El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Havia pensat anar a l’Aplec, tornar a casa, dormir horeta i mitja, dutxar-me i cardar el camp. Però després d’un acte com el del divendres al vespre i del bon tec de coca i fuet entre Obstinats que el seguia, no tenia gens de son. I és per aixó que, després de la dutxa, vaig prendre el cotxe per fer honor al born to be wild de l’Steppenwolf i anar de bodes a la Serra. A bodes em conviden. I vols venir?

De Taradell a Vic, de Vic a Manresa, de Manresa a Lleida, de Lleida a Bujaraloz. Que faig a la Nacional? No hi havia una autopista fins a Saragossa?

Dues hores de viatge són temps suficient per la primera paradeta. Fem cafè i benzina a la Pineda del Riu. Són les 3 de la matinada i la son no m’ha visitat encara. Estarà esporugida pel soroll del motor? Pel ball de les neurones? Per la banda sonora d’aquella impressionant travessa de New York a Friscu de l’estiu del 2002?

Linkin Park, el Born to Be Wild, Jack Kerouak, Phish, Only look on the bright side of live… una elecció premeditada per tenir el cap fresc i viu, els muscles destensats, tenir el record d’un viatge de cinc fusos horaris diferents i recordar la punxada de la roda del davant de la furgoneta tot just entrats al Parc Nacional de Yellowstone, després de milles i milles d’asfalt i en aquell paisatge llunàtic i prehistòric ple de bassiots de sofre sorgits de la mateixa llar de Satanàs. Bu!

I és que els imprevistos poden venir en qualsevol moment i recordar alguns fets t’ajuda a controlar la velocitat i sentir el control absolut de la màquina que transportes carretera enllà.

A Lleida no he pres l’autopista. Un clar error de nouvingut en aquest viatge. Si algun dia el fas, pren-la. L’A-2 es converteix en una nacional carrinclona tot just petges terres aragoneses, una nacional sense benzineres, amb pobles adormits i algun camió amable que t’avisa en els trams on el pots avançar, aixó sí. Arribats a Bujaraloz, el camió del davant posa els quatre intermitents i frena. Què coi li deu passar ara en aquest?

Unes llums a mà esquerra m’indiquen la presència del primer bar des de fa un tou de quilòmetres, la temptació de parar i compartir un temps amb camioners i gent de carretera em genera un dubte raonable, però l’indicador de l’autopista em diu que no trigaré en trobar una Àrea de Servei on alimentar la manca de suc del vehicle i solucionar les meves necessitats evacuadores.

I aquí estic assegut, amb una taseta de cafè calent i una bosseta d’ametlles torrades tot fent la primera parada d’una llarga i càlida nit.

Ja de nou a l’aparcament, veig que el veï que estava dormint ha decidit seguir la marxa terra endins. I la fresqueta de la nit m’anima a seguir viatge sense més dilació.

Toca canvi de banda sonora, cal deixar les amèriques i tornar a la Costa Brava dels 80, al càmping de Malgrat i a la discoteca de Blanes on passavem sucoses nits d’insomni col·lectiu. I per fer-ho: qui millor que The Cure? I és que ara cal pasar el tram més perillós del viatge -les rampes de Calatayud- i crec que no està de menys fer-ho tot rememorant les primeres sortides amb el Panda vermell i el carnet calent a la butxaca i aquell accident a la carretera de la costa on per uns moments vaig tenir la sensació que havia passat pel damunt del cos d’un motorista. Per sort només va ser la moto, però recordar-ho aquí, m’ajudarà a moderar la velocitat, treure el peu de l’accelerador i prendre’m les coses amb calma que, total, són quarts de quatre de la matinada i fins la una del migdia no m’espera ningú a Madrid.

Voreges Saragossa per l’esquerra i t’enfiles i baixes i tombes i gires i passes Calatayud sense preguntar per la Dolors i comences a llegir allò de la Ciutat del Cel i la Ciutat del Cel per aquí i la Ciutat del Cel per allà i en Robert que no para de dir-me que els noïs no ploren, de parlar-me d’un bosc, de dir-me que m’en vagi al llit (sí, home, ara que estic conduint i ja porto més de mig viatge, vol que torni a casa?), que els divendres està fent manetes i que només digui que sí. Doncs sí. Sí que tinc ganes de parar i fer una becaineta. Falten uns seixanta quilòmetres per Madrid, són les 5 de la matinada i allà al davant es veuen les llums d’una benzinera colrada de camioners fent nit. Per tant…

…Jo em planto.

Són les cinc del matí i com un peixet en un banc de balenes blanques, aparco el meu cotxe entre camions sense fer soroll, m’esquitllo al seient del copilot, dono unes voltetes a la rodeta, em descalço i creu els braços per damunt del cap. Mmmmmm! Quin gustet més agradable. 1 2 3 4 5 fins a 30 minuts pots comptar abans de tornar a començar.

Retorno al meu lloc, arranco el cotxe suaument i em planto a la benzinera a repostar gas-oli i caure sobre Madrit tot escoltant els Skatalites, la veu de la independència de Jamaica i banda sonora principal d’una vida a voltes salvatge i a voltes tranquil·la. “Benvinguts a Madrid” em diu un cartell vermell amb les primeres llums del dia i una mà afinada hi ha afegit “és Castella” en clara referència a la monàrquica queixalada a les terres de la isabeleta.

En vols saber més? Doncs ja pots llegir-ho a “Els Aires de la Serra”.