Aznalcollar catorze anys després d’un desastre
Deixa un comentariRanquejant torno a la feina, després d’uns dies a la pàtria sobrevinguda per les xarxes de l’amor. Avui és dilluns i les vacances, viscudes amb l’altra família, se m’han escapolit com la sorra de la platja que s’escola d’un puny clos.
Un cap d’any perfecte i joliu, però amb un punt de melangia per aquells que es quedaren aquí -amics, parents i família incomunicats pel destí-. Una gent que van posar un xic de tristesa en una nit alegre i que restarà per sempre en el meu magí.
L’endemà no vam sortir de casa i, el pis de la sogra, es va convertir en la menjadora d’una jornada que, si s’aguanta tot l’any, ens prediu molta abundància i un entorn molt especial.
Tan especial com els Reis de Sevilla, i els de Triana, pobles germans. Il•lusió i alegria en els rostres de petits i grans i na pluja de regals i caramels que fan de les cavalcades de Sevilla un moment molt especial.
Però la lliçó de les vacances va venir d’un terreny recuperat, d’un espai on la gent s’esbargeix i un hom pot visitar-lo a cavall, però que va patir un d’aquells desastres que es recorden en temps.
Una matinada d’abril del 1998, una riada àcida va supurar Guadiamar avall, contaminant camps i cultius i algun espai natural. Si hom es passeja avui pel corredor verd del Guadiamar, no pot fer-se cabal d’aquest desastre. La terra és capaç de regenerar-se d’una manera que ens fa petits, petits com un virus maldestre i sense sentit. Segurament hi han ajudat els diners abocats, possiblement els nostres ulls siguin incapaços de detectar l’efecte invisible d’aquell desastre. Sobretot si hom desconeixia com era aquest entorn abans d’aquell infaust accident que va capgirar la realitat d’un país que es va aixecant.
Ara, a les vores de Sanlúcar la Mayor, hom entra a pagés. Una finca ben regentada organitza passejades a cavall pel corredor del Guadiamar: travesses rierols, cavalques pel riu, per prats i boscos i paisatges sobirans. En aquestes hores de la tarda, amb el sol ponent il·luminant el tros, els paisatges prenen aquell aire romàntic i tardoral.
Ciutat, camp, un desastre que es recupera, una família sempre alegre, malgrat els cops que la vida els hagi pogut donar… Triana m’enamora, m’enamora Sevilla i també ho fa aquesta Andalusia de gent alegre, però tràgica des dels temps més reculats.