El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Ahir no haguès existit mai si haguèssim vençut a Muret. Allà, en el què avui és un enclavament al sud de Tolosa de Llenguadoc, va finir un somni: el somni de l’amor gentil, el somni de la cultura abans del ‘renaixament’, el somni de la gran Confederació del Pirineu.

Si el Rei Pere no s’haguès refiat i escorregut prèvia batalla, avui no seriem en aques atzucac i tindriem un gran i bell país, la columna vertebral de la qual seria l’estimat Pirineu.

Si El Catòlic no haguès estat ungit, el remenut Jaume no hauria estat criat per mans franceses i, qui sap si, haguès deixat de mirar el Nord perfecte per girar-se cap al Sud mafumetà com ho fèu, crec jo, programat pels seus criadors de l’Ile de France.

Han passat molt anys i tot és una ficció , una realitat paral·lela com tantes d’altres realitats que afloren en mitjans de comunicació, sobretot ara que votar esdevé antidemocràtic i sembla que el món més proper s’hagi trastocat, esdevenint exèrcit de samarretes que fa mosaics patriòtics, a llaor de la tradició d’espectacles de carrer que ens és tan pròpia.

Avui, que tots som cofois de la Victòria d’ahir i amatents al 0911, jo faig memòria d’uns fets que, qui sap si, ens haguessin llevat maldecaps, a l’ensems que ens feien propietaris d’una chançon fraçaise que, sense el perfecte i trovadoresc midi no existiria en llengua d’oui.