partits de futbol. D’infant, poesies d’amor. D’adolescent, històries urbanes i surrealistes. I, ja de més granadet, vaig descobir la Internet.

Debia ser cap a l’any 95 ó 96, quan, cansat de jugar amb PCs, no entendre-hi ni un bit i navegar per la incipient world wide web, vaig fer-me el ferm propòsit de començar a piular com un cibernauta actiu més.

Després de donar voltes per les pistes de la informació, vaig decidir enrolar-me en un galiot digital que, ancorat a les platges de Donosti, feia les delicies dels tafaners sense possibles, com un servidor en aquells temps.

D’aquell primer camastre a la bodega d’un galiot, encara pots heuren presència, en una eina memorística, que ajuda a fer història de la cosa digital.

Aquella aventureta, que va durar força anys, va acabar quan, les sirenes de l’ADSL, em van seduir i em van oferir les platges de la seva meravellosa illa. Per aprofitar un servei afegit, vaig mudar-me de lloc i vaig fer llar a la illa telefonica. El nom del mas digital: Can Pepitu.

L’esclat de la renovellada xarxa social em va portar de nou a la mar d’Internet i, sense deixar la llar de l’illa, va portar-me a d’altres ports i d’altres platges.

Llogant-me de bracer digital vaig anar rodant món virtual fins arribar a les portes d’una Vila que no em va desagradar. I és que, la brama que hi sentia dels primers vilatans, em va captivar prou com per, bitllo-bitllo -però no gaire-, apuntar-m-hi i fer nou cau.

Tal dia com avui, però, de ja fa cinc anys, llenço quatre missatges des de la llar d’en Partal. Curiosa coincidència, la del meu bateig blocaire amb la data assenyalada d’una alliberació ben sonada.

Així és com, en aquesta jornada, i sense oblidar els principis, m’estintolo del mastil de coberta i em miro el Cau de lluny:

768 petjades totals
>> 154 petjades per any
>>>> 1 petjada cada 2 dies i mig…

La + antiga: https://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/1754

La + llegida: https://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/22422

La + bonica: Potser aquesta dels cinc anys, no?

En el quart aniversari del Cau, em deixo ensabonar per les visites

Sembla que fou ahir i avui ja en farà quatre!

Quatre anys que vaig parir aquest nadó a la maternitat de Can Partal, Maresme i companyía amb intencions modestes i força dèries per anar explicant.

Quatre anys d’apunts variats i eclèctics que conformen una integral d’opinions, idees, pensaments, sentiments i raons enfilades amb la regularitat que demana aquesta moda tan actual de la web 2.0.

Per celebrar-ho com cal, deixo aquest apunt al teclat dels visitants del darrer any de vida de la criatura. Que siguis tu, amb els teus comentaris, qui em reconforti a seguir gaudint de l’art d’escriure en els temps de la ràpida i veloç reflexió capil·lar:

– “Per la gent com jo que estima els Pirineus, el teu relat ha estat un veritable bàlsam en aquesta tarda calorosa a ciutat.” (Roser GinerCom mainada trapella: 6 de setembre de 2007).

– “Aquest apassionat relat de la teva transpiri d’enguany m’ha fet rebrollar a l’esperit la set de muntanya” (Pep a Com mainada trapella: 10 de setembre de 2007)

– “Felicitats, Lluís” (Josep SelvaSi algun dia marxo de Catalunya, busqueu-me per Graná: 19 d’octubre de 2007)

– “Gràcies per compartir el teu any! unes fotos i un muntatge preciós.” (Yolanda a Tens cinc minuts per què et desitgi bones festes com cal?: 17 de desembre de 2007)

– “Preciós” (Montserrat Batllori a Tens cinc minuts per què et desitgi bones festes com cal?: 25 de desembre de 2007)

– “Llegint el teu bloc i d’altres, anem aprenent una mica mes cada dia” (Antoni Rigol a Any nou, imatge nova: 31 de desembre de 2007)

– “Continua així i d’aquí poc et veiem com a columnista a la Vanguardia” (Anna a Literatura del segle present: l’etiquetatge: 8 de febrer de 2008)

– “molt fi avui” (Enric Faura a La meva gran il·lusió seria: 16 d’abril de 2008)

– “He estat seguint els escrits amb delectació. Quina travessa tant bonica!” (Xiruquero-kumbaià al darrer apunt del serial “Los Estels de lo Port” que comencen ací: 21 de maig de 2008)

– “M’ha alegrat el dia llegir el teu post.” (Anna Portell a Aquesta nit és la més curta de l’any: 20 de juny de 2008)

– “Com sempre Lluis una crònica magnífica, on en poques paraules hi dius molt” (TeteCastellers de Barcelona: Aniversari en vermell: 23 de juny de 2008)

– “Enhorabona per aquesta fantàstica crònica. És tot un goig compartir, i més amb tant bona escriptura, les passes i mots de Verdaguer pel Costabona.” (Bernat Gasull a El Costabona de Mossèn Cinto i Bernat Gasull)

“ACOLLONANT!!!!!” de l’Albert Mas i “Cadaqués Connexió encara existeix…” d’en Bruno Cabrera són dos comentaris que donen fe de la força d’Internet per a retrobar-se en la distància. El de l’Albert Mas és del 16 de juny de 2008; el d’en Bruno és del 16 d’octubre de 2007, Ambdós fan referència a un melangiós apunt escrit el 29 de gener de 2005.