A bodes em convides! (III): Els aires de la Serra
Deixa un comentariT’en recordes? Ens havíem quedat a les portes de Madrit. El sol ens visitava ja per l’esquena i la lluna, amb Júpiter al seu costat, ens havia abandonat ja pel camí.
T’en recordes? Viatjàvem pels anys de la independència de Jamaica agombolats pels Skatalites i la dolça veu maternal de la Doreen Shaffer.
T’en recordes?
La M-40 és un caos. I la sortida vers la carretera de La Corunya està encimbellada per una mena de torre de telecomunicacions majestuosa penjada a mitja alçada de la Serra. Són les vuit del matí i tan sols una cinquantena de quilòmetres em separen de la Basílica on en Carles i la Mònica deixaran de ser dos per esdevenir un. Si més no en la oficialitat de la tradició catòlica.
Més enllà de la Vall dels Caiguts hi ha un Palau-Monestir-Universitat-… rodejat de cases d’estiueig, de bars, de restaurants, de botigues de records, hotels i antiquaris. Amb aquesta sorna tant castellana, li van posar un nom galdós, Sant Llorenç de l’Abocador d’Escorrialla (sic). Assegut sóta l’ombra d’un om dels Jardins de la Universitat, prenc la fresca, tot esperant el gran moment. És un quart d’onze del matí i la calor comença ha picar per aquestes terres castellanes.
És curiós que aquest lloc de repòs tant bonic i acollidor porti el nom d’un senyor que va volar sense tenir ales. Deuen ser els Aires de la Serra i la proximitat del Monestir que l’acull, suposo.
Distret en les meves cabòries em descobreixo els pantalons tacats. N’hauria d’haver portat uns altres, però ara ja no hi ha remei possible i hauré d’anar a la boda amb la part baixa dels camals bruta. Quina pena, no?
Quan fa que he arribat a Sant Llorenç? A veure si m’en recordo. A veure. A veure. Devien ser cap a quarts de nou del matí, més o menys quan he passat la rotonda d’entrada al poble. Molt poca gent pel carrer a aquelles hores del matí. he anat seguint les indicacions del Monestir, he passat pel costat de l’Estació d’autobusos, un encreuament de carrers sense cap mena de circulació, un passeig i un Palau centre-europeu trasplantat a la Serra. Que grós que és el punyeteru! L’he resseguit tot, he girat i he vist que només hi havia una autocaravana aparcada. M’he parat davant per davant de la Basílica i he vist que, a partir de quarts de deu, fan pagar tant si és laborable com si no ho és. He estirat una mica les cames i he tornat a marxar per deixar el cotxe allà on el tinc ara, davant per davant de la Facultat de Dret.
Després el rau-rau de la panxa ha despertat la memòria i m’ha fet recordar el bar aquell que hi havia a l’entrada de Sant Llorenç i les ganes de caminar m’han empès a creuar el municipi tot xino-xano fins al santuari de la teca. No és Puig-l’Agulla ni la Cooperativa, però bé, tampoc podem demanar que tot el món sigui com Osona, no?
Es tracta d’un local on venen pà i queviures, tenen una màquina de cafè i un parell de taules. Per la tele fan dibuixos animats. Què hi veuen els nadons en mi? Una altra volta el mateix, un nen més petitó que una agulla de cap que em dedica un càlid somriure. A més d’aquest petitó rialler, la parròquia està composada pels seus pares, de robes amples i cabells llargs; un avi amb la testa coberta per una gorra de les de sempre i una cigarreta tranquil·la, de les que demanen feina a les mans; un parell de treballadors d’alguna de les obres que volten aquesta part del poble; una mena de cowboy que s’intenta aguantar al tamboret, però que té força dificultats per aconseguir-ho; i els amos, una parella jove i dinàmica que semblen conèixer a tots els veïns d’esmorzar menys a mi.
– Què teniu per esmorzar, quefe?
– Doncs, tenim embotits: Pernil dolç, mortadel·la, ….
– Mira. Posa’m un entrepà de pernil dolç, una aigua i un cafè. Gràcies.
Tot esmorzant i mirant els estripats dibuixos de la tele, em pregunto on és la son. N’hi hauria d’haver, no? Només he dormit mitja horeta en tota la nit i no sé trobar-la.
De retorn al Palau-Monestir aquest, sento la crida habitual de les muntanyes. Si arribo a saber que arribaria tant d’hora, hagués portat les eines de pastura i m’hagués enfilat fins aquell cim que es veu allà, al darrera de la torre del rellotge de l’Ajuntament de Sant Llorenç, però com no ho fet, vagarejo pels carrers vells del poble fins a quarts d’una.
És l’hora de la boda. Em retrobo amb els col·legues de Barcelona a la porta de la basílica. Una porta amb patí que recorda molt l’entrada del Monestir de Montserrat. De fet, penso que si Catalunya hagués tingut Rei, possiblement Montserrat seria una mena d’enginy com aquest de Sant Llorenç. Però bé, d’una finestra surten les veus d’un cor de cambra que s’envolaien cap al cel, però el só d’un helicòpter les aixafa i les torna a recloure dins de Palau.
En Carles sembla neguitós. Ens diu alguna cosa. Ens saludem. Entra cap a l’Esglèsia. El perdem de vista, perquè a fóra, a l’entrada ha arribat la Mònica. Angelical dins del seu vestit blanc de núvia, però no prou per aixecar-se una mica del terra i lliscar uns pams per damunt de la vora del vestit.
La Basílica està massa neta i brillant. No sembla de veritat. El capellà oficia amb magisteri, però l’excés d’escales del temple i els moviments de l’oficiant em recorden lleument a la hiaprxiologi, al ritual de la religió catalana del gran Pujols. Aquesta sensació encara és més gran, quan l’home desapareix de l’escenari per anar a cercar l’hostia un pèl més amunt encara d’allà on fa la missa.
És curiosa aquesta costum de les arres. Ara les voltes tú, ara les volto jo. I les hi tornem al capellà.
I com passa el temps! Ja són les set del vespre i assegut en un banc tot admirant la Plana castellana, descanso del ball de noces a la bodega de la Finca del Clot del Pomerar.
A la porta de l’esglèsia m’he envolat una mica i m’he vist mirant una pel·licula d’aquestes de casaments, amb la gent rient, comentant, felicitant als nouvinguts en això del matrimoni. No sé, semblava que la única preocupació fós poder tancar el moment dins d’una càmara de fotos.
Uns quants quilòmetres de carretera, autovia i nova carretera ens han manat en aquesta mena de masia a l’estil de Castella on el sol ens ha regalat un moment de descans per a fer l’aperitiu al carrer i entrar després a una sala recarregada de motius propis de la ruralia. El dinar ha començat amb una sopa freda andalusa, amb un bon plat de salmó fumat amb guarniments i amb un rellomillo fantàstic i gustós acompanyat de cebetes, patatones i pebrot. Mmmmmm! Deliciós.
De tant en tant, un visca els nuvis, un que es donin un petó, un… No han tallat el pastís. Suposo que dèu ser cosa de les meves terres això.
I després del tec, tots cap a la bodega i ha descobrir noves raconades de la finca, com l’estable amb cavalls afinats i senyorívols i orenetes garlaires i celestials. I ara…
…sóc aquí. Mirant la Plana castellana des de les alçades de la Serra, tal i com m’agrada veure Barcelona des de Collserola o el meu poble des de l’Enclusa estant.
Aquesta part de la Festa ja s’acaba, alguns convidats marxen, d’altres preparen una ruta madrilenya a la recerca de noves sensacions, de noves amistats, de més festa, de més celebració. I jo, m’acomiado de la parella, els reclamo llur presència a casa i acabo d’anotar aquest tou de comentaris en aquest meu quadern solitari i salvatge, abans de desfer el camí cap a casa.
Un camí que pots seguir a “Somnis entre cotxes”, la quarta part d’aquest viatge de cap de setmana.