El Cau de l'Ós Bru de Taradell

He tornat a ser el primer en entrar a la zona restringida de l’aeroport. Ho faig sempre. No m’agraden les cues de darrera hora. Son les 8 del vespre i el meu avió cap a Madrit no sortirà fins a 2 quarts de 10. La mossa de la barra del cafetonet em diu que està tancant i em quedo sense el té calentonet que el meu constipat em demanava. Estic cansat i no he fet res avui. El constipat és com un dopping jamaicà, estic en un núvol, penjat en aquest aeroport de la riba del Nervión.

He sortir de Taradell a les 6 del matí acompanyat del sofert de mon pare que retornarà el Fiesta enquitranat un cop em deixi al Prat. La baixada ha estat ràpida, amb poc més d’una horeta érem davant de la Terminal B de l’Aeroport. Sí, sí, ja sé que els vols peninsulars surten de la Terminal C i que la B és la d’arribades, però és que “el gilipollisme és una manera de viure” com deia aquell.

El directe de les 8 i 5 a Oviedo val la pena: et donen diari, et serveixen “bolleria” i begudeta calenta i, quan te n’adones, el veï de seient t’ha de tancar la boca i eixugar-te les babetes en sobrevolar els Picos de Europa. Mare de Déu senyor i que boniques que en poden ser les muntanyes!!!!! Els Picos estan vestits amb el torrat de la tardor, esperant les primeres neus que els cobreixin per tapar-los del fred de l’hivern. Quina meravella! Quin silenci! Quina pau al passar tant a prop dels cims d’aquestes muntanyes! Quina pena que no em pugui quedar dissabte per perdre’m per les seves carenes, però bé és el que passa amb els avisos i els viatges a cuita-corrents.

L’aeroport d’Astúries fa prou patxoca. Més modern que el de Valladolid, se m’ha mostrat més viu també. Una rastellera de taxis a la porta i una parada d’autobusos. Viatjar en bús sempre m’ha agradat més que en taxi. Els trobo més humans i -normalment- pots pinçar millor l’esperit del país que visites.

Aquest viatge a Avilés, però, només l’hem fet dos individus. Dos “homes de negocis” que anem a Xixón per participar en jornades diferents. Ell torna al migdia, jo, al vespre.

A Avilés, l’autobús a Xixón s’omple: Dones que van a comprar, mosses que van a escola, alguna jaia de la comarca. Pocs homes. Són quarts d’onze i suposo que deuen ser a la feina. Encara hi ha mines al planeta Asturiax? Ara em ve al cap un dels pocs polítics integres que han tingut al país veï, es deia Iglesias, crec que Gerardo i era fill d’aquestes terres. El seu pas fugaç pel PCE em torna a la memòria i també el retorn a la mina un cop vist l’Olimp dels déus moderns. N’hi ha algun altre que ho hagi fet? La política s’ha convertit en una professió més que en una vocació. Quina pena!

Al vespre, després de descobrir que, per la gent de Telecities, Barcelona Activa és una mena de poblat gal amb una poció màgica creativa capaç de generar i generar projectes i recursos innovadors i a qui cal seguir en una mena de religiositat pagana, he tornat a agafar l’autobús cap a Avilés.

Una altra vegada, dones, jaies i estudiantes. Que no hi ha paios al planeta Asturiax? El via crucis del divendres al vespre també es produeix a les ciutats asturianes. De Xixón a Avilés hi ha una caravana bastant impressionant. I, a Avilés, el meu xofer, el mateix del matí, surt del bar de l’estació d’autobusos. Ja es pensava que no faria el viatge i és que soc l’únic passatger cap a l’aeroport a aquestes hores. Una joïa. Per què s’ha d’agafar un taxi si pots disposar d’un autobús per tu sol i a preu de saldo?

Fins a l’aeroport pinço la opinió d’un “paisano” que em permet captar el llenguatge raonat i ordenat dels asturians de bé. Parlem de tot, peró sobretot de viatges, d’infraestructures i de la, segons diu ell, habilitat dels catalans per gestionar els recursos i parar els peus als especuladors. Ai! Quin desconeixement que tenim dels altres!

Diu ell, que tenen una autovia a mig fer perquè després de dos anys de la concessió de les obres per a la construcció d’un pont sobre el Nervión s’han adonat que el cost és molt més alt que el que hi havia al principi i que ara no podran tenir-lo fet fins d’aquí a dos anys. Segons ell, aixó a casa nostra no passaria. Vés tu quina cosa?

Ja sóc a Madrit, amb la llengua fora he arribat a temps d’embarcar cap a Barcelona. I és que l’avió d’Astúries ha aparcat a la quinta forca i ens han portat amb un bitxo d’aquests de passatgers que córren pistes fins a la Terminal. I ara, a la Terminal, un altre bitxo em torna al costat de l’avió que havia deixat. Sí, sí. L’avió cap a Barcelona estava al costat de l’asturianu. Coses de l’esai.

Un cop dins i ben assegudets, l’avió sembla que arrenca…
…però no, s’apaguen els llums de l’interior i l’avió es para.

S’han torne-m’hi altra vegada…
…però no, s’apaguen els llums un altre cop i l’avió es para de nou.

Segur que és un avió? No serà un sis-cents? El “comandante” ens diu que les normes de Barajes no deixen que els avions engeguin els motors fins que siguin a la pista d’enlairament i que un remolcador amb un generador elèctric ens ha de remolcar. Però vés per on, ni el primer ni el segon remolcador han funcionat.

Ja en l’aire, penso en sopar i demano un menú d’entrepà, cerveseta i fruits secs…

… però no, no tenen pà. I jo amb la gana que tinc. Per beure tot el que vulgui, però a l’ “after-hour” Madrit-Barcelona no tenen teca.

Bé. Ja som a Barcelona. Són les dues de la matinada. Agafo els trastos i m’en vaig. Santa innocència. Pels altaveus una veu en altres temps amable ens diu que tornem a seure. Déu! A veure que passarà ara! El nostre simpàtic comandant -Mr. Bean entre els passatgers del vol- ens diu que no arriba el generador que ha demanat i que no pot apagar el motor perquè ens quedaríem sense llum i, con en els acudits dolents, ens dona dues opcions: Desembarcar a les fosques o esperar el generador. Què faries tu?

Doncs aixó és el que vam fer: Desembarcar a les fosques.

El sopar-esmorzar de l’aeroport de Barcelona em va semblar d’Estrella Michelin!

22 euros i 45 cèntims més tard arribava a casa els pares. Més d’un euro el quilòmetre! Jo tampoc m’ho creia.