El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Després de força temps sense castells, hem tornat a vestir de vermell per a participar a la recuperació de la memòria del Cap i Casal i les seves tradicions. I és que, l’actuació de Can Jorba, commemora els concursos que, els doblement desapareguts magatzems, organitzaven als anys 60 del segle passat al cèntric Portal de l’Àngel.

Un àngel que, en el meu cas, tenia noms i cognoms, cognoms i una ferma família que no ha defallit fins al darrer moment i que ha donat tan escalf al bo d’en Lluís que, de ben segur, ja en reparteix allà on sia. Si. Ho has endevinat: La meva participació en l’actuació d’avui, la dedico e en Lluís Tuneu, gran amant de les festes populars i del teatre, incansable lluitador de proximitat i millor persona

Per ell van aquestes ratlles i la modesta aportació d’un gra d’arena en la immensa platja dels impossibles, fets efímeres realitats… Lluís: era això més o menys el què ens tocava fer any rere any amb en Toca-sons, oi?

Xino-xano i sense presses em pres el metro, baldufona adormida i abuela i mare per companyia, per aterrar en una plaça Catalunya farcida de turistes. Des de ben lluny, les camises vermelles lluïen al sol d’un matí de bella primavera. Avui és 14 d’abril i el Portal de l’Àngel es vesteix de casteller per reviure històriques i clàssique vetllades.

Primeres rebudes, reconeixements després de massa temps de desconnexió física, una visiteta a les sardanes de la Catedral i a enfaixar-se amb l’incombustible que n’enfaixava quan era un habitual de les places vermelles.

Pilars d’inici, faig de lateral i descobreixo que els castells són com les bicicletes: un cop apresa la tècnica, ja no s’oblida mai. Altra cosa són les forces que, després del tercer castell, es notaran en uns braços un xic massa adormits per la manca d’assaig i places.

Saludant d’ací d’allà, recuperant les aficions, participo en una nova edició de la clàssica que es es repeteix en cada actuació vermella d’enguany. Altres hi hauran que piularan o postejeran l’actuació complerta i amb més bon criteri tècnic, jo només deixo les sensacions personals d’un retorn: instants de força i comunió amb qui tens al davant i li dónes mans, alegria de tornar a plaça, responsabilitat de veure si la família hi és a gust o no, il•lusió compartida de saber que les coses es van fent bé i ja són ben q punt de madurar, …

Crec que ha estat en el darrer castell, en el quatre de vuit on feia de segon lateral, que he sentit com unes íntimes pesigolles que baixaven de dalt. Ha estat just en l’instant que l’anxaneta feia l’aleta. He somrigut, car he comprès que era en Lluís Tuneu que en feia una de les seves des del seu raconet de cel.

Per tu doncs el meu retorn als castells, per tu va aquesta silenciosa trabucada literària, per tu i pels teus i pels que et guardem en la memòria, en la memòria d’un bandoler que feia teatre.