El Cau de l'Ós Bru de Taradell

lluisdetaradell.net - des del 14 de juliol del 2004

A bodes em convides! (V): Un aniversari de còmic

Deixa un comentari

Crec que va ser la Marguerite Yourcenar qui va dir que les carícies no arriben mai a l’ànima. La darrera part del meu viatge parla de carícies, de carícies familiars, de carícies sense tacte, de carícies de veritat, de carícies exemplars, de sentiments i de fiblades al cor ja oblidades fa molt de temps.

Llevar-se a la una del migdia després de 25 hores de ruta i amical casament i fer-ho en llit propi, a casa, és sensacional.

Obrir els ulls i veure el sostre de sempre, els mobles habituals, els llibres de costum, el despertador de cada dia i la llum escolant-se entre els llistons de la persiana, mentre sens la canalla al carrer és quelcom únic, inimitable.

Avui és 22 de maig, el dia del meu aniversari i ahir fou 21, l’aniversari de bodes dels meus pares. I a casa hi ha festa grossa o si més no un tec per llepar-se’n els dits i quelcom més. I és que, com pot tenir aquesta mà per la cuina, aquest home! Si mon pare fos més jove de ben segur que hagués canviat el torn pels fogons i enlloc d’accidents a les cames, hagués tingut unes quantes cremades, o no?

I quina mariscada que ens ha fet! Voltant la taula en torn d’aquests productes sorgits del Mercat del Besós, tota la parantel·la no parem de llepar-nos els dits. I calamars per aquí i cloïses per allà i ara pelem la gamba i ara l’escamarlà. La xerrera amb bon vi creix i un cap de setmana a la carretera és tema per donar i donar corda fins més enllà de les tres.

Arriben les postres. Pastís de fruites i lioneses. I jo que tallo el pastís i que en mengem. Les postres és temps de sorpreses i la primera és d’escàndol. Quina fillola que tinc! El violoncel, tant propi de les seves terres baixpenedesenques, omple l’estança amb les notes d’un acurat aniversari feliç. Va ser a la vall del riu vermell on el cor va fer el primer salt o va ser durant l’himne de l’alegria que el va seguir. No ho sé, però l’emoció era una cosa que havia perdut en un passat que creia prou llunyà, però aquell vell pessigolleig que t’omple el cor va tornar a aparèixer quan la trapella em va donar el seu regal.

El Padrí portava per títol i m’explicava una història protagonitzada pels tres nebots, a quin més animal, que em gastaven una mala jugada. Aquest fou el regal de l’Aniversari: el còmic de la Marta amb els detalls i les idees forassenyades de son germà: el gran Pau, el terror de la contrada.

Qui vol diners? Qui vol riqueses quan es tenen uns nebots com aquests capaços d’omplir-te de goig amb les connivències oblidades per la gent gran, massa atrafegada per jugar i retornar a la innocència.

I la tarda fou pel bosc, pel bosc i per les roques, per les roques i pels nebots, pels nebots i per la llenya, per la llenya i per la fona, per la fona i per les flors, per les flors i per la rialla. La rialla fàcil i trapella de les corredisses fins a casa sota la pluja.

Somnis dolcencs, dolcencs i reparadors. Cap de setmana de sentiments trabucats que demana novament de llit, de llit a l’hora de les orenetes, les orenetes familiars i amigues que nien a casa i volen tot lo dia. És hora de dormir fins demà. Demà, sempre serà demà.

Aquesta entrada s'ha publicat en 08. On tour el 30 de maig de 2005 per Lluís Mauri Sellés

Respon a Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.