El Cau de l'Ós Bru de Taradell

En sortir del metro, em trobo com a casa. De fet, el Clínic és la casa on vaig renéixer fa cosa de vuit anys. I els estic més que agraït. Aquesta vegada, però, hi vaig amb la il·lusió i la responsabilitat de qui necessita reforçar-se per sortir de la bombolla i apropar-se al món real.

Rodejo l’Hospital i, com sempre, llenço una mirada a l’ala on es va produir el miracle. Sempre que passo pel Clínic ho faig.

A la cinquena planta del dispensari de visites externes, hi ha el Servei d’Atenció al Viatger, el meu objectiu. Quan hi arribo, a quarts de quatre de la tarda, no hi ha ningú. Bé, si. Hi ha les dues amables xicotes que encongeixen el taulell amb el seu càlid somriure. Com no s’ha de desfer el renòs del dubte davant d’un pacífic i sedant somriure?

Em donen un document sobre consells pel viatger i un formulari per a consignar-hi els trets bàsics de la meva salut de ferro. Acabo de signar el paper, quan una altra dona diu el meu nom. Atabalat com sempre que m’enxampen a mitja feina, intento endrapar jaqueta, motxilla, bufanda i papers. Segueixo les passes i em trobo en un despatx de parets blanques.

El despatx és com el de qualsevol consulta. Això sí, un mapamundi immens atrau els ulls del visitant que, com jo, s’inicia en això de les aventures transatlàntiques. Què hi busco? L’Equador, com no.

L’atenció és reposada i tranquil·la. En uns instants, passen pel sedàs del martell de les orelles els riscos inherents als viatges a terres massa salvatges pels occidentals. Hi passen com fantasmes que s’imprimeixen al cervell. No crec que me n’oblidi de cap.

A voltes, em dóna la sensació que sóc a punt d’embarcar-me en una nau espacial. Una nau que m’ha de portar a llocs que, en la meva bombolla, formen part dels records d’avis i pares rurals.

A voltes, em dóna la sensació de viure passatges de la Divina Comèdia, aquell llibre on hom viatja per l’infern, el purgatori i el cel.

Verament, és el que m’espera:

– L’asèptic cel dels páramos i els nevados. Allí on, diuen, les malalties es redueixen al mal d’alçada, perquè no hi ha bitxo vivent capaç de pujar amb el carro de la malària o el paludisme a tanta alçada. Hi fa massa fred.

– El bulliciós i sempre viu purgatori de l’Avinguda dels Volcans, redós on es concentren les grans ciutats del país, allunyades també -per l’alçada- dels insectes infecciosos.

– I l’infern, viu i multicolor, farcit de bèsties i plantes, atractiu i sensual, però farcit de perills inenarrables: L’Amazones.

Tot això, em passa pel cap després de l’intercanvi d’informacions i mentre espero que la doctora prepari les vacunes que, ara al braç esquerra, ara al dret, ara a la cuixa esquerra, ara a la dreta, omplen la sang de protecció contra els riscos d’un viatge que, si més no, val la pena de fer. És en aquest moment, quan l’agulla travessa la pell, quan t’adones que has decidit sortir d’un món falsejat, d’un món fet a mida d’una humanitat de nyigui-nyogui, d’una humanitat vírica, d’una humanitat que s’ha construït el seu espai en un hoste que sembla aguantar-ho tot a pes de braços.

Acabades les vacunes, tancada la visita, agraeixo el tracte rebut i espero de nou que diguin el meu nom.

Em donen el carnet de vacunes, la factura -el servei és de pagament, lògicament per una visita profilàctica de plaer- i la recepta per baixar a la farmàcia de l’ambulatori a cercar unes pastilles que haurem de prendre ad itinere, que en diuen.

Podria anar a l’ala de la farmàcia amb els ulls tancats. Redueixo la velocitat de la marxa. M’agraden els patis interiors del Clínic. Això sí, noto calor, molta calor. El cos em bull i no sé si és per alguna de les vacunes, per l’agombolament de records o perquè ja em veig suant dalt d’una canoa i en un riu tropical.

Arribat a la farmàcia m’assec i em recorden com m’haig de prendre el darrer dels profilàctics de la jornada, en un espai que combina l’assètica modernor de les parets i els ordinadors amb la dolça tradició dels classificadors de medicaments fets a l’antiga.