El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Dissabte, la sobretaula s’allarga en converses que s’estiren i s’arronsen encenent, de tant en tant, les passions del bon argument. Saltem  d’un tema al següent, sense ordre ni concert, però amb la parsimònia de qui s’hi troba bé i amb el cor obert. De matinada, aterrem sobre un llit que ens esguarda i ens resguarda de les fines gotes que, sabrem l’endemà, cauen pels foscos carrers de la nostra ciutat. La nit és dolça, plàcida, tranquil·la i, el despertar, tendre com la primera gota de mel que engoleix un ós novell.

Cap a quarts d’una del migdia, sortim del Cau i ens atansem a Valls. Avui és festa grossa, car s’hi celebren les Desenals, però nosaltres hi anem amb la parsimònia dels espectadors tradicionals.

Baixant cap a la vila altcampina, em recordo dalt l’autocar amb camisa vermella. M’havia llevat molt d’hora i amb el nus fet de participar en un espectacle molt tradicional i poc habitual. Em recordo pels carrers farcits de camises diverses, camí de la Plaça del Blat, i encara em sembla veure els responsables de les colles corrent amunt i avall i intentant mantenir-ho tot més o menys controlat. I els somriures? I els ulls brillants del primerenc en saber-se en el bressol dels castells? I és que Valls és una plaça closa. Només hi actuen les colles locals i, tant sols, acullen la família un cop cada deu anys!

Enguany, han estat 57 les colles aplegades a la capital de l’Alt Camp. I naltros aparquem el cotxe amb la sort dels tocatardans i ens atansem a la Font de la Manxa, pensant-nos arribar a misses dites i amb tots els castells descarregats. Quina és doncs la nostra sorpresa en sentir els parlaments. Fem el got i esperem amb cor ardent que s’aixequin les construccions dels 57 castells.

Ara un, ara l’altre, ara aquí, ara un xic enllà. Com petites explosions de joia, terratrèmol de gralles i tabals. La plaça és una festa quan un anxaneta alça una mà. Massa construccions en molt poc temps. Un obrir i tancar d’ulls que es magnifica, ara si, amb els 57 pilars simultanis a llaor del fet casteller. Aquí hi ha força, hi ha equilibri, potser valor i també seny, però al bressol que ens agermana, sobre tot en aquest dia, hom hi veu molta bellesa i engrunes de germanor. La germanor de les colles de l’eix que, com és habitual en les seves trobades, alcen un sol castell multicolor i bramen d’alegria en un cant únic i coral.

Després, quan els castellera ja dinen, baixem a la plaça del Blat -dels castells, rovell de l’ou- i seguim pels escrostonats camins de Vilaniu, sabent que amaguen molta història, moltes misses, vins i oliveres. Sortim del Camp, sabent-nos un xic més rics, car creient que arribàvem a misses dites, hem viscut l’esclat més bonic.