El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Quan sóna el despertador, no té esma per anar a córrer. Tot i que ho havia previst, n’Einar es desperta cansat i, tot i que s’aixeca del llit, es mira la muda d’esport amb un  tel de desconfiança i treu un ull per la finestra sense gaire convicció. La boira cobreix camps i cases, preludi d¡un dia de sol radiant i intens.

Estintolat al llit, la son li ha fugit, i es decideix per reviure de nou les aventures del seu homònim. Víking elèctric i enamoradís, amb qui sempre s’ha identificat. Si més no, des d’aquell dia en que va plorar per primera vegada la mort del gran heroi d’aquesta aventura gegant. El nostre Einar sempre ha estat enamorat d’una Morgana, que només té ulls per algun Eric, i el rebutja amb desdeny.

Les més de dues hores del film se li fan curtes altra vegada. Les llàgrimes li tornen a caure amb el funeral final. De nou, es veu vençut i camí del Valhala, com tants cops abans.

Després, esmorza d’una esgarrepada i fa un xic de dissabte. Se sent més buit i sol que mai quan, havent dinat, baixa a ciutat en cotxe, tormentat, potser, per l’asolellada del migdia.

En arribar a Barcelona, s’ajaça a l’ombra d’un d’aquests arbres forans, replantat per ciutadans, per a creure’s més propers a la natura. Llavors, treu un llibre de la bossa i es descobreix en un estadi de rugbi curull de gent com ell, que només tenen “el desig de portar una vida agradable i còmoda.”

Amic com és dels All Blaks i el bon rugbi, però, maleeix aquella barroera trepa d’arreplegats que juguen a l’anti-rugbi per anul·lar al gran Jonah i rebaixar el rugbi al nivell del futbol. Segurament, el rinoceront va guanyar el campionat del món que va generar sud-africans, per primer cop. Però també va convertir el rugbi en futbol. I això, a n’Einar, li cou com una patada al baix ventre.

Acabat el llibre, anota un paràgraf:

“Els blancs sud-africans vivien en la mateixa òrbita que els habitants més privilegiats del món occidental. Les seves vides se centraven en la feina i la família, en el desig de portar una vida agradable i còmoda. La política rarament i tenia cap rellevància. La diferència amb la resta del món consistía en el fet que, casualment, vivien de bracet amb un dels pobles més pobres i injustament tractats del planeta, i que la seva bona fortuna, la raó per la qual els blancs sud-africans gaudien amb molta probabilitat del nivell de vida més elevat del món (i, sens dubte, de la qualitat de vida més confortable), estava directament relacionada amb l’infortuni dels seus veïns negres“.

De cop, se li genera un dubte, però…

¿No és aquesta la situació del seu món actual, d’aquest món d’europeus i nord-americans de vida confortable que viuen de bracet amb una humanitat a la que es mirem amb la por d’un boer i sobre-armats de lleis per a protegir-s’en?

N’Einar s’aixeca amb un núvol de dubte que cada cop se li fa més gran i se li concentra, dolorosament, al peu esquerra. El núvol esdevé tempesta i el peu, l’esquerra, se li infla d’aital manera que, quan camina, li provoca un dolor intens que li fa veure ocellets voltant per damunt del seu cap.

Quan arriba entre companys, sent una suor freda que li amara cos i ànima. Quan se n’adona, trontolla com la més dèbil de les criatures i es desploma al terra com un sac buit. Un tret! Ben bé com un tret llançat per l’arma d’algun Walus en cerca d’acceptació al clan. Un tret ben donat que li xucla forces i energies. Els àngels que l’envolten li troben l’ànima i li retornen al sac d’oblit: N’Einar, agraït, torna a la vida.

Al vespre, en tornar a casa, n’Einar es troba més sol que mai, i es mira el món que l’envolta amb ulls aliens. No pot seguir girant els ulls només per portar una vida agradable i còmoda, perquè sap que mai hi hauran vides agradables i còmodes, fins que no s’acabin les separacions.