El Cau de l'Ós Bru de Taradell

A dos quarts de nou he sortit de la finca del Clot. De primer he pensat en fer una becaina en una zona d’esbarjo propera a la finca i no tornar a ciutat, sinó deixar-me gronxar per la Serra en direcció a Llevant. Però no ho he fet.

Ara sóc aquí, a les envistes de Guadalajara, en aquesta àrea de servei de carretera on he parat a fer benzina i descansar una miqueta. Una horeta de Pep Sala m’ha permès superar de nou la M-40 camí de Taradell. Torno cap a casa. Vols venir?

Són quarts d’onze quan em desperto del son del viatger. Una horeta de somnis agradosos em fan veure la fosca amb més confiança. El camí de retorn serà més pesat. De fet, l’A-2, el nom que li han donat a aquesta llenca d’asfalt em mena prop de Saragossa sense massa esforç. L’ajuda dels Mesclat, la seva música festiva i contundent m’ha fet cantar una estoneta i prendre’m el camí amb més força. Superats els revolts de Calatayud, molt més suaus per aquest cantó, he parat motor i he plegat veles per a dormir una horeta i escaig..

Que llarg que és aquest camí. Vols dir que no han corregut Lleida uns quan quilòmetres vers Llevant? No tinc son. De fet, em sento reforçat, despert i més jove que mai quan prenc l’autopista de Lleida. Un trós enllà una mena d’arc lluminós més propi d’una d’aquestes bajanades fílmiques dels americans m’ha assenyalat el pas per sóta del meridià de Greenwich. Algún dia hauria de pujar fins a la ciutat anglesa que li dona nom, però em fa mandra. Cada cop em fa més mandra viatjar.

Aquí, les primeres emissores catalanes prenen les ones i una amorosa llengua m’embolcalla en la meva arribada a l’Estació de Servei que m’acull per donar-me un cafè i una cruixent pasta de xocolata francesa. És un quart de tres del matí i en tot el local només hi ha un sol mussol. Jo.

Les ganes d’escriure són tant grans com les de conduïr. La mandra em fa pensar en el llit de casa i, passat Lleida, no recordo si l’Eix s’agafa a la ciutat del Segre o a Cervera. Surto a Mollerussa i desfaig el camí de Lleida per la carretera de Tarragona. Ara cap aquí, ara cap allà, sembla que els senyors del temps m’amaguin la benvolguda C-25. Però a la fí, la trobo i la prenc amb la intenció de parar prop de Manresa. No ho faig. Sempre m’ha agradat fer plans per carregar-me’ls tot seguit i aixó és el que faig de nou per arribar a les portes de casa quan falta un minut per les cinc del matí.

És hora de dormir i els ulls se’m tanquen.